Fugir de la Barcelona turística uns instants i endinsar-se en els carrers del que era una ciutat petita ofegada entre muralles a mitjans segle XIX sembla una proposta suggerent. Obro A terra les muralles! sorpresa i captivada per la decisió de Joan Maria Bigas d'apostar per un moment molt concret en una ciutat que haurem de revisitar, com totes les ciutats, mil vegades i en mil instants diferents si la volem conèixer. Som a l'any 1842, quan l'Espanya liberal es construeix amb avançades i retrocessos, amb reis, regents, juntes, generals –com Espartero, que governa llavors–, industrials, terratinents, somniadors. Som en un segle que roba el cor perquè està ple de la il·lusió de la ciència i el progrés científic, que poden canviar el món, que de fet l'estan transformant a velocitats que els homes del moment observen embadalits, igual que ara observem com l'era digital ens canvia el dia a dia vertiginosament. Pot la societat progressar al mateix ritme que la ciència, pot el progrés abastar-ho tot? Una societat més justa, on tothom sigui igual, pot acabar naixent ara que es comencen a tenir les eines, ara que l'home s'ha retrobat amb la raó?

Preguntes totes fascinants que hem de pintar sobre el teló de fons d'una Barcelona que bull, com una olla a pressió, de tot i això i més, i esclata, embogida, en una revolta on els més allunyats de qualsevol justícia seran protagonistes, carn de canó, perdedors i exemples dels fracassos del liberalisme i de la manca de voluntat de donar aire a una ciutat que s'ofega entre muralles, sense les condicions per al seu enriquiment i sense aconseguir trobar sortida a la varietat de desitjos que veu néixer i morir. Joan Maria Bigas construeix un relat que exposa totes aquestes preguntes, tensions i esperances del segle europeu a través de diversos personatges que s'envien cartes per intercanviar impressions i compartir inquietuds i les seves mirades d'observadors i habitants dels múltiples racons de la ciutat. La mirada de l'estranger, per Ferdinand de Lesseps, defensor ferm de la política i la diplomàcia, constant i ambiciós; abans dels projectes de Suez i Panamà, el cònsol francès es debatrà a Barcelona amb la ceguesa i les maneres d'Espartero. L'altra mirada estrangera del cònsol italià Genaro Gardini, que li adreça el seu relat a August Muntades de Maldà, l'aristòcrata que no sap adaptar-se als nous temps; una mirada molt més escèptica, minuciosa relatora dels ambients nocturns alhora que de les reunions de les societats secretes. Els somnis d'Ildefons de Cerdà, home impregnat de raó però també d'il·lusions, que du al cap una ciutat ideal on els seus ciutadans puguin respirar i no visquin en espais insalubres i inhabitables, una ciutat igualitària. La de la seva antiga amant, Maria Gallart, una dona que els dibuixa a tots plegats, que es vol lliure.

Molts més personatges reals i coneguts, com el bohemi Anselm Clavé amb la seva guitarra i els seus aires desmanegats, i de ficció, poblen les cartes i les narracions de la Barcelona de 1842. Republicans, constructors ambiciosos, llibreters, ballarines i jugadors. El relat és, redunda dir-ho, coral. La intenció també. Els projectes, les idees i també les històries sentimentals d'uns i altres ens van iniciant en una època llunyana i una ciutat que, per molt que sigui la nostra, ens és desconeguda. Fins que arriba la revolta. És llavors que Joan Maria Bigas adopta un to in crescendo que pretén apropar-nos a l'angoixa del temps previ en què tot, com tots els somnis dels personatges, sembla suspès a l'aire i l'angoixa dels esdeveniments ens atrapa fins al moment que comencen a caure les bombes. És llavors que ja no hi ha més cartes i els instants finals del llibre fragmenten l'acció també en diverses mirades sobre aquests projectils que destrossen ciutat i vides, des de Sarrià on personatges de l'alta esfera s'ho miren sans i estalvis, i alleujats, fins al formiguer de persones que corren mirant de salvar-se.

No cal avançar qui se salva i qui no, com tampoc podem dir què se salva de tot el que els homes i les dones del moment pensaven que podia ser la nova ciutat i la nova societat que es gestava sota la bandera de la llibertat, el progrés i la igualtat. Joan Maria Bigas té la virtut d'obrir-nos una finestra a un món en què senzillament tot això i més era possible, sense amagar la derrota i el fracàs, però fent l'exercici digne de recordar aquells que tenien al cap possibles vies que encara que no havien de triomfar, poden triomfar ara en ser recordades. La connexió entre aquest moment de canvi en el passat i el nostre present, entre dos abismes, ens apropen vivament i ens conviden a establir paral·lelismes. La por al canvi dels personatges que sempre havien tingut el control, l'ambició del constructor de cases deslligada de tota ètica o preocupació pel treballador que malviu, la utopia de Cabet, de Monturiol, per imaginar sortides quan tot és misèria, i… sí, també cal retenir la bogeria insensata i cega del governant que no atén raons i condemna a tota la ciutat per igual tret d'uns quants, molt pocs, privilegiats, que li estan agraïts.

(Marta F. Soldado. "A terra les muralles!", Nervi, 27 de juliol de 2012)

* * *

A terra les muralles! comença amb l'arribada d'Ildefons Cerdà a Barcelona –després d'estudiar a Madrid–, que coincideix amb l'arribada de l'enllumenat alimentat per gas a la zona del Pla de Palau, i es clou amb el bombardeig contra la ciutat ordenat pel general Espartero. Entremig, 400 pàgines que narren amb mestria un instant convuls de la història de la ciutat quan es compleixen 170 anys d'uns fets que, per molts motius, semblen molt més llunyans.

Joan Maria Bigas (Barcelona, 1961) va publicar el 2007 Tan lluny de Roma, una magnífica novel·la que, com passa sovint, va ser força ignorada. L'hi va publicar Angle, editorial que repeteix amb A terra les muralles!. Joan Simón, editor d'Angle, confessa: "Per la qualitat de la novel·la anterior, esperàvem amb ganes aquesta nova; la veritat és que és superior, sobretot en ambició literària."

Any 1842. La ciutat està encerclada de muralles, és una plaça militar i per això no es pot edificar fora. Es respira un malestar social constant. Hi ha bullangues, aixecaments populars. Amb l'eix de dos personatges reals, Cerdà i el cònsol francès Ferdinand de Lesseps, entre d'altres (Clavé, Monturiol, Balmes…), i també de ficticis, "Bigas ens trasllada a una època que, tot i ser convulsa, no ha despertat prou l'atenció dels historiadors, i és estrany", afirma Simó.

Bigas té molta habilitat a l'hora de mostrar les diverses capes socials i, a més, en contextos complexos. "Per documentar-me sobre aquesta època vaig buscar en fonts molt primàries; Josep Fontana és qui desenvolupa més la història de Barcelona. També vaig buscar a la biