Autors i Autores

Antoni M. Alcover
1862 - 1932

Dibuixos fets per Antoni M. Alcover.

Comentaris d'obra

"Els senyors que formaven la Secció Filològica eren de dues classes, corresponents als dos aspectes fundacionals de la Secció. Al d'Estudis Filològics estaven adscrits per dret propi Mn Alcover i En Fabra; al d'Expansió de la Llengua s'ajustava el caràcter i l'activitat dels altres membres: Joan Maragall, Angel Guimerà i Josep Carner, com a poetes i autors de literatura de creació; Clascar i Segalà com a coneixedors i traductors de llengües orientals. En Carner tenia, a més el càrrec de secretari de la Secció.

Mossèn Alcover residia a Mallorca, però s'embarcava un cop o dos cada mes per assistir a les sessions de la Filològica. La seva posada a Barcelona era la pensió Manso, del carrer de la Canuda. Era una dispesa vella, de poques comoditats; segons un rodolí d'En Carner,

de la casa de Manso se dirá
que el verdadero manso es el que va


Però l'ambient de la casa era molt adequat a la persona de Mn. Alcover: el senyor Manso era carlista de raça, nadiu de Borredà i descendent del famós general Manso de la guerra de la Independència; la seva dispesa estava poblada de capellans i de beates; dins el menjador resaven el rosari cada vespre en comunitat ( sense obligar-hi ningú, això sí). El preu era moderat, i per a Mn. Alcover encara hi havia preu d'amic; una vegada que el canonge mallorquí demanà al senyor Manso per què no l'hi apujava, ell li contestà que no calia, perquè el fet d'estar a casa seva el Dr. Alcover li era una bona propaganda.

Mn. Alcover arribava, doncs, a Barcelona de bon matí, deixava el maletí a can Manso, i en quatre gambades es personava en el quart pis del casal anex al palau de la Diputació, on tenien el seu local les tres seccions de l'Institut d'Estudis Catalans. Allà passava tot el matí i bona part de l'horabaixa, treballant a les oficines lexicogràfiques o a la biblioteca i assistint a la sessió quan n'era l'hora.

A la fi del primer any d'existència de la Secció Filològica hi hagué la baixa d'En Joan Maragall, que morí dia 20 de desembre. En Guimerà no assistia mai a les reunions, de manera que la Secció estava pràcticament formada per cinc membres: Alcover, Fabra, Clascar, Segalà i Carner; i encara, sovint hi mancaven els dos primers (Mn. Alcover perquè residia a Mallorca, i En Fabra perquè no podia desatendre la seva càtedra de l'Escola d'Enginyers de Bilbao, on era professor de química).

Sembla que les sessions anaven bastant desgavellades, i que s'hi feia més conversa de tertúlia que de temes acadèmics. Així ho denuncià anys més tard Mn. Alcover, i així ho confirmà després Gaziel, que n'era testimoni ocular i auricular. Segons aquest, a les sessions s'hi sentien moltes rialles i soroll de botelles de cervesa. No obstant, la Secció Filològica feia coses positives. Acordà publicar un diccionari català de caràcter normatiu per a la llengua literària, del qual encarregà En Fabra i Mn. Alcover. Això es feia provisionalment, per satisfer la necessitat de diccionari mentre es preparava la publicació del gros, exhaustiu, iniciat pel canonge mallorquí.[...]

També acordà la Secció Filològica ordenar alfabèticament els materials continguts dins la calaixera; es posaren tot seguit a treballar-hi el criat i quatre nebodes de Mn. Alcover, ja que la calaixera continuava en el domicili d'aquest."

