AVUI ESCRIURE AMB DOLOR PROPI
 

Avui escriure amb dolor propi,
encara que siga d'espantosa fam
aferrada a rosegó de pa negre de postguerra,
és ferir salvatgement l'idil·li dels fartons.
Fes-los panegírics i rebràs benediccions
a cabassos, digues-los que els seus fills
són ben trempats, i amaga tot seguit els teus,
perquè no s'espaordisquen en veure les panxetes
inflades pel cuc de l'anèmia;
i així et deixaran que furtes una taronja més,
o que arribes un minut tard al treball.
Ara que l'hora estimada, el vers humil,
els ideals ermitans de somni i dolor,
la primfilada follia en passar la mà
pels corns de marbre, ara que tot això
esdevé anècdotes d'una petita i particular història,
considerem el crit del qui brama
ofegat pel pes d'una gran bota.

(El magre menjar. Barcelona: Els Llibres de l'Òssa Menor, 1963)

***

LA UNA DE LA NIT ESCAMPAVA...

La una de la nit escampava la teua darrera agonia esfullada de l'amor. Memòries de venes persistents estremien i acaronaven la dalla pensativa que cercenaria aquella mandràgora que et rosegava l'ànima des del primer moment que et posaren sabatetes de xarol, que calia mantenir ben llustroses tot el dia com si fossen cuquetes de llum. Un gran arrap et cremava els budells a la una de la nit. Tots els teus donyets virolats et furguen amb llurs punxons i a més et claven les dents al llarg dels budells.
L'ànima, com una lànguida sabata descordada, se te'n va a poc a poc...

Recordaré, recordes potser per última volta, presències i absències en la teua alçada i ordenadíssima col·lecció de flors. Aixeques la vista cap al teu campanar i veus més enllà de l'heura de la mort el poderós hibiscus i, sobretot, les roges flors del portent. N'agafaré unes poques, les necessàries, per a la barca de Caront i les llançaré sobre les natges de marbre de l'estany de la por, vella Albufera meua de València i Alacant, il·luminada i compartida en el darrer ball d'espases avalotades cap a l'agonia i l'èxtasi.
Surant enmig del naufragi final, contemple el voluptuós incendi de totes i cadascuna de les flors del núbil hibiscus.

(Surant enmig del naufragi final... Barcelona: Llibres del Mall, 1985)

***

LA BARCASSA DE CARONT

Per a la meua mare

Com un llençol emmidonat de postguerra
recorde la blanca pell hospitalària
arravatada per sempre pel foc de l'avern,
esborrant tots els rius de llàgrimes
que escampen baladres de ràbia continguda.
La teua duríssima vida d'heroïna sense flor
Es dilueix en el teu no-res, sense calèndula
o begònia que ajude a enaltir el teu perfil.
Oh tardor cruel que te l'enduus irreversiblement!
Avui odie la teua indiferent serenor
i la teua alta estètica per l'esplendor
d'aquesta taronja de cel de novembre.
Des de l'Ítaca que m'alletares amb pits d'orquídies,
recordaré plantat i mut, amb un llarg rosari de
melangia nocturna, tot el teu doll de contes daurats,
tota la claror dels matins de festa percudint violins
i barques al llarg de la teua platja de la Malva-rosa.
Oh Cabanyal de la infància que et perds
aquesta lluitadora de peixos i paneres!
Des del fons del pèrfid silenci que palpe,
revindran memòries, randes i gladiols,
el llustret d'alguna que altra sabata de xarol,
sentors de menjar calent a taula, ulls tendres
i tactes diaris que confirmaven dia a dia
l'or solitari i ardent d'unes hores efímeres.
Tot inútil ja. El nostre carrer de la Barraca
et pesarà com una tomba, com una mort diària,
car has pagat a Caront, abans del temps previst,
les estrictes i fredes monedes que mana la llei.

(Tempesta d'argent. Barcelona: Edicions 62, 1986)

***

II

Amb cendres i diamants t'hauria
agradat gravar el millor càntic.
Declararàs la veu damunt
papirs de soca d'olivera
i l'escriuràs amb plomes d'ocell ferit.
Sols així, amb la sang i el patiment d'altri,
elaboraràs els més delicats filtres d'amor.

(Amb cendres i diamants. Barcelona: Edicions 62, 1995)