Bernat Artola Tomàs no és una casualitat de la història del seu poble. Considerat poeta màxim de Castelló per alguns, oblidat per uns altres, idealitzat i admirat en reduïts cercles intel·lectuals, el seu record constituïa des de fa temps una raó punyent i indefugible per a honorar-lo com calia. El seu poble, tantes vegades infidel a la memòria dels fills il·lustres, era en els darrers anys sensible a la necessitat d'escriure un vers definitiu en el poema de la vida d'aquell que tingué com a ex-libris de la seua obra el lema "Damunt de la mort, la vida".

I ara, amb l'edició de la seua obra poètica completa, Bernat Artola esdevé, amb tota la seua força emblemàtica, el poeta i home bo que realment va ser ja abans de morir: aquell que millor cantà el seu poble, el més gran versificador valencià contemporani, un dels poetes de llengua catalana amb més pureses i més intuïció i un humanista que va viure amb insòlita intensitat els avatars històrics del seu poble i el seu país durant la primera meitat del segle XX.

La societat que autènticament va conèixer Bernat Artola, tradicional i mediterrània, de vida tranquil·la i poc inquieta, propensa a la ironia i a la festa, era la d'un poble on tothom es coneixia. Castelló de la Plana, la vila i els ravals, era una terra notablement fidel a les seues arrels històriques i culturals. Les persones i personatges que hi vivien, les famílies i els carrers, expressaven de forma lleial la simbologia pairal del Fadrí i el santuari de Lledó, de la Panderola i el passeig Ribalta, de les alqueries i les ermites, de l'estàtua del Rei Jaume I i el Teatre Principal.

(Lluís Messeguer. "Introducció. L'àmbit del temps", dins Obra completa. Primer volum. Castelló: Publicacions de l'Excel·lentíssim Ajuntament, 1983, p. XVII-XVIII)

* * *

La seua afecció al jocfloralisme, d'altra banda, tampoc implica concessions a nivell estètic i estilístic. El paisatge no és per a Bernat una mera contemplació. Al contrari, en la visió artoliana del món exterior hi juguen alguns elements voluntàriament integrats pel poeta: una adjectivació enriquidora i metaforitzadora, una anàlisi de la relació "jo poètic"/paisatge (com en "Balada del cor distret" o "L'estel") i fins i tot un aprofundiment de la seua simbologia o de la seua relació amb l'amor (com en "Campanes" o "La Mare"). Més encara: el llenguatge no es queda en el retoricisme del gènere sinó que es mostra també ausiasmarquià i neoromàntic i empra un lèxic i una sintaxi també pròpia de les obres "cultes" com Terra (1935), Llàntia viva (1947), El delme del temps (1950) o Tornaveu (1950). El joclfloralisme, en definitiva, és per a Bernat una eina social d'expressió, un camí que li ofereix la història literària per a exercir el seu orgull d'escriptor valencià.

Cal esmentar també el problema de la llengua. La tria estètica comportava també la tria lingüística. Bernat Artola no és realment un poeta bilingüe: dels mil cinc-cents sis poemes que apareixen a la present obra només cent quaranta-nou són en castellà. D'altra banda, l'obra castellana només apareix de veres entre els anys 1925 i 1933. Fora d'aquests anys els poemes castellans són solts i escadussers. […]

El "to personal": en això radica la seua aportació literària. Tant si escriu romanç, sonet, dècima, epigrama, elegia, quartet o "lledó" (d'invenció personal). Tant si escriu per a un premi literari com si fa poesia metafísica o intimista com si s'acosta a la poesia popular. Tant quan el tema és abstracte com quan defineix situacions concretes, externes o personals. Tant quan fa lírica com quan fa narrativa, quan pretén la solemnitat com quan vol la sàtira i la ironia... És pel seu "to personal" que mereix el títol de "rehumanitzador de la poesia".

