Autors i Autores

Lluís-Anton Baulenas

Comentaris d'obra

El comprador potencial s'acosta a l'aparador de les novetats perquè li ha cridat l’atenció el títol d'un llibre: La felicitat. Simpàtic, pensa. Després es fixa en la coberta: una deliciosa fotografia en blanc i negre d'una parella de balladors –ell murri, riallera ella– que se'l miren directament als ulls. La joia de viure, pensa. A la part superior, amb lletra clara i ben proporcionada, el nom de l'autor –Lluís-Anton Baulenas– i el títol que li ha semblat simpàtic. A sota una frase que informa que el llibre ha guanyat el Bertrana. Un cop acabada la contemplació de la coberta el comprador potencial s'atreveix a agafar el llibre: format gran, tapa dura, lletra llegible... El tacte de la sobrecoberta és agradable. Setinat, pensa, tot i que no hi entén. Imperceptiblement el comprador potencial es va encomanant de La felicitat. Vacil·la, però. Mira el preu: li sembla bé. Deixa el llibre, el torna a agafar, mira al seu voltant com esperant que algú li confirmi l'encert de la tria... Just en aquest moment és quan a aquest comentarista li surt la vena publicitària i, suposant que es troba al costat del comprador potencial, li diu a cau d'orella: ¿Vol ser feliç llegint un llibre? Doncs no s'ho rumiï més i emporti's a casa La felicitat. Compri La felicitat, cregui'm –continuaria dient-li–, i ja em sabrà dir si l'he enredat o no. Un servidor li confessa que s'ho ha passat d’allò més bé llegint aquesta història. Que malgrat les quasi quatre-centes pàgines de gruix llisca amb una lleugeresa extraordinària i que, de fet, si no fos perquè cal descansar, fer els àpats a les hores i anar a treballar quan toca la novel·la que ha escrit Baulenas és d'aquelles que es llegeixen d'una tirada. ¿Què hi trobarà a La felicitat? Per començar a situar-nos li diré que és una història ambientada a la ciutat de Barcelona entre la nit de Cap d'Any i el 26 de juliol de 1909, data de l'inici de la Setmana Tràgica. Això pel que fa a la ubicació temporal. Pel que fa als escenaris, Baulenas n'utilitza només un parell però potents: els teatres de varietats del Paral·lel i les obres de construcció del que avui coneixem com a Via Laietana, una avinguda recta com un tall de ganivet per a la construcció de la qual es van haver d'enderrocar 2.000 cases i deixar al carrer més de 10.000 persones. Dos escenaris, com es pot veure, oposats: la vida i la disbauxa del music hall i la mort i la misèria dels carrers destruïts a cops de piqueta. I un únic teló de fons: una situació política i social convulsa. A La felicitat el lector trobarà també una bona galeria de personatges. El primer és la Nonnita Serrallac, firaire, artista de circ, embarassada d'un saltim-banqui italià que s'ha fet fonedís i convertida, per atzars de la vida, en segrestadora de via estreta i venjadora d'antigues vexacions al capdavant d'una colla de còmplices formada per un lloro garlaire, un dèbil mental i un xicot de pagès perpètuament meravellat per la urbs barcelonina i pels ulls de la Nonnita. L'altre gran personatge de La felicitat és en Deogràcies-Miquel Demi Gambús, lladre de quarta generació i darrer plançó d'una nissaga familiar inspirada en els Corleone, però a la catalana. En Demi, home ric, sense escrúpols i a punt d'heretar el fabulós imperi familiar dels Gambús on coexisteixen el crim, l'extorsió, l'estafa i la manipulació política, fa veure que especula amb els terrenys afectats per la construcció de l'avinguda però, en paral·lel, està preparant secretament el negoci que projectarà el seu nom en la llista de grans barcelonins del segle XX: la reconstrucció de la mítica illa de Maians davant de la costa barcelonina amb passarel·la d'accés inclosa estil Maremàgnum, per entendre'ns. També hi ha dues de les grans troballes del llibre: la figura de Miquela Gambús –un personatge que per ell mateix ja justificaria una altra novel·la– i les converses de Nonnita Serrallac amb els morts del seu barri. Una extraordinària galeria de figures i de veus que donen el contrapunt imaginatiu a la cruesa de la vida de la noia i que al meu parer constitueixen l'element més difícil d'oblidar d'aquest llibre.

