Aurora Bertrana
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Comentaris d'obra

Neus Real analitza Bertrana com a nou model d'intel·lectual

"Un dels aspectes clau en la trajectòria d'Aurora Bertrana, des del principi, fou la construcció d'una determinada imatge, la configuració d'una "marca de la casa", perfectament definida i diferenciada, que li va proporcionar un lloc específic i destacat com a individualitat intel·lectual. Diversos elements van concórrer en aquesta individualització. Les possibilitats d'una modernitat redefinida després de la Primera Guerra Mundial, tant pel que feia a la cultura catalana del moment com al fet de ser dona, i l'impuls literariocultural dels anys de la dictadura de Primo de Rivera, van generar i viabilitzar noves formes de socialització i activitat en tots els àmbits de la vida pública. Aquestes noves formes van confluir amb el tarannà concret de Bertrana, els atzars personals que se li van anar presentat, la seva vocació d'escriptora, el seu talent artístic, una necessitat simultània d'arrecerament i desmarcament literaris amb relació al seu pare i, molt especialment, una consciència perfectament clara dels horitzons inèdits que se li obrien al davant. A partir de les experiències particulars i aprofitant les favorables circumstàncies contextuals, en articles, entrevistes, llibres i activitats públiques, l'autora va articular i articular-se una personalitat literària (i l'èmfasi no és pas gratuït, com tampoc ho és l'adjectiu, que cal entendre en un sentit ampli) que la va dotar d'un espai propi i li va traçar els camins de la professionalització en la cultura catalana. L'objectiu d'aquesta comunicació, amb les òbvies limitacions temporals que la prudència recomana en situacions com la d'avui, és, sobretot, esbossar els eixos principals d'aquesta construcció el període de preguerra -és a dir, en els seus inicis. Però també, per implicació, subratllar la importància de l'operació de literaturització a què Bertrana va sotmetre la seva pròpia persona, des del començament de la seva carrera, per convertir-se en escriptora; perquè aquesta literaturització, deliberada, fou tan efectiva, com a mínim, com la que va fructificar en l'escriptura i l'edició dels seus llibres.

(...)

La crítica, fins aleshores, no havia parat atenció a l'autora -en part perquè després de 1923 no havia continuat publicant amb regularitat a la premsa (només havia aparegut el conte "Mort i resurrecció del Signore Gioseppe", a La Veu de Catalunya, el 1927)-; ara, però, no van trigar gaire a adonar-se, com he explicat en un altre lloc, del potencial del que podríem anomenar el fenomen Bertrana, en el qual aventura, originalitat, força, crítica, descaradura i diversió -és a dir, modernitat- s'agermanaven amb el talent artístic i el conreu d'un gènere, el de la literatura de viatges, en voga a tot Europa i en vies de desenvolupament al nostre país. Per si això fos poc, l'autora era, a més, una dona (cosa que va subratllar, no pas per casualitat, en tot moment), i aquest fet la convertia en una novetat absoluta a Catalunya. Fins aquell moment, cap dona havia concentrat en una unitat aquest conjunt d'aspectes. N'hi havia hagut alguna que havia escandalitzat la societat literària amb els seus textos, com Víctor Català, o que havia viatjat com Maria Antònia Salvà; algunes de les més joves, al seu torn, representaven també, personalment i literàriament, la nova preceptiva de la modernitat sociocultural femenina. Però solament les profundes transformacions socials i polítiques del primer quart de segle (en la culminació d'un procés iniciat la centúria anterior) i la seva combinació amb les circumstàncies atípiques de l'experiència vital d'Aurora Bertrana, van fer possible l'eclosió d'una personalitat pública com la seva, única en l'àmbit geogràfic català dels anys previs a la República i de qualsevol època anterior. I és que el fenomen Aurora Bertrana, singular i complex, resulta significatiu d'un fet molt més ampli, del qual l'escriptora no fou, en absolut, la protagonista exclusiva, però sí una de les realitzacions més interessants a casa nostra: la reformulació pública i notòria del model de la intel·lectual catalana des dels pressupòsits de la modernitat dels anys vint i trenta.