(Lluís Messeguer. "Introducció. L'àmbit del temps", dins Obra completa. Primer volum. Castelló: Publicacions de l'Excel·lentíssim Ajuntament, 1983, p. LXXI-LXXV)

* * *

Des dels seus primers poemaris en català, Cançons d'amor (1926), Elegies (1928) o Terra (1936), els de preguerra, palesa una poètica basada en l'interior humà com a resposta a les motivacions exteriors. Fidel a Ausiàs March en els seus primers reculls, admirador del paisatge, de les arrels populars, de caire irònic..., Artola esdevingué un veritable patriarca de la poesia castellonenca des dels darrers anys de preguerra fins als anys seixanta. La seua lírica oscil·là entre l'orientació més reflexiva i meditativa i la dimensió més popular, sense gairebé vincular-se a l'avantguardisme que defensaren alguns companys de generació, com fou el cas de Carles Salvador.

En la seua producció podem observar un component biogràfic, com és la seua actitud cívica en la II República o en els anys de postguerra, o en la seua vinculació a l'entorn més immediat de Castelló de la Plana (només cal que pensem en la toponímia i l'antroponímia, en els elements tradicionals i populars castellonencs, en les dedicatòries a amics, companys, compromisos de festes locals..., en els comentaris de circumstàncies del món local, que trobem als seus versos, cosa que accentua el caire popular que defineix aquesta obra).

La seua producció abraça un corpus en català (de vint-i-un poemaris, cinc llibrets de falla, un sainet) i en castellà (sis poemaris i tres obres en prosa). Aquesta alternança lingüística palesa una situació contextual de la societat castellonenca -i valenciana- en què la diglòssia lingüística configura una mena de bilingüisme literari, que condiciona l'escriptura també en castellà. Tant els poetes castellonencs de començament de segle com els de postguerra, han escrit, a més de l'obra catalana, alguns textos en castellà. Això no obstant, cal esmentar que l'opció lingüística de l'autor -com la d'Alloza, com la de M. Peris- fou ben clara: la producció majoritària i de més qualitat es troba escrita en català. […]

L'obra d'Artola es desenvolupa, doncs, entre dos registres literaris: la literatura culta i la literatura popular. Si la primera condiciona una escriptura clarament fixada i un destinatari universal, la segona incorpora bona cosa d'elements de la tradició i de la producció oral. Aquesta dicotomia es projecta al llarg de la diacronia: els inicis palesen una preocupació per l'intimisme i la subjectivitat; els anys trenta presenten un predomini de la poesia de paisatge, i la producció de la postguerra reuneix ambdós vessants en una convergència.

La temàtica dominant recupera els temes més universals i alhora els més locals: d'una banda trobem la reflexió poètica (metapoesia), l'amor i la dona (poesia amorosa i misogínica), el jo poètic (introspecció), el paisatge de l'entorn (la terra, la fauna...), la mort, la solitud de l'ésser humà; i d'altra banda els elements tradicionals, pairals, locals i circumstancials de Castelló de la Plana (refranys, dites, cançons populars i de festa...) que caracteritzen la poesia popular. […]

L'obra d'Artola presenta una clara incorporació de la tradició, una acceptació dels motius i dels tòpics culturals d'una societat rural i popular com la castellonenca; i alhora traspua una afecció a les formes clàssiques i a l'actitud romàntica, de la qual hereta i remarca l'individualisme que domina la major part de la reflexió i la meditació.

La seua poesia apunta, doncs, unes tensions entre un classicisme formal i un romanticisme idealista, entre un individualisme i una col·lectivitat tradicional, entre la realitat i el desig. La seua producció hereta i adopta les dues tradicions literàries, la popular i la culta; i hem de connectar-la, per tant, amb l'efervescència del trànsit de la Renaixença al postsimbolisme dominant de la literatura del primer terç del segle.

(Ferran Carbó. "Notes sobre poesia castellonenca del segle XX", dins Miscel·lània Jordi Carbonell-4. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1992, p. 220-225)