Autors i Autores

Antoni M. Alcover
1862 - 1932

Coberta del Diccionari de la llengua catalana. Lletra de convit.
Coberta del llibre Per la llengua.

Antologia


Tres atlotes fines

Això era un rei que tenia tres fies, garrides de tot, però encara molt més fines i delicades que no garrides.
Un dia el Rei treu sa major a passetjar per dins un grandiós jardí que tenien, tot ple de rosers florits, i d'alts que eren s'hi passetjaven per devall.
Passetja qui te passetja, clic! cau una fuia d'una rosa delt es cap de sa fia del Rei.
-Ai! va dir ella tot d'una. Ai, dic!
I cau tan llarga com era, esmorteida en terra.
Li miren què tenia i li troben un grandiós trenc en es cap. Le hi havia fet sa fuia de rosa amb sa força que duia com queia.
Figurau si le hi devia tenir fina, a sa closca des cap, aquella al·lota!
Sobretot, li embenaren es trenc i la se carregaren un parei i cap a colgar-la! En va tenir per molt de temps, i ja no va esser pus lo que era primer.
-Sobre tot! va dir el Rei. Ell ja en tenim una de tudada! A on mos havien de sortir tan fines aqueixes al·lotes! Ja mos hi aniria bé que no ho fossen tant!
Des cap d'un parei de dies, sa fia segona se desperta un dematí amb un mal ben fort que li feia s'esquena; no hi tenia conhort.
Una dama la hi mira, i li troba un grandiós infló. ¿Què serà estat? ¿què no serà estat? Ella no en sabia donar clarícies; només sabia que li feia molt de mal.
Mira qui mira ses dames per dins es llit, a veure si hi hauria cap macolinoi o cap estellicó de res, i a la fi afinen una rua en es llençol, just a s'endret a on tenia s'esquena i li era sortit s'infló.
Hagueren de cridar es metges, i aquella pobra al·lota en va tenir d'infló per una partida de temps, i ja no va esser pus lo que era primer.
-Sobre tot, diu el Rei. Ell ja en tenim dues de tudades! Ja mos hi aniria bé que fossen més comunes aquestes fies nostres! I ja només mos ne queda una de condreta!
Pensa qui pensa com s'ho faria per salvar sa darrera d'un soscaire, la tanca dins una vidriera amb set jocs de vidres, perque no li pogués arribar res.
I ¿què me'n direu? Ell un dia justament passa un mosquit per davant aquella vidriera, i amb so vent de ses ales ja ho crec que se costipà aquella al·lota, i ben costipada!
El Rei i la Reina se pegaven amb so cap per ses parets i se serien tornats a un puat, de veure aquelles tres fies seues tan garrides, i tudades totes tres per massa fines.
¿Quina de totes tres ho era més?
¡A veure qui ho endevina!

(Del llibre Rondaies mallorquines. Palma: Moll, 1980, tom VI, p. 46-47)
 

* * *
 

"Aquest diccionari no ha d'esser just de la llengua parlada a Mallorca i parlada actualment, sinó de la llengua qui amb lo nom de llemosina o catalana és coneguda i famosa dins el món literari des del segle XII, i és una de les branques més importants de l'extensa, de la veneranda llengua d'oc, la qual floria a les totes ja en el segle XI i regnava com cap altra d'Europa, des del Loire fins a l'Ebre, des dels Alps fins a l'Atlàntic; era la llengua usual de quasi tots els trobadors d'Occident, l'única llengua vulgar que en aquelles saons ja tenia literatura i gramàtica i diccionaris. Doncs d'aquella branca esponerosa d'aqueix arbre excels qui abrigava baix de les seues rames maternals tants de pobles i nacions, d'on brollaven tants de cants de Fe, Pàtria i Amor; d'aqueixa branca qui se va estendre i arrelà, com arrelen les muntanyes, i florí i se carregà de fruits de vida, com les mares qui tenen la benedicció del Senyor, des del comtat de Tolosa i la senyoria de Montpeller, seguint per les extenses i opulentes regions dels comtats de Rosselló, Cerdanya, Urgell, Besalú i Barcelona, regnes de Mallorca, València i Múrcia, fins a les llunyanes i grandioses illes de Sardenya i Sicília i els comtats d'Atenes i Neopàtria dins l'encantadora i veneranda Grècia; d'aquesta llengua gloriosa, qui abans del segle XVI ja havia tinguts escriptors tan sublims com el rei En Jaume lo Conqueridor, el B. Ramon Llull, Fr. Eiximenis, Sant Vicenç Ferrer, En Bernat Metge, N'Ausies Marc, En Joanot Martorell; d'aquesta llengua que ha resistides dins França i Espanya les ferestes, rabioses i redoblades envestides del centralisme i uniformisme apoderats dels tronos d'Europa i opressors implacables dels pobles; i ha triumfat de l'absorció i esvaïment que pretenien damunt ella les anomenades llengües oficials; d'aquesta llengua del bressol i del darrer sospir, d'aquesta llengua del cor, d'aquesta llengua estimadíssima, amb totes les seues varietats del Rosselló, Catalunya, Balears i València, amb totes les seues evolucions i creixences del segle XI ençà; de la gran llengua catalana entesa així, ha d'esser el diccionari que volem fer, que anam a començar. Volem reunir, fins allà on nos sia possible, el tresor meravellós; volem fer l'inventari, tot lo complet que sabrem, de la riquesa, de l'opulència imponderable, estupenda, que en paraules, frases, adagis, modismes i formes té escampada i espargida la nostra llengua dins els nombrosos monuments escrits dels seus fills del segle XI ençà, guardats dins biblioteques i arxius: riquesa i opulència qui brollen encara rabents, llampants, inestroncables, de la boca dels milenars i milenars de gent qui pobla Catalunya espanyola i Catalunya francesa, les Illes Balears i l'antic regne de València."