El setembre de 1930, Àngel Pons i Guitart, en un article que no em puc abstenir de citar sempre per la seva claredat, establia una diferenciació entre les autores de la tradició nostrada i la nova generació en què s'inscrivia Aurora Bertrana. Per la manera en què ho feia, queda clar que no es referia a una successió diacrònica com a una transformació profunda, a un canvi fonamental en el model d'intel·lectualitat femenina. A propòsit de l'autora, així, escrivia:

(...) aquesta dama està ben lluny de la xocolata amb melindros, i (...) el seu temperament és fort i picant com la mostassa alemanya.
(...) Aquesta escriptora és el prototipus de la intel·lectual moderna. Ella no es desfà pas en lamentacions i ploramiques per a defensar uns ideals humanitaris de llibertat, sinó que se serveix d'unes armes que tallen com un estilet, i dant-hi un aire de distinció i ciutadania que envejarien molts escriptors i diplomàtics.
(...) A través de la seva broma i de la ironia refinada hom descobreix sovint una protesta i un clam de llibertat profundíssim. (...) Els seus articles respiren un aire de llibertat absoluta. D'una llibertat impregnada de Cocktail, de tren exprés, de transatlàntic, de tot, menys de xocolata amb melindros."

Bertrana, doncs, representava un salt a la modernitat -a una determinada modernitat, la de l'època- en el panorama de la cultura i de la literatura femenina catalanes. L'explicitació del fet en el mateix moment en què s'estava produint, de la qual l'article de Pons i Guitart és només una mostra -tot i que de les més significatives-, fa impossible suposar cap tipus d'inconsciència per part de l'autora. Tot al contrari. Aurora Bertrana va saber calibrar perfectament la importància de la seva aportació, i va potenciar molt bé les possibilitats que se li oferien. Que sovint prengués una actitud innocent al respecte, d'aparent distracció, no ens ha d'enganyar en absolut. Aquest capteniment formava part de la seva imatge de despreocupació i extravagància aventurera -en el bon sentit de l'expressió-; però al darrere hi havia una clara consciència sociopolítica, literariocultural i de gènere que, amb una mica d'atenció, sempre s'acaba descobrint.

(...)

Tota aquesta activitat pluridimensional, per les seves característiques, va consolidar i va acabar de refermar la imatge d'Aurora Bertrana com a dona moderna, escriptora original i compromesa amb la seva realitat política, social i cultural, i, en darrer terme, autoritat pública en els camps del feminisme i de la literatura de viatges. Tractant-se d'un fenomen inèdit en la història de la nostra cultura, i en el context en què es va produir, Bertrana esdevenia una de les manifestacions paradigmàtiques d'un nou model d'intel·lectual femenina. Per la seva obra i activitat general i, molt específicament, per la combinació d'aquestes amb la seva personalitat pública. El contrast del seu cas amb el d'una escriptora de la mateixa generació cultural, Maria Teresa Vernet, així ho evidencia. Vernet, una autora molt més prolífica pel que fa a productes editorials en aquests anys (va publicar deu llibres entre 1926 i 1936, contra els quatre de Bertrana), va ser qualificada, com a màxim, de novel·lista moderna. En realitat, fins i tot es va comentar la sorpresa que causava la disparitat entre la seva figura discreta i beguina i el contingut agosarat i innovador -des del punt de vista de l'atreviment temàtic i de la perspectiva de dona- de les seves narracions. Bertrana, en canvi, es va autoconstituir en un exemple perfecte d'intel·lectual femenina moderna per la simbiosi absoluta entre la seva vida, la seva personalitat i la seva literatura. Si la seva producció significava una contribució rellevant a les lletres catalanes en termes de gènere -en l'accepció literària (la prosa de viatges i la narració d'aventures situada en mons exòtics) i en l'accepció sexual (engruixia una nòmina de dones escriptores més aviat limitada fins aleshores i aportava una obra novedosa a la tradició femenina existent), la seva vida i el seu capteniment la convertien en un prototipus de la nova dona del segle XX. Per dir-ho en termes simplificats però potser més entenedors sense abandonar la comparació: amb Maria Teresa Vernet avançaven la cultura i la literatura; amb Aurora Bertrana avançava, també, la societat. Perquè Vernet, en un grau considerable pel que fa a l'aspecte vital, i retornant a la metàfora literària culinària de Pons i Guitart, continuava pertanyent a la carta de la xocolata amb melindros. Bertrana, contràriament, es va presentar i desenvolupar ben conscientment com la més ferma representant de la mostassa alemanya, en el seu art i en el camí vivencial que es va anar traçant. En el menú de la societat, la cultura i la literatura femenina catalanes de preguerra, de fet, el component gastronòmic de la mostassa alemanya no era sinó ella mateixa."

(Neus Real:"De la xocolata amb melindros a la mostassa alemanya: Aurora Bertrana, un nou model de la intel·lectual catalana moderna", dins Glòria Granell, Daniel Montañà i Josep Rafart (ed): Aurora Bertrana, una dona del segle XX (Barcelona), Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2001, p. 25-35)




--------------------