Les Paraules des del silenci de Laia de Ahumada procedeixen, com diu el títol, d'una experiència de silenci, és a dir, d'interioritat, de recerca, de contemplació. I també, tot i que el títol no ho recull, d'una experiència de lectura: avui com ahir, el místic coneix la tradició i s'hi insereix.

Tres aspectes volia subratllar de l'obra de Laia de Ahumada. En primer lloc, es tracta de l'obra d'una dona; una dona, a més, que no dubta a utilitzar el femení per referir-se a ella mateixa, a la humanitat genèricament, i a Déu. Evidentment, no és sostenible dir que la mística és una cosa de dones, però també és evident que la literatura mística té una proporció d'autores superior al que es dóna en altres gèneres. En segon lloc, hi ha en l'obra de Laia de Ahumada una relació amb l'art que també l'emparenta amb la tradició: l'obra apareix il·lustrada amb dibuixos de la filla de l'autora, uns dibuixos ràpids, d'un traç negre guixut, que tradueix en imatges un text que ja és, en ell mateix, més visual o icònic que no pas abstracte. Finalment, hi ha un tret de Paraules des del silenci que, tot i que té precedents innegables, és propi del nostre temps: el seu caràcter interreligiós.

L'autora ho explica a la introducció, i ho corroboren els tres pròlegs que precedeixen l'obra: el de Xavier Melloni, escrit "des dels exercicis de sant Ignasi"; el de Montse Barangé, "des del Ioga"; i el de Berta Meneses, "des del Zen". Laia de Ahumada explica a la introducció que, malgrat la seva procedència cristiana, a poc a poc es va anar adonant del caràcter interreligiós de Déu, però que al mateix temps no ha volgut mai "fer-ne un poti-poti"; per això ha pouat a fons en la seva pròpia tradició i, des d'aquesta, s'ha obert a les altres, com testimonien les pràctiques de Ioga i de meditació Zen que s'evoquen en moltes pàgines del seu llibre.

Laia de Ahumada, del llinatge de Teresa de Jesús, ens parla "des del silenci"; tant de bo que la seva lectura ens condueixi també vers el silenci.

(Ignasi Moreta: Foc Nou, gener 2006)