Autors i Autores

Maria Beneyto
1925-2011

Entrevistes

En primer lloc, parlarem de la teua condició d'escriptora bilingüe i voldríem que ens explicares un poc els condicionaments o les circumstàncies per les quals la teua infància va transcórrer tant a València com a Madrid.
—Sí, clar que me'n recorde. Vaig viure a Madrid com saps, completament aïllada de la nostra llengua. Els meus pares parlaven castellà, la meua formació, la poqueta que he tingut doncs en castellà també. I clar, no tenia ningú que m'encoratjàs. La cosa va començar quan vaig tomar a València.

Els dos parlaven castellà a casa amb tu?
—Sí, els dos. Llevat d'algun acudit o conte, alguna exclamació així un poquet intempestiva, quan mon pare s'enfadava. I ma mare tan sols deia "Mare Meua!". I la veritat és que ho deia molt.

Amb el temps, la mare i el pare et deien que la llengua, el valencià, et serviria de ben poc?
—Sí. Quan jo vaig començar a practicar el valencià, ma mare s'oposava prou. Pensava que no feia "fi", que era de gent de poble, de gent de baixa extracció. Que els que volien ser alguna cosa, ser importants, ser "senyorets" havien de parlar castellà. Ho deia de bona fe, perquè era també el que li havien ensenyat.

[…]

Idavant d'aqueix ambient hostil a la llengua o, si més no, de menyspreu per la llengua del país, tu i per què decideixes escriure en català?
— Jo vaig pensar que havia nascut ací, que era valenciana i allò que parlava la gent era el nostre idioma i, per tant, havia de practicar-lo. Tanmateix, com que em resultava més fàcil escriure en castellà, doncs he escrit molt més en castellà que no en valencià. Però jo sempre he tingut aqueixa sensació de tindré un deute que havia de pagar d'alguna manera i que havia de comprendre tot aqueix món i estar al seu si... I m'agradava moltíssim veure parlar la gent i em sonava molt bé, era simpàtic. La gent dels pobles, els meus parents de Catarroja i d'Oliva... m'encantava. Aquí sí que m'atrevia a parlar-lo, però ací, a València, no. Em pensava que se'n podrien riure per la meua mala pronunciació i tot allò, però amb els meus parents m'esplaiava i m'hi trobava en la glòria.

[…]

La poesia que fas en castellà quan comences no té res a veure amb aqueix tipus de simbolisme sonor. En realitat és tot el contrari.
—Jo volia jugar a coses difícils. Tenia un llibre que era Las mil mejores poesias de la lengua castellana i aprenia la mètrica i practicava i jugava amb allò. Tindria uns setze anys, no en tindria més. Prenent de model la mètrica i la rima vaig fer uns quants llibres per a jugar i fer una cosa difícil. Però em vaig il·lusionar en un, vaig posar-li unes tapetes i ja tenia un llibret. Tenia també un amic del meu germà, un pintor que em va fer unes il·lustracionetes i me'l va enquadernar molt bonic. Em donava molta il·lusió al principi, i després el vaig oblidar completament; però ma mare el vaguardar i va pensar que allò era un tresor de la seua xiqueta, que havia fet alguna cosa important. I quan menys m'ho pensava, ma mare em va donar la sorpresa d'editar-lo.

Allò va ser Canción olvidada?
—Sí.

Aleshores, això es publica l'any 47 i et donen una sorpresa.
—Una sorpresa desagradable perquè ja escrivia una altre tipus de poesia més moderna, ja que havia pres la poesia seriosament, i allò no era jugar a rimes i a mètriques.

Quins llibres cauen en les teues mans quan dius tu que escrivies poesia més seriosa?
—Jo llegia els poetes coneguts: Alexandre, Neruda i Vallejo. He parlat molt amb Estellés de la influència que teníem tots dos d'aquests poetes. Ens interessaven moltíssim en aquella època. I clar, tots els de la generació espanyola del 27: Lorca, Alberti, Salinas...