(Del llibre Diccionari de la llengua catalana. Lletra de convit. Palma: Moll, 2003, p. 30-32)
 

* * *
 

"Els nostres contraris tenen la desgrácia d'anar una mica prims de lloms en matèria de llenguatge; se creuen que calificant de dialecte la nostre llengo, li donen un mal cop, la deixen fora de combat. ¿Qu'es un dialecte? Es una manera especial de parlar, pròpia d'un individu, vila o comarca. Lo que's parla, lo que viu, son propiament els dialectes, que n'hi ha tants com boques que parlen, tants com famílies, tribus, viles, comarques, i això no es sols a Catalunya, sino a Castella i dins totes quantes nacions hi ha demunt la terra. Els dialectes es lo viu de les llengos. La lengo, l'idioma, lo que comunment se diu una llengo, un idioma, es el conjunt de dialectes que parla una nació, que formen un boldró llingüístic, diferent dels veynats, aont predominen, per diferents circunstáncies, determinades formes d'un d'aquells dialectes, que'ls escriptors conren i polexen i ficsen am les seues obres literáries, que van constituint una literatura, aont van a beure i amerarse les generacions futures; i així en reben a son torn els dialectes aquells determinades influències. I les relacions entre les llengos literáries i els dialectes que'n son la base, se determinen de tal manera que les llengos se nodrexen, s'alimenten, viuen dels dialectes. D'aquests, que germinen, vegeten, florexen i reflorexen contínuament com les plantes i arbres de la terra, d'aquests dialectes van prenent les llengos noves formes, modalitats noves. Sols així viuen les llengos literáries. El dia que s'aturi, que s'acabi aquex moviment de proveirse, de nodrirse dels dialectes les llengos, aquell dia aquestes dexen d'esser llengos vives, i passen a esser llengos mortes. Per manera que lo viu, l'ánima, la rel de tota llengo son els seus dialectes, axò es, aquelles maneres especials de parlar que tenen tots els individus, les famílies, els núcleus particulars de població, les comarques, aont tal llengo literária té sos dominis, son territori.
Per lo metex bella basca ens dona que'ls nostres contraris ens surtin am la bajanada de dir: Axò que parlau, no es cap idioma; es un dialecte.
Que la nostra llengo té tot una literatura ¿ qui s'atansará a negarho, en no esser un ignorant de set soles? ¿Qui no conex el nom del rey En Jaume. del Bt. Ramón Llull, d'En Bernat Metge, de Fra Anselm Turmeda, de Fr. Eximenis, de St. Vicent Ferrer, d'En Canals, de N'Ausies Marc, d'En Jaume Roig, d'En Juanot Martorel, Mn. Febrer, Mn. Fonollar, N'Aulesa i tants d'altres, que durant els sigles XIII, XIV i XV enriquiren la nostra llengo am tot un esplet d'obres literáries, com poques llengos d'Europa les tenien? En quant a n-els nostres dies ¿qui s'atrevirá a negar el fet gloriosíssim de la nostra renaxensa literária?
De manera que tenim una llengo i una literatura pròpia, diferent, de la castellana."

(Del llibre Per la llengua. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2001, p. 20-21)
 

* * *
 

"Camina caminarás sempre per avall y per avall, colombram una partida de poblets de l'altra banda del riu, Aneto, Bono, Estet, Forcat, Vinyal. Així les mos anomena'l Miquel. A la vora esquerra no trobam més que Senet, mal pla, dels carrers infernals y casetes que Deu s'en apiat, de brutes y de xereques. Com senten les petjades de les bísties y la nostra xerradissa, guayten a n-els portals y finestres dones y minyons, y mos miren arreu ferm. El Dr. Schädel té set y mos aturam devant una taverna; li treuen del such que tenen y hi pega una bona tímbola. Com mos senten parlar en francès, fan ulls ferm. Com veuen que jo parl catalá com ells, me demanen si'l Dr. es cap enginyer francès o inglès, y si amb ell cercam mines. - Ni es francès ni inglès, dich jo, sinó alemany, y en cercam, de mines, fa prop d'un més, sense may parar, pero no son mines de les que vosaltres vos pensau.
-¿Que son d'or? diuen aquells badochs.
-D'or? (dic jo) y ben fi!
-¿Y n'han trobades? demanen, badant la boca.
-Prou, dich jo, y per tot areu, y tantes en volguem. Aquella gent román esglayada; se miren ells amb ells y mos miren a nosaltres; reparen el Miquel que riu, y's creuen que mos ne reym. Jo ales-hores els esplich que les mines que cercam y trobam, es la llengua catalana qu'ells parlen. Llavò sí que mos creuen poch, y están ben segurs que mos ne falconam. Veym la cosa una mica mal parada, y, per no esserhi demés, donam esperó a les bísties, y ¡de d'allá cap a Vilaller! El doctor y jo y el Miquel cuydam a fer ull, de rialles de tal pas, però com som fora del poble..."

(Del llibre Dietari de l'excursió filològica. 1906. Barcelona: Proa, 2006)