Cap tesi historicista
L'acció de La felicitat es desenvolupa en un lloc i en un moment històric ben concrets, però en les seves pàgines ni s'hi defensa cap tesi historicista ni es pretén que el lector surti del llibre amb la sensació d'haver contemplat un documental didàctic. Hi ha, això sí, una esplèndida i molt eficaç feina prèvia de documentació que permet al lector amarar-se de manera imperceptible de les coses que passaven en la vida quotidiana d'aquells mesos, però no s'entra a ponderar fets com ara l'arribada dels radicals de Lerroux a l'ajuntament barceloní, ni a especular sobre el paper jugat pels anarquistes i per la burgesia en els fets que van desencadenar la Setmana Tràgica. Ens movem, doncs, en un camp noble i alhora arriscat: la literatura. O, si se'm permet afinar, la bona literatura. O sigui –continua el comprador potencial, ara més decidit a dur-se el llibre– que aquesta deu ser la mítica gran novel·la sobre Barcelona que tothom diu que ens faltava, no? Començo a dir-li però no em deixa continuar perquè em talla de seguida amb una altra qüestió. Em sembla que ja ho he entès: La felicitat ve a ser com La ciudad de los prodigios, però en català, oi?. Doncs miri, li responc, a mi em sembla que si fa no fa la cosa podria anar per aquí. Ara bé, si vostè va de cosmopolita per la vida ha de treure-s'ho del cap, això, i ha de dir que la novel·la catalana (qualsevol novel·la catalana, tant se val) ha de menjar encara moltes sopes per comparar-se amb segons què i segons qui. La veritat és que en el llibre de Lluís-Anton Baulenas hi ha talent, ambició i bon ofici. Exactament el mateix que en la novel·la de Mendoza. En tot cas, comprador potencial, faci'm cas si li dic que llegint La felicitat he tingut en tot moment la sensació d'estar en contacte amb una novel·la molt treballada i divertida, que gaudeix de tots els avantatges del best seller sense incórrer en cap del seus vicis. Una novel·la en la que pretensions, mitjans i resultats assoleixen un nivell molt per damunt de la mitjana habitual per aquests barris. En una paraula: llegeixi La felicitat i, almenys durant les hores que la lectura el tindrà ocupat, se sentirà bé. Feliç, vaja."

(Joan Josep Isern. "La felicitat". Avui. Cultura, 1 de març de 2001)

* * *

Després de l'eufòria que ens va portar la Barcelona Olímpica moltes generacions van viure la tornada a la realitat com una altra confirmació que el món anava cap enrere. Tanmateix les expectatives generades durant els 80, amb una democràcia defectuosa però que anava fent petites passes cap a la modernitat, es van veure trencades per una crisi d'objectius i per una manca de confiança que ara mostra les seves conseqüències més ferotges, amb un govern perdut entre la inhumanitat i la confusió, amb una retòrica que no recordàvem ni els que vam viure els últims anys del franquisme. Immersos dins d'aquesta circumstància social i política, la nova novel·la de Lluís-Anton Baulenas , Amor d'idiota, ens proposa un viatge als orígens d'aquesta crisi, quan vam començar a pensar que no n'hi havia prou amb les flors i violes, que també era necessari tenir cura de les nostres il·lusions, dels nostres governants, de les nostres ments cada vegada més ofegades per la remor de superfície. Baulenas ens planteja una davallada a les pulsions més profundes de l'enamorament com a via de sortida. Desesperació, desencís, quotidianitat ennuegadora, s'esbocinen en aquesta nova ficció de l'autor de La felicitat, tot seguint alguns dels paràmetres de la generació dels 80: la raó només és un retall injust de la realitat i, si barregem lògica i raó, només podem viure una vida incompleta i pansida. No deixa de ser un plantejament ben arriscat. Ara que els sentiments es passegen cada nit per les televisions, tot mostrant la seva cara més ridícula, escriure una novel·la romàntica com Amor d'idiota no pot tenir una altra intenció que dinamitar les nostres consciències de llangardaix, letàrgiques i avorrides. Una primera raó, doncs, per a la lectura.

