Tots los personatges processonen gairebé ran dels astres, de lluny els diríeu encaputxats, arbres desfilant, ombres amb pampallugues.

Aquests espectres enterren lo dia, desen los raigs de llum lluenta al gorg més pregon de la serralada, tapen les hores amb seda blanca i les pinten de vernís.

És per això que mor vestit de seda, el dia, de seda i de vernís.

I un pollancre grassonet assenyala el camí del silenci esbotzat.

(Fragment de l'obra Miracles i espectres. Palma: Moll, 1981, p. 19-20)
 

* * *

Blanc el record, als dits no tens espera
ni quietud. Un corb creua aquest full,
afamegat, car fa l'anyal drecera
cap al seu niu: tot ell és com un ull.

Ocells vidents que creuen els deserts:
ja tens la clau si vols interpretar
les teves pors, aquest estar despert
sense dormir darrera cap altar.

Al vol de l'au veuràs les profecies.
Dins del seu ull reflexos de papers
sense senyals esperen un sol fruit.

(Retorna el corb. No el veus o no el veuries?
Al bec d'argent porta un missatge imprès:
un espai blanc no és un espai buit.)

(Poema "Full en blanc, un ull despert", de l'obra Diables d'escuma, dins Esbrinem les flors de la terra. Poesia completa. Lleida: Pagès, 1998, p. 153)
 

* * * 

(Per lo senyal...) Un pacte he de signar
amb l'esperit, tal volta hermafrodita,
d'aquest sonet mig vers i mig humà:
de verges d'or a l'estupre m'invita.

Cal arrencar-se els ulls, perquè parir
no vol pas dir conèixer els propis fills
sinó engendrar fantasmes de l'ahir,
reencarnar l'allau de vells perills

i tants consells que el foc tampoc no encén:
«cap fill del món no hauria de morir
si no ha pogut, almenys, dir-nos adéu».

Direm tots dos, el vers i jo, amén,
i així l'encant d'un sexe sense fi
no engendrarà voltors de foc i neu.

(Poema "Invocació", de l'obra Diables d'escuma, dins Esbrinem les flors de la terra. Poesia completa. Lleida: Pagès, 1998, p. 157)

* * *

Plany de pedra

Qui no ha plorat no sap què és cantar
el temps desfet que ha desesmat xisclant.
Tot m'apareix tal com si al cant distant 
hi hagués deixat la sal que fa el bon pa.

Si algú em pregunta quan, diré que enlloc;
si algú em demana on, diré que mai...
D'espectador, el ball m'és un esplai.
De ballarí, se''m torna glaç o foc.

Tan sols jo sé que algú em vol fer plorar
i jo ho faré sabent com sé l'engany:
pensar que és falsa excusa l'estimar.

Sento la música néixer d'un cel clar,
d'una nit dura al fil del temps d'antany.
Resumiré amb error: plorar és cantar.

(Poema "Plany de pedra", de l'obra Pas de dansa, dins  Esbrinem les flors de la terra. Poesia completa. Lleida: Pagès, 1998, p. 180)