(Francesc de B. Moll: Un home de combat. Palma: Moll, 1962, p. 98-101)

* * *

"Alcover és autor d'un dels grans aplecs de rondalles projectat dins el folklore mundial, traduït a l'anglès, l'alemany, el francès. Per Grimalt, "una obra magistral de la narrativa de tots els temps"; per J. M. Llompart, "una prosa que és gairebé un miracle que mai no es repetirà". A diferència de l'espontaneïtat de les rondalles recollides per l'arxiduc, les d'Alcover es basen en diverses versions que, passades pel seu prisma estilístic, són objecte de recreació molt particular, esponjades amb el seu llenguatge característic, únic, pintoresc, vivaç, acolorit, tributari de les formes i dels continguts assimilats en la seva infància i adolescència transcorregudes a la possessió de Santa Cirga (Manacor), on havia nascut el 1862. Les recull "per salvar-les del naufragi" davant l'ultratge de l'oblit. Les històries de la literatura catalana, com ha notat Grimalt, no es fan pràcticament ressò d'aquesta magna obra, que abraça vint-i-quatre volums, a l'inrevés del que han fet els milers de lectors que s'hi han abocat i han fruït amb les històries i facècies d'en Joanet de l'Onso, n'Elienoreta o en Pere de sa Favera. Si comptem totes les edicions, han sortit de la impremta vora el mig milió d'exemplars de tots els volums, xifra que il·lustra un fet molt positiu: les Rondaies d'en Jordi des Recó - aquest era el seu pseudònim- han etat- i encara són- l'únic contacte que han tingut amb la llengua escrita pròpia els mallorquins i balears, que s'han sentit identificats amb la varietat mallorquina saborosa, agresta, enjogassada, alegre, que campa en aquests inigualables productes alcoverians. Ara bé, des del punt de vista dialectològic, atès que les rondalles foren aplegades de boca d'informadors procedents de tota la geografia de l'illa, no s'ha de considerar que corresponguin lingüísticament al parlar manacorí, com han interpretat alguns dialectòlegs.
Aquesta vena d'escriptor li venia de jove. Estudiant al Seminari de Palma, enviava setmanalment cartes rimades al seu oncle Pere Josep (que després fou soci del Congrés de la Llengua), on s'endevinava la gràcia expressiva del rondallaire i escriptor. Contemporàniament a la seva activitat de folklorista, i també de polemista, com veurem, Alcover treballa en les Contarelles (publicades el 1885), on mostra els seus dots de narrador -no tan alts com els de rondallaire- del món rural i de la seva gent, que tan bé coneixia, dots un xic mediatitzats per la fal·lera moralitzadora que l'anima constantment."

(Joan Veny i Clar: Antoni M. Alcover i Sureda. Semblança biogràfica. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2000, p. 5-6)

* * *

"És ben sabut que mossèn Antoni M. Alcover era un home de múltiples caires, que va tocar totes les tecles i que ho va fer sempre tan bé com va saber i comprometent-s'hi fins al fons. La seva carrera eclesiàstica el va dur als càrrecs de vicari general de la diòcesi de Mallorca i de canonge de la Seu de Palma, que va compaginar amb una activitat constant de tipus pastoral i amb una activitat intel·lectual d'escriptor d'obres hagiogràfiques o de pietat, destinades a un gran públic. La seva preocupació per la política - en aquells moments molt directament relacionada, per a bé i per a mal, amb la religió- el convertí en la seva joventut en un autèntic líder del moviment integrista, antiliberal a ultrança, que seguia les passes del prevere sabadellenc Fèlix Sardà i Salvany, i més endavant en un defensor de l'ideari moderat de la Solidaritat Catalana, sempre a punt per entrar en polèmica amb qui fos, encara que això li costés disgustos i baralles amb els amics i amb els adversaris. El seu amor constant per la llengua de la seva gent - que ben aviat va identificar amb la llengua catalana- l'empenyé a recollir cançons i rondalles, a escriure poemes i contarelles i a emprendre la tasca ingent de l'Obra del Diccionari, que li obriria les portes a tot arreu - fins que, per una colla de circumstàncies molt complexes, es va barallar amb l'Institut d'Estudis Catalans i amb les institucions polítiques i culturals del Principat - i que el convertiria en un lingüista de primer ordre, que no dubtaria a aprendre alemany per millorar la formació autodidàctica que havia rebut a través de Marià Aguiló i de Tomàs Forteza, i a recòorrer de cap a cap els països de llengua catalana per proclamar-hi la bona nova del Diccionari, per recollir-hi el vocabulari propi i per estudiar-hi la morfologia i la sintaxi. I encara, el seu interès per l'art i per l'arqueologia, ja manifestat en la seva adolescència, el dugué a rebre classes del pintor Francesc Mestre, a dibuixar i a pintar, i fins i tot a projectar monuments i esglesietes.
Avui voldria referir-me a un altre dels aspectes de la personalitat polifacètica de mossèn Alcover: la seva vena d'historiador, perfectament integrada dins el conjunt de la seva trajectòria i present en la seva activitat fins al final de la seva vida.
No costa gaire d'imaginar que el jove Alcover s'endinsà en els camins de la història ja des dels seus anys de Seminari; com tants altres capellans mallorquins, alguns companys seus, com ara Josep Miralles i Sbert, arxiver de la Seu de Palma i futur bisbe de Lleida, de Barcelona i de Mallorca, o Mateu Rotger, historiador de Pollença. Sabem que el 1882-83 s'hi va matricular d'història eclesiàstica, una assignatura que formava part del primer curs de teologia i que, com es preveia més endavant a la del bisbe Campins, del 1898 - en la qual va intervenir Alcover mateix - , devia fer "veure la serie d'herejíes y concilis, dels quals parla la Dogmática".
Ben aviat, Alcover s'havia de convertir en professor d'història eclesiàstica del Seminari de Mallorca, des del 1888 fins al 1897, i ens consta que en aquells moments hi posava tot el seu entusiasme i hi manifestava la seva típica exhuberància, aleshores d'un to clarament integrista, que sobtava alguns dels seus alumnes..."

