Aurora Bertrana
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Biografia

Aurora Bertrana i Salazar neix a Girona l'any 1892. Filla de l'escriptor Prudenci Bertrana i de Neus Salazar, creix en un ambient que afavoreix els seus interessos artístics, tot i les dificultats econòmiques. Als sis anys escriu el primer poema i, des d’aleshores, la literatura esdevé la seva passió personal.

Malgrat el seu interès per l'escriptura, la seva educació s'acaba decantant -després de completar l’educació general i d'idiomes que correspon al seu nivell social- per la música. Estudia violoncel i, sota la protecció de l’escriptora i lluitadora feminista Carme Karr, viatja primer a Barcelona i després a Ginebra per perfeccionar els coneixements musicals. A Suïssa escriu els primers textos, que publica l'any 1924 a La Veu de Catalunya, i treballa en les activitats més variades. Entre d’altres, forma un trio de jazzwomen que actua a hotels i cafeteries. Les experiències de Suïssa comencen a marcar Bertrana com una dona cosmopolita, allunyada de les coordenades de la burgesia catalana.

A Suïssa, Bertrana contrau matrimoni l'any 1925 amb l'enginyer "monsieur Chauffat" (com ella el denomina en les seves memòries). Empesos per la set de veure món, monsieur Chauffat i Bertrana accepten d’anar a treballar i a viure a Tahití. El matrimoni passa tres anys a Papeete, on Bertrana gaudeix de l'experiència i el descobriment d'un món molt diferent del que ha conegut fins ara. Escriu reportatges per a la revista D'Ací i d'Allà i, quan han de tornar a Barcelona per la malaltia de la seva germana Cèlia, els reportatges es converteixen en un llibre complet sobre Tahití titulat Paradisos oceànics.

Publicat l'any 1930, Paradisos oceànics és un èxit literari i comercial que marca Bertrana. Ni el gènere literari (la literatura de viatges) ni el gènere sexual són habituals en la literatura catalana del moment, així com tampoc la moral que es desprèn de les descripcions de la societat indígena de Papeete. La societat catalana s'escandalitza davant d'aquella dona cosmopolita que parla d'una societat tan llunyana i que incideix en aspectes com ara la llibertat sexual. Bertrana es converteix amb aquest llibre en un personatge famós a la Catalunya dels anys trenta, i adquireix una aura d'exotisme que la diferencia de la resta. L'especialització en allò que és exòtic i en el viatge de coneixement d'altres cultures marquen les seves obres en els anys següents. En aquests termes, publica el recull de contes sobre la Polinèsia Peikea, princesa caníbal (1934), la novel·la d'aventures coescrita amb Prudenci Bertrana L'illa perduda (1935) i el llibre de viatges El Marroc sensual i fanàtic (1936).

El reconeixement públic de Bertrana la porta a escriure articles diversos, dictar conferències, dirigir el Lyceum Club (un intent de crear una institució educativa per a dones obreres) i presentar-se com a parlamentària per ERC a les eleccions de 1933. Aurora Bertrana és un personatge públic compromès amb la seva societat i amb una carrera literària incipient. Quan esclata la Guerra Civil, Bertrana segueix participant en la vida pública i dels cercles literaris en defensa de la República. Escriu, entre d'altres, al setmanari Companya dirigit per Elisa Uriz, on també col·laboren Anna Murià, Mercè Rodoreda, Carme Montoriol i Maria Teresa Vernet.

L'any 1938 decideix exiliar-se a Suïssa i inicia una nova etapa de la seva vida, en la qual ha de tornar a començar de zero. El primer any d'exili viu situacions de pobresa que descriurà com la "vida de paràsit". Quan aconsegueix sortir-se'n treballa en tot tipus de feines: professora d'idiomes, traductora, minyona personal, etc. Finalment es fa també un lloc a la vida literària de Suïssa i col·labora en diversos diaris així com en la ràdio, i coneix, entre d'altres, Katherine Mansfield.

Viu els anys de la postguerra europea a Suïssa i visita camps de refugiats i presoners. Aquesta realitat li serveix de base per a les novel·les Tres presoners (1957) i Entre dos silencis (1958), que són dues de les poques novel·les de la literatura catalana sobre la guerra a Europa.

Aurora Bertrana torna a Catalunya l'any 1948. Tot i que no deixa d'escriure i publicar, la vida i l'ambient literari de Barcelona han canviat molt sota la repressió franquista i Bertrana se sent una mica estrangera. Gaudeix d'un nou reconeixement popular amb la novel·la Vent de grop (1967), que Rovira Beleta adaptarà al cinema amb Joan Manuel Serrat. La seva darrera gran obra són els dos volums de les seves Memòries, publicats l'any 1973 i -pòstumament- el 1975. El primer volum obté el Premi Crítica Serra d'Or.

Aurora Bertrana mor l'any 1975 a Berga. Darrere seu deixa una personalitat insòlita en les lletres catalanes: figura intel·lectual pública en l'època de la República, el seu caràcter cosmopolita i les seves reflexions allunyades de la moral imperant van escandalitzar la societat del moment. La seva originalitat rau també en el cultiu de gèneres com la literatura de viatges o la magna obra memorialística amb què conclou la seva bibliografia.




--------------------



Aurora Bertrana amb Monsieur Chauffat l'any 1934.
+ ampliar






Aurora Bertrana a Papeete
+ ampliar






Aurora Bertrana a Papeete
+ ampliar






Aurora Bertrana els darrers anys de la seva vida.
+ ampliar