Una novel·la romàntica
Pot ser que sobti algú la qualificació de novel·la romàntica, que els més prudents hi llegeixen una història dura, que transita per paràmetres abstrusos, per allò que s'ha volgut veure com el costat més fosc de les relacions amoroses. Però cadascú és lliure de conformar-se amb una visió limitada dels conceptes. Així, la novel·la ens explica la trajectòria postolímpica d'en Pere-Lluc Solans, un professor d'orientació psicoprofessional [sic], que, de cop i volta, pren consciència de la idiotesa que arrossega: per la seva actitud davant la vida, i com a conseqüència d'una generació que va canviar les seves expectatives, que no es van complir mai, per una espera pacient que l'anava situant als marges. Paral·lelament, en Pere coneix una noia que el portarà pel camí del voyeurisme, l'exhibicionisme i l'assetjament sexual. Però aquests no són sinó recursos per donar sortida a un ofec vital que ja no pot esperar més a manifestar-se. Tant en Pere-Lluc com la Sandra, l'altre personatge protagonista, certament aconseguit, emprendran un camí d'expiació personal en què la passió, el perill i la temptació dels límits els conduiran cap a un final inesperat. No hi ha cap dubte que el bo i millor d'aquesta novel•la es troba en l'absoluta llibertat de criteris amb què Baulenas mou els seus personatges, però també s'ha de destacar la perícia que sempre ha demostrat com a narrador. L'ofici s'ha de fer servir en circumstàncies com la que se li presenta a Amor d'idiota, quan el rerefons de la trama queda en mans d'una situació vulgarment humana. La implicació personal de l'autor es fa palesa des de les primeres línies, quan intenta de trobar sentits a una generació que també és la seva. Els resultats d'aquesta recerca en cap moment no ens deixen indiferents. Lluís-Anton Baulenas ens havia demostrat la seva capacitat per crear trames amb rerefons històric amb les excel·lents Noms a la sorra (1994) i El fil de plata (1998), però sobretot hauríem de parlar de La felicitat (2001), bona mostra d'una novel·la escrita amb rigor, que entén la funció de la història com a context dins del qual ha de brollar la vida, i també un exemple de plantejament ambiciós davant els materials narratius. D'aquesta combinació en va sortir La felicitat, una novel·la entretinguda, àgil, d'estructura complexa i, alhora, de lectura arrabassadora. No se li escaparà al lector que la literatura catalana necessita amb urgència aquests punts de contacte entre la novel·la popular i les tècniques i els plantejaments creatius de la bona literatura.

Amb més polivalència
Quin paper juga Amor d'idiota dins d'una obra com la de Baulenas, fins al present plena de reptes personals a l'encalç de la novel·la total? Pensem que del canvi de registre ha resultat una novel·la que, si som justos amb les anteriors, hauríem de qualificar com a menor. Però també s'ha de dir que la seva escriptura ha guanyat en polivalència, que la seva sinceritat en temes tan propers pot fer sang en el lector, la qual cosa no és poca cosa en una època d'escriptures més aviat mel·líflues. Si l'autor es proposava un crit d'alerta, un remenar consciències, creiem que l'ha encertada de ple. I no és aliena la seva capacitat per crear una tensió creixent que ens fa empassar-nos la novel·la igual que un glop de whisky, però no de marca, sinó amb l'aspresa d'un Dyc o d'un White Horse, perquè Amor d'idiota escapa al consum responsable i edulcorat, una mentida que ja no ens podem creure davant la violència i l'extremisme dels plantejaments que ens han posat en la tessitura actual. Ara bé, Amor d'idiota no és gens recomanable per a trajectes curts al metro perquè, senzillament, ens n'anirem fins a la Zona Franca. I encara no l'han oberta, aquesta via!"

(Xulio Ricardo Trigo. "Contra la remor de superfície", Avui. Cultura, 17 d'abril de 2003)

* * *

Lluís-Anton Baulenas es declara escriptor perquè publica i viu d'això. Aquest és el seu ofici: estar a casa seva fent teatre i novel·les, i, sense pretendre fer una crítica de la incidència mediàtica dels mitjans de comunicació i de la diversitat de feines que pot arribar a fer un escriptor, ell cada vegada limita més les seves col·laboracions a la premsa, perquè en paraules seves:

"Pel que fa a la creativitat, tenint en compte la meva experiència, que quan més vols abastar, menys energies concentres en una cosa, les probabilitats que surti bé són més petites..."

