El caràcter, tingut, per alguns, per atrabilari, de Bertrana, era fill de la seva revolta contra la falsedat moral i intel·lectual de moltes cledes literàries. Era un inadaptat als convencionalismes acadèmics, tant de moda tots els temps i potser en el seu encara més.[...] Havia estat massa en contacte amb la Naturalesa, nua de tota mena de ficcions i amb els seus homes senzills, primaris, d'una bonesa transparent, sovint herois sense saber-ho, com ell mateix, per ajupir-se a les hipocresies, per pactar amb els comediants de cada dia. [...]

No és estrany que el seu humor, personal i literari, esdevingués, tot d'una, sarcàstic, car no era sinó una forma de legítima defensa. Amb tot, no fou un solitari esquiu, egoista, ans al contrari: volia i desitjava l'encís de l'amistat, que conreava amb vera i esponjosa assiduïtat.[...] "Faci el que faci —ens dirà en el seu discurs presidencial de 1935—, succeeixi el que succeeixi, si em feu dir, ni que perdés l'enteniment, jo no aconseguiria desempallegar-me d'aquesta cosa indefinible i misteriosa que, de tant respirar l'aire gironí des de la meva infantesa, brilla i perdura dintre meu. Jo m'ho represento com un halo de llum fosforescent, mateix que els que envolten la testa dels sants, que acompanya el meu esperit i impedeix que la tenebra el guanyi i el devori. I jo em pregunto: què hauria estat jo sense haver sojornat en a la vostra Girona? On navegaria la meva nau de prosador instintiu i sentimental?"

(Tomàs Roig i Llop: Prudenci Bertrana. Monografia. Martorell: Gràfiques Martorell, 1955)

* * *

Josafat, de personalitat no evolutiva però sí progressivament matisada, esdevé el símbol de l'artista modernista, incomprès i aïllat en la seva torre d'ivori —el campanar de l'església— des d'on contempla el seu paradís perdut —el poblet on va créixer— i acaba dedicat, perduda ja la raó i alliberat de tota angoixa, a la creació artística, la música primitiva del flabiol, portadora de les essències de la terra, de la veritat. És un personatge polièdric, amb múltiples valors simbòlics: és la Bèstia que atrapa la Bella, atreta per la violència —essència de la femme fatale—, però també és un fanàtic de la religió determinat per la repressió educativa i per l'ambient. La follia el venç en no poder suportar la múltiple tensió que signifiquen les pròpies passions, la vigilància del estament eclesiàstic i de la societat, l'esclavatge a què el sotmet Fineta amb la seva constant embranzida i el record enyorat de l'adolescència feliç, en què hauria pogut canalitzar normalment l'impuls sexual.

Com en tota novel·la modernista l'individu, inadaptat al món, s'enfronta amb les forces de la Natura -la pulsió de l'instint- i en sortir-ne perdedor es destrueix. Josafat supera amb els seu exquisit simbolisme els plantejaments naturalistes que també s'hi palesen i afegeix una romàntica pinzellada de rousseaunisme en idealitzar la natura en estat salvatge i l'home primari i feliç, que l'habita abans de perdre's en el pou sense fons de la ciutat. 

(Montserrat Corretger: "El Modernisme", dins de Breu història de la literatura catalana. Barcelona: Edicions de la Magrana, 1998)

* * *

Que Bertrana va ser un autor prolífic ho constata aquest recull, que aplega tots els seus contes: més de cent relats, que sumen gairebé mil pàgines, publicats entre el 1899 i el 1937. Com és obvi en una obra d'aquesta magnitud, no tots els contes són igual de bons. Podríem dir que moltíssimes pàgines són d'una qualitat molt modesta. Però la seva publicació és una notícia important no només a nivell literari: era incomprensible que no tinguéssim disponible l'obra d'un autor que ocupa un lloc rellevant en la nostra literatura. A més, trobar tots els relats en un volum permet veure l'evolució de la veu narrativa: una veu que comença reiterativa i afectada i va corregint-se, tot i que manté unes divagacions que Bertrana no va saber controlar. El que es manté constant és la importància de la natura, protagonista indiscutible dels contes. El tema de Bertrana no és cap altre que el paisatge i els éssers que l'habiten. Per això Josep Pla pot dir que "li tiraven en cara la cosa bosquetana, l'escopeta i el sarró, les masies de secà, les lloques, les oques i els ànecs". Però el seu ruralisme no és decoratiu, com ja adverteix dient "la terra no es deixa trepitjar impunement". Hi ha en Bertrana una consciència fatalista que fa molt bons alguns dels contes, quan se centra a explicar la desesperança de les vides d'uns personatges que lluiten inútilment per escapar d'un destí tràgic. Pla ho va dir molt bé: "Bertrana veu el joc elemental de les coses, els sentiments primaris, el grotesc, el punt d'inacabat i trist de les fetes de la vida -el fracàs".

Bertrana es feia el despreocupat, però rere aquest posat hi ha un narrador intel·ligent, un escriptor que va viure artísticament en la natura però que era molt conscient de les conseqüències de trepitjar la terra. Cal celebrar que aquest 2017 -Any Bertrana- oferirà la possibilitat d'aprofundir en una figura molt complicada de situar, en un escriptor feréstec que s'agradava molt fent proclames com aquesta amb actitud de pagès incivil: "Si alguna volta us manca una alenada salvatge que us redimeixi de la vostra civilitat, crideu-me".

(Marina Porras: "Prudenci Bertrana, una alenada salvatge", Diari Ara, 11 de febrer de 2017)