(Josep Massot i Muntaner: Escriptors i erudits contemporanis. Tercera Sèrie. Barcelona: PAM, 2003, p.165-167)

* * *

" Alcover considera que la influència del parlar de Barcelona, "pesta cernuda dins el nostre domini lingüístic", té lloc dins l'àrea del Principat; no opera, en canvi - o ho fa molt poc -, sobre les Balears o les terres valencianes. Les conseqüències que prenen davant la imposició del dialecte barceloní - o de qualsevol altre dialecte que vulgui esdevenir un model - són que les varietats dialectals el rebutgin i, per aquest motiu, que s'eixamplin les diferències- hi hagi una segregació - entre el Principat i les Balears i el País Valencià. L'actuació del canonge pel que fa a aquesta oposició és clara: "May per may allargarem el coll a tal imposició, sinó que la combatrem ab totes les nostres forses i la rebrotxarem ab tota la nostra ànima" (BDLC, X, 1918-1919, 52).

Alcover opta per una actitud antiuniformitzadora i anticentralista, que encaixava, el 1902, amb l'opció ideològica que era vigent a Catalunya en aquells moments: el regionalisme. D'aquesta manera, relaciona uniformització amb centralisme polític i centralisme administratiu. Ambdós centralismes són, a parer seu, "uns grans desbarats, com unes atrocitats tremendes contra el bon sentit y contra la Patria" (BDLC, I, 1902-1903, 156).

Uns anys més tard, el 1918, Alcover ja no pot apel·lar a una actitud antiuniformitzadora, atès que detecta en "l'actual moviment literari catalanista una tendència caparruda i tudossa de voler fer passar el parlar de Barcelona come català normal, come llengua literària, i que tots els altres parlars catalans siguen mirats come dialectes corruptes i putrefactes, no fent-ne fins i tot menció dins les gramàtiques i diccionaris que's publiquen"(BDLC,X, 1918-1919, 49-54).

El 21 de maig de 1919, en el segon article d'una sèrie de tres que publica al diari ABC, "Dialectos o modalidades de la lengua catalana(II)" (p.4-7), Alcover defineix, en una tonalitat neutra i objectiva, el concepte de dialecte segons el valor que li atorga la lingüística moderna: "manera especial que tiene todo individuo, familia, ciudad, comarca o región de hablar su lengua propia, imprimiéndole cierto matiz, colorido o fisonomia particular". Les llengües, des d'aquesta perspectiva, s'han de considerar com "el conjunto, la suma de todos sus dialectos", i aclareix "sin ellos no se concibe ningún idioma". No deixa de ser aquesta la concepció actual de llengua: una realitat derivada de naturalesa abstracta, que només té entitat i representació a partir de l'explicitació dels sistemes estructurals dels dialectes que la componen."

(Mª Pilar Perea: Antoni M. Alcover dialectòleg, gramàtic, polemista. Barcelona: P.A. M., 2005, p. 91-92)