No vol sacralitzar, però, el seu ofici. La seva feina significa coherència, treball, compromís i joc. Convençut que la literatura ja no té la funció ideologitzadora d'altres temps, li aporta plaer solitari i possibilitat d'aïllament i, sobretot, el convenciment que ell s'ho passa bé i que alguns lectors també, quan llegeixen les seves obres: "la literatura l'entenc com un joc lúdic i com a tal tendeixo a jugar i a experimentar en diferents ambients." Per això li interessen diversos camps: contes breus, narracions, teatre, novel·la eròtica, novel·les amb rer3fons històric o novel·les de sentiments.

No té lectures fonamentals que l'hagin induït a ser escriptor, però considera que cap lectura no ha estat mai una pèrdua de temps. Admirador de Monzó, sobretot a l'inici, reconeix que, des de sempre, ha estat interessat pels autors nord-americans, tant en teatre com en novel·lística, i que té tendència a escriure sobre allò que li agrada com a lector. De fet, tant els seus llibres de relats com les seves obres de teatre responen a aquest corrent anomenat dirty-realism, un realisme que es fixa en el cantó més lleig de la vida contemporània. No se n'amaga pas, perquè el seu primer llibre de relats -Qui al cel escup- conté dedicatòries a escriptors com Bukowsky o Boris Vian (lectures seves en aquells moments). Tot i així, considera que se n'allunya substancialment en el sentit que, a diferència d'aquests autors, no li interessa gens de reflectir a les seves obres les seves experiències personals i els seus problemes; més aviat mostra predilecció per imaginar situacions noves i situar els personatges en circumstàncies extremes (com diu l'autor, parlant de la protagonista de Noms a la sorra: "A veure com se'n surt!") i fins i tot angoixants. D'aquí ve que senti tanta predilecció per personatges desarrelats, marginats, psicòtics, solitaris, fracassats... que, malgrat tot, són tractats amb una certa simpatia per part de l'autor:

"He volgut desmarcar-me del relat post-modern, de tota aquesta literatura de gent guapa i moderna... perquè sembla com si tots fóssim moderns, yuppies i executius. Es presenta gairebé sempre un món determinat i se n'oblida un altre que pot resultar molt més suggerent. [...] M'interessa aprofitar el seu valor literari."

Alguns d'aquests personatges són extrets de la realitat i, després, són convenientment manipulats per l'autor. Així, el protagonista de Sus scrofa, l'enterramorts i criador de porcs, segons Baulenas, està basat en una persona real, que de nen va estar a punt de ser devorat pels porcs i va quedar mutilat. M'interessà situar aquest personatge com l'únic habitant d'un poble fantasma. Jo començava a estudiar, aleshores, el tema de la guerra civil, i vaig voler relacionar aquesta història amb aquell període.

La tria d'una estètica basada en la ironia, el sarcasme, l'humor negre i fins i tot l'esperpent és l'opció que ha pres l'autor en la majoria de les seves obres (tant en els relats com en les novel·les), si bé el to marcadament esperpèntic de la seva primera època cedeix el pas (tot i que es resisteix a desaparèixer del tot, ja que continua present, en menys proporció, a la novel·la Alfons XIV (a unes novel·les de sentiments, amb el panorama de la guerra com a teló de fons. Tanmateix, la ironia present a les seves obres és la que salva cada història d'un final pessimista o negatiu. Si bé es plantegen històries o situacions que fan reflexionar, sempre se n'extreu la conclusió que, malgrat tot, és possible de tirar endavant.

Si les històries que escriu, en el teatre sobretot, són històries d'ara i urbanes, és perquè li interessa el món contemporani, els seus orígens, els seus referents, tot i que, en el camp de la narrativa, aconsegueix l'èxit amb la publicació de les tres novel·les ja esmentades que tenen una mateixa intenció: descriure les vides de persones anònimes marcades pel rerefons de la Guerra Civil, tema que tanca un cicle perquè ja n'ha dit tot el que n'havia de dir.

