Apoteòtic però no despòtic, líder dels mortals que viuen al seu voltant, segur d'ell mateix i etern desconfiat, magnànim a la manera dels prínceps antics, ferm negociador, orador subtil, devorador del poder a mans plenes (amb el qual gaudeix de sotmetre i humiliar les persones sense temor a la llei), mentider a dosis controlades, psicòleg astut capaç d'endevinar el seu adversari a la primera mirada, conservador de darrera hora per amagar les tendències feixistes (cada cop més convençut que la violència és l'última manera d'imposar les conviccions de la majoria), cínic i sense ideals, dotat d'una intuïció perfecta per olorar d'on ve el vent, home sense vicis, àngel del consens i diable de la intriga, Ciceró de l'oratòria, dirigent de la Democràcia Cristiana protegit amb la tranquil·litat d'apostar a cavall guanyador (ell que viu obsessionat per manar damunt dels altres) el dottore, Angelo Farnese va avançar amb passos greus des del seu cotxe oficial de color negre fins a la tarima amb micròfon parada per a ell al gran vestíbul

—Ah, malaurat Marco Amato

va exclamar alçant el cap abans de pujar al taulat on ell sabia que avorriria tothom amb el seu discurs: el ministre va fingir una expressió d'interès per l’obra de l'arquitecte recentment traspassat molt adequada per fer front a la gernació de periodistes, fotògrafs i càmeres de la televisió que li escrutaven els plecs més ocults del rostre, va mirar atentament la barreja de columnes corínties i finestrals de ferro galvanitzat, els inefables murs de maó travessats per vetes de rajola blanca, les boles de formigó, els arquitraus guerxos, els paraments convergents, i va sentir que alguna cosa en el seu interior s’estremia amb disgust (era aquell tremolor la constatació de l'existència de l'ànima?), però com de costum va conservar el rostre immutable, cobert amb la màscara de l'interès per les coses que el voltaven, malgrat que el seu interior pugnava per trair-lo perquè fins feia poc era el degà dels arquitectes de Roma (això no es podia oblidar) i era clar que una mica de bon gust encara el conservava. Li calia, però, desfer-se'n ben aviat: ara les coses havien canviat, havia estat nomenat ministre i es devia més al poder que no a l'estètica, al pragmatisme i no a les utopies. Els problemes d'Itàlia eren greus, pensà en un d'aquells moments de lucidesa que el caracteritzaven

—Ciao, com esteu, què hi ha de nou?

mentre repartia, amb braç equànime, salutacions als convidats que s'anaven creuant amb ell a mesura que avançava pel vestíbul, recordant gairebé tothom pel seu nom i fent honor així a la seva fama de memòria prodigiosa. De sobte, el príncep va veure la figura encorbada de Silvio Müller, que l'esperava al costat del podi. Barrinant a cent per hora, va meditar inquiet que per primera vegada ja no tenia un arquitecte de tanta confiança com Marco Amato al seu costat, un home de qui coneixia què volia, lleial per interès (millor que no pas fidel) i que entenia les coses a la primera, fet que evitava al dottore els freqüents atacs d'ira que en tan mal lloc el deixaven. A Silvio, en canvi, el coneixia poc (va pensar mentre el mirava de dret als ulls i encaixava la seva mà), de fet fins i tot se'n malfiava, però això era ben bé una intuïció sense fonaments. Així és la vida, avui hi som i demà ja no hi som, va pensar Angelo Farnese evocant Marco Amato mentre pujava al podi, mentre escombrava amb la mirada tots i cadascun dels presents, donava uns copets de prova al micròfon traïdor i desplegava un paper que duia guardat a la butxaca de l'infern

—Buongiorno, senyores i senyors, siguin tots benvinguts a la cerimònia d'inauguració de l'hospital de Viterbo... Ja he dit abans a la premsa que penso que aquest edifici és un dels millors projectes dels últims temps de Marco Amato, el nostre estimat arquitecte, el pare de la pàtria, una obra que en tot cas demostra que el seu autor es va recuperar d'una sequera creativa que molts maliciosament li atribuïen, uns anys de sequera censurables per a alguns…, com si el creador no tingués també dret al repòs, com si no pogués disposar del seu setè dia, fer una aturada en el camí per observar la seva obra i per decidir nous camins… 

(Del capítol cinquè de Tan lluny de Roma. Barcelona: Angle, 2007)