Ja que esmentes l'Estellés, tu quan el coneixes aproximadament?
—Doncs, quan em varen donar el premi València, l'any 53. Pense que li varen fer una injustícia perquè el seu llibre era en valencià i el meu en castellà i, finalment, varen tindré preferència pel meu.

O siga que no hi havia dues modalitats, sinó que atorgaven un premi al millor, fora valencià o castellà, i te'l donaren.
—Sí, ell va quedar finalista, i va ser molt agradable que després del premi, vinguera a conéixer-me, a saludar-me, i ens férem amics.

Va ser quan vàreu reconéixer-vos les preferències literàries?
—Sí, però també vàrem parlar del tema en moltes ocasions. Tinc un article seu, molt simpàtic, on parlava de la circumstància en què ens vàrem conèixer.

Però tu prèviament ja havies entrat en contacte amb algun altre grup, amb alguns altres que escrivien en valencià abans de conéixer Estellés personalment. Amb quines persones?
—Casp, el seu germà Vicent.

Què em dius de Carles Salvador i d'Almela i Vives?
—No varen tindré cap influència. És més, coneixien les meues obres en castellà i no em digueren mai: això per què no ho escrius en valencià?.

Potser et consideraven ja una poetessa en castellà, i per tant, ja no entraves dins els seus plantejaments.
—Doncs, no ho sé. Potser pensaven que ja era un poquet grandeta

[…]

Tu ets una escriptora a qui la família sempre t'ha parlat en castellà, a més el teu ambient, l'escola, i la formació ha estat castellana, i de sobte apareixes escrivint també en català alhora que ho fas en castellà...
—Tenia el propòsit de practicar el bilingüisme literari més sovint, amb més dedicació a totes dues llengües, però em va dominar la facultat i vaig anar pel camí més directe, més fàcil. Açò ho he de confessar perquè és la veritat.

A partir d'aleshores, sembla que publiques més poemaris en castellà que en català: Criatura múltiple el 1954, Poemas de la ciudad el 1956, Tierraviva també el 1956. I d'altra banda es publica un altre poemari en català: Ratlles a l'aire.
—Recorde que el vaig escriure al balneari de Cofrents, l'any 1955.

[…]

Amb el premi esmentat, el Calvina Terzarolli, vas obtenir un reconeixement tant a nivell de l'estat espanyol, sobretot a Barcelona i a Madrid, com internacional. De fet, comences a connectar amb dos personatges, un crític literari com Castellet, que vares conéixe ra través del Premi Boscán, i després un poeta, Vicent Aleixandre, a Madrid. El que passa és que després hi ha en tu mateixa com una mena de silenci poètic. Tu tenies més expectatives. Què va passar a partir d'aleshores?
—Em va interessar més la prosa i vaig interrompre, pràcticament, la poesia llevat d'un volum de Poesia (1947-1964), que em va publicar Plaza y Janés.

A Joan Fuster, quan el coneixes?
—El vaig conéixer pels anys 53-55. Precisament, l'any 1955, sent jurat dels premi "València", vàrem organitzar un viatge a l'illa de Tabarca. Pensava aleshores que Fuster ja era una persona interessant, i llegia els seus poemes que m'agradaven moltíssim, tant com els de l'Estellés.

T'agradava, per exemple, Criatura dolcíssima?
—Sí, molt Desprès ja va fer una poesia més desenfedada i ja m'era un poquet més estranya, però sempre l'admirava i ell era amable amb mi, ens saludàvem i xarràvem. De vegades, amb una mena de tendresa, no massa freqüent en ell, endolçava una mica el meu nom i em deia "Marieta". Tot sense deixar de serobjecte de les seues ironies, com feia amb tothom.

I mai no va insistir en el teu bilingüisme literari, no et va dir res en aquest sentit?
—No, i molt de temps em va parlar en castellà.

[…]

(Lluís Alpera: L'Aiguadolç (Dènia), núm. 22, primavera 1996, p. 49-60)