A l'autor, li agrada la història i concretament la nostra, entre altres motius, perquè està plena d'infinitat de temes per tractar; té moltes possibilitats. A més, els temes històrics permeten parlar dels assumptes actuals i amagar-los en el passat. No li interessa, però, fer revisió de conceptes històrics, sinó explicar situacions de personatges anònims, normals i corrents. En totes aquestes obres, doncs, tot i l'elaboradíssim treball de documentació, guanya la ficció literària, és a dir, la recreació d'uns personatges anònims amb les seves preocupacions, il·lusions i aventures, que són com són a causa de la guerra. Aquesta és una de les característiques que potser el fa més innovador dins el panorama actual de la literatura catalana.

En la ficció literària que ha creat Baulenas és del tot impossible destriar allò que pertany al món narratiu del que forma part del món teatral. De fet, potser perquè procedeix del món del teatre, totes les seves obres es caracteritzen per tenir molta acció, tant si són novel·les com relats, i encara que vagi prenent cos el perfil dels protagonistes, aquests sempre es caracteritzen per pensar poc i viure molt intensament tota mena d'intrigues i aventures. D'altra banda, fruit també d'aquell joc de què parlàvem abans, reutilitza el seu corpus literari i teatralitza relats (Melosa fel conté algun relat de Qui al cel escup) o bé a la inversa (en El pont de Brooklyn se serveix de dos personatges de dos relats diferents de Càlida nit), encara que això signifiqui canviar-ne lleugerament la trama o el desenllaç de l'acció. A més a més, i també com a pur divertiment, fa reaparèixer un mateix personatge a llibres diferents (per exemple, el Laszlo Stepanovic de Noms a la sorra reapareix novament a El fil de plata). Com diu l'autor, és una manera de recuperar els fills, perquè no quedin desemparats, sobretot si són d'aquella primera època.

Una de les característiques més evidents que hom descobreix quan llegeix la seva obra és aquesta gran capacitat de mantenir l'interès del lector, el qual està en neguit i en tensió fins que no acaba les darreres pàgines del llibre. L'ús d'una tècnica narrativa que s'allunya de l'estructura lineal més habitual de plantejament, nus i desenllaç (condicionada també per la tria d'una estètica on la ironia i fins i tot el sarcasme són fonamentals( fa que a cada llibre tingui una estructura complexa, ja sigui exposant els fets a partir de diverses veus simultànies, ja sigui presentant-nos una doble acció, una novel·la dins la novel·la. La utilització, sovint, de la primera persona narrativa serveix per acostar-nos més fàcilment al personatge, per deixar-nos seduir. El recurs de la tècnica del flash-back és present a gairebé totes les seves obres, potser per aquesta voluntat de fer-nos més complexa la realitat. Com diu l'autor, la tècnica vàlida és la de narrar de forma atractiva.

Les constants provatures que fa (reprenent històries antigues i continuant-les, abandonant-ne d'altres per a una millor ocasió (consisteixen, sovint, a triar el nivell de llenguatge més adequat a cada situació i a cada personatge i, sobretot, a triar el punt de vista narratiu. De vegades comença una novel·la i només en sap el final (Noms a la sorra); d'altres, només té clares les escenes del desenvolupament i no en coneix ni el començament ni el desenllaç (Alfons XIV); a la darrera, en canvi, ha fet una mena d'esquema global de l'obra i, tot i que l'ha anat canviat, n'ha mantingut l'esquelet.

Una altra influència teatral a l'hora de fer la novel·la és l'organització dels blocs narratius i, sobretot, de les escenes. Si Baulenas ja té fama de ser massa teatral i escenogràfic quan fa novel·la i massa literari quan fa teatre, el cert és que li agrada anar de l'enfocament general (ambientació) a detalls particulars i concrets; ara bé, hi ha moltes el·lipsis, molts talls; fa saltar els personatges d'un lloc a l'altre o d'un moment a l'altre per concentrar-se només en les escenes o situacions que vol destacar. En aquests casos, quan s'atura, la descripció que en fa és minuciosa i detallada.

(Itineraris de lectura. Institució de les Lletres Catalanes, Servei Ensenyament del Català, SEDEC, 1999)