[...]
—Amb El magre menjar (1963) —el poemari següent— trobem un canvi temàtic envers l'assumpció d'una temàtica més col·lectiva i no tan intimista i lírica. Les tres parts del poemari són força significatives: «La mort», «Els humiliats», «El poble», serà ja l'inici del realisme. Què us aboca a dur a terme aquest canvi?
—Jo també m'ho pregunte. Perquè nosaltres érem petits burgesos. A més estava Raimon, que cantava i Fuster que escrivia assaig i no teníem necessitat, aparentment, d'endinsar-nos en tot això. A nivell de literatura, però, també volíem contribuir a una tasca de difusió i de compromís. Fou producte de l'ambient i de les persones del temps: Evtusenko, Nazim Hikmet, Eluard, Auden, Majakosvskij, Quasimodo, Pere Quart, Espriu, Estellés... A més en poesia era més fàcil passar la censura i, per tant, es podia aprofitar com a plataforma de conscienciació col·lectiva. Hi jugaren també un paper definitiu altres factors com ara el fet de buscar-se lectors en un ambient molt poc propens per a la lírica. Hi havia també altres raons.

—Al poemari prens un paper exhortador per tal que altres veus poètiques s'afegeixen al conreu d'aquesta línia poètica. Hi ha el poema «Avant companys», on parles en imperatiu: «mostreu sempre el fruit sangonós d'aquella nit»
—En bona mesura era captar i traduir el sentiment i l'actitud immediata de tota una generació. Malgrat que ara puga semblar un plantejament ingenu i amb motivacions extraliteràries, es corresponia amb la nostra forma de sentir més immediata.

—La denúncia política no amaga tanmateix un posat líric, una expressió de vivències personals fins i tot quan s'està parlant de la dictadura.
—Sí, parlar d'«el crit del qui brama / ofegat pel pes d'una gran bota» no era parlar dels estels sinó d'una realitat ben sentida i ben viscuda. La meua veu era una denúncia cívica més que social. Des d'una positura no de demiürg —que era la temptació— sinó des de l'experiència individual, per això escric sovint en primera persona del singular, malgrat que en alguns —en molt poquets— opte per la primera del plural. A més tenia plena consciència que el que calia era escriure poesia i no fer pamflets.

[...]

—El darrer poemari és Tempesta d'Argent (1986), després de l'esclat exultant com si retornara la calma.
—Bé. Després d'una provatura especial em resitue en un equilibri entre la tempesta i l'immutable: tempesta i argent. També les meues experiències personals; la mort de la meua mare, fou un fet definitiu. La sensualitat ja no és un fet tan dominant, s'hi troba més mediatitzada pels altres anhels humans.
Ve a ser un microcosmos complet de la meua obra. Controle els tons arravatats del Surant... i cerque una harmonia.

(Enric Balaguer: Fragments de l'"Entrevista Lluís Alpera", dins 50 poemes. Antologia. Barcelona: La Magrana, 1992. Aquesta entrevista és un extracte de la publicada a Daina, vol. 8, 1991, p. 93-108)
 

* * *

−Hi ha una idea permanent en els versos de maduresa, que és la vida entesa com un incendi. Després del descobriment, a la mitjana edat, de la fugacitat del temps.
−Efectivament, hi va haver un punt d'inflexió en la meua vida (un trencament sentimental) i vaig fer una primera recapitulació. Encara que en les primeres etapes poètiques ja hi havia de tot, com per exemple en El magre menjar (1963). Vaig fer una primera recapitulació, que em va alliberar i em va deixar temps per a buscar una nova etapa. Sense deixar mai la meua característica, que és expressar la meua tensió interna vital. Això no vol dir que alguna imatge extreta dels llibres puga aparèixer en els meus versos, perquè són idees que has llegit, has paït, s'han quedat en la recambra i un dia poden eixir. Però crec que en el patiment o en l'exultació del to vital és quan he escrit les millors coses. Després d'aquell trencament familiar vaig traure uns nous cavalls, que portaven tota una exultació vital, sensual, amorosa... Fins i tot noves formes de l'estètica i de l'art, que em portaren a llegir i pensar coses que venien de darrere o que s'estaven produint en aquell moment. És el cas, per exemple, de Luis Antonio de Villena, que en aquell moment m'arriba que ni pintat. Vaig tornar a connectar, per exemple, amb el millor Estellés. I tot això em va encoratjar a buscar un camí nou. Un camí que ni fóra la insinuació del vel de Salvat-Papasseit, de «la brusa descosint-se»..., ni fóra el dels rebolcons estellesians i del pimentó ben torrat. Encara que vitalment estic més a prop d'Estellés. El tercer camí que m'interessava era aquell que representa Ausiàs March, que sempre m'havia entusiasmat, que és el camí conceptual i filosòfic, i el de la lluita dels contraris. Però vaig buscar una fórmula pròpia i vaig traure el llibre Surant enmig del naufragi final contemple el voluptuós incendi de totes i cadascuna de les flors del núbil hibiscus (1985), que es va editar amb molta cura, amb dibuixos de Manuel Boix, i que és una de les coses que més m'han agradat. Hi buscàrem un títol ben barroc. Enguany Bromera em tornarà a publicar el poemari.

−Una venjança contra tota l'etapa anterior i aquells que donaven per soterrat Alpera i tot l'anomenat realisme social?
−A mi no m'agrada la paraula venjança, però sí que fou una reacció a tot el que havien escrit alguns. Per això arriba aquesta expansió, aquesta exuberància, aquesta barroquització. Que va tindre el seu ressò, més al Principat que al País Valencià, també s'ha de dir. I després van vindre altres llibres girant al voltant d'aquesta idea. Era una fase nova que, en realitat, enganxava amb un postsimbolisme de la meua etapa inicial, la d'abans del realisme, i amb una preocupació meua per temes amorosos, temes transcendents... I que és una fase encara no acabada.

−Alguns han volgut empresonar Lluís Alpera en el realisme social dels anys seixanta. Però heu parlat d'una etapa inicial postsimbolista, i una dels anys vuitanta barroquitzant. També hi ha més moviments artístics en l'obra més recent.
−Després de reaccionar de manera tan cridanera amb Surant..., vaig interessar-me també per una economia de l'expressió. Com havia passat per un barroquisme, vaig cercar una síntesi amb el poemari Amb cendres i diamants (1995), com també amb Els bells papirs d'Alexandria (1997), el qual, per cert, Moll el tornarà a publicar aviat. Es tracta d'un altre repte, uns altres cavalls que pose en marxa. Per fer això de caminar cap a l'eixutesa dels versos, vaig tornar a llegir Espriu, Machado... [...]

(Francesc Bayarri: "Lluís Alpera un poeta total, a la perifèria de la perifèria", Serra d'Or, novembre 2002)