Autors i Autores

Víctor Balaguer
1824-1901

Fotografia de la Casa Museu Víctor Balaguer.
Retrat de Víctor Balaguer.

Biografia

Víctor Balaguer i Cirera, poeta, narrador, traductor, periodista, historiador, activista, antòleg, dramaturg, polític, acadèmic i fundador d'institucions, va néixer a Barcelona l'11 de desembre de 1824.

De ben jove, comença a escriure a la premsa, on dóna a conèixer moltes de les seves produccions, sovint per lliuraments periòdics. Aglutinant i líder d'un grup de joves adscrits al romanticisme liberal, crea i dirigeix, entre d'altres, les capçaleres El Genio. Semanario de Literatura (1844-45), El Barcino Musical. Periódico de Música, Literatura y Teatros (1846) o La Lira Española(1846), des d'on situa en el centre de l'atenció literària la novel·la d'ambientació històrica, amb Dumas, Hugo o Sue com a referents.

Escriptor molt precoç, la seva primera obra dramàtica Pepino el jorobado o el hijo de Carlomagno s'estrena –segons que sembla- el 1838, quan encara no té ni catorze anys, al Teatre de Montision, l'espai sobre el convent desamortitzat del mateix nom on operava la Sociedad Filodramática (1836), el remot precedent societari del Gran Teatre del Liceu, que ja des de la seva inauguració, el dia –ben simbòlic- de Pasqua de 1847, nomena solemnement el jove Víctor Balaguer com a "poeta del teatre", de qui es reparteixen per a l'ocasió poesies impreses sobre seda.

Traductor professional i adaptador de novel·les i obres de teatre franceses, s'autodefineix com a "escriptor al vapor" o com a "jornaler de la intel·ligència". Les seves pròpies novel·les llegendàries les escriu, ja sovint, sobre temes d'història catalana i signifiquen la nacionalització dels elements romàntics importats i contribueixen a la divulgació del patrimoni monumental que ja havia posat de relleu Pau Piferrer i a la creació d'un imaginari nacionalpopular català: La guzla del cedro o los almogávares en Oriente (1849), El doncel de la reina(1850), La espada del muerto (1850), El del capuz colorado (1850), La damisela del castillo (1850). Aquesta última -La damisel·la del castell (1894)- i L'espasa del mort (1896) seran publicades en versió catalana gairebé mig segle després.

Refermant el seu paper d'impulsor de la institucionalització de la cultura de referents propis, el primer número de la revista La Violeta de Oro, que ell dirigeix com a òrgan de la "Sociedad Filarmónica y Literaria", o del Liceu, publica l'1 d'octubre de 1851 el seu manifest en pro de la restauració dels Jocs Florals. En aquesta mateixa societat, que galvanitza les inquietuds culturals de la burgesia barcelonina, Balaguer, comença l'octubre de 1852 a impartir unes classes sobre el passat del país en el que es pot considerar la primera càtedra d'història de Catalunya. D'aquelles conferències en surt el llibre Bellezas de historia de Cataluña (1853), el precedent de la molt exitosa Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón, en 5 volums (1860-64), en què reivindica no solament el passat de la corona catalanoaragonesa com a model de monarquia federal sinó també l'esperit pactista de les relacions entre el poble i la corona.

L'Ajuntament barceloní el nomena simultàniament Cronista Oficial de la Ciutat i anys més tard li encarregarà el nomenclàtor de l'Eixample, on s'homenatgen les terres de la Corona d'Aragó i els grans personatges del passat, tal com recull en el seu llibre Las calles de Barcelona (1865-66). De fet, Balaguer és el creador i el gran divulgador d'uns referents mítics per a l'imaginari col·lectiu que anys més tard seran àmpliament assumits pel catalanisme polític: des de la llegenda a la història, des de Montserrat al Canigó, passant pel comte Arnau o Joan de Serrallonga, i de Muntaner a Aribau passant per les Corts o les Glòries Catalanes.

Si bé des de 1840 escriu i publica regularment poemes en castellà, tot i que sovint de temàtica catalana, no és fins el 1857 que dóna a conèixer, al diari El Conceller, que ell mateix dirigeix, la seva primera poesia en llengua catalana, A la Verge de Montserrat, model sublimat de la trobadoresca "donna angelicata". Com a poeta, tracta de l'amor des de la idealització platònica pròpia de la tradició de l'amor cortès. Però també de l'heroisme i del combat com es veu als seus Cants d'Itàlia (1859) –reeditats a Lo trovador de Montserrat (1861)-, que amb Esperances i records (1866) i Lo romiatge de l'ànima (1891) són els principals títols de la seva obra poètica catalana.

Balaguer és el gran motor de la restauració, l´any 1859, dels Jocs Florals com a institució cívicoliterària. Forma part del seu primer consistori i en serà el primer Mestre en Gai Saber. Aquell mateix 1859 publica l'antologia Los trovadors moderns, que continua i replica la del seu rival Antoni de Bofarull Los trobadors nous (1858). Balaguer és també un precursor a l'hora de constatar l'existència d'un àmbit lingüísticocultural de parla comuna i, més encara, de l'existència d'un àmbit civilitzatori a cavall dels Pirineus violentament frustrat per la història.

Precursor també de la germanor catalanooccitana, Balaguer va travar una sòlida amistat amb Mistral i els altres poetes del Felibrige en ocasió del seu exili d'entre 1866 i 1868, quan coneix l'antologia de poesia provençal de Raynouard i comença a recollir materials per a la seva Historia política y literaria de los trovadores (1878-79), en sis volums. Nomenat acadèmic de la Real Academia de la Historia (1875) i de la Real Academia Española de la Lengua (1883), dedica els preceptius discursos d´ingrés a mostrar la diversitat lingüísticocultural hispànica.

El seu teatre en català, de propòsit culte i precedent del de Guimerà, va ser recollit a Tragèdies (1876) i Noves tragèdies (1879) i a la trilogia Los Pirineus (1892), convertida en òpera pel tortosí Felip Pedrell. Balaguer també va escriure algun poema en italià i en provençal i va adaptar al català poesies de Heinrich Heine, Rosalía de Castro i Frederic Mistral, entre d'altres.

Víctor Balaguer és el primer escriptor en català, abans que Frederic Soler, Verdaguer o Guimerà, a tenir un gran èxit de masses. Va ser diputat a corts en deu legislatures pel districte de Vilanova i la Geltrú, tres vegades ministre d'Ultramar i una de Foment, i senador vitalici del regne. Va morir a Madrid el 14 de gener de 1901 i les seves despulles traslladades a Vilanova i la Geltrú, on la Biblioteca-Museu Balaguer que ell va fundar (1884) conserva el seus llibres, els seus manuscrits i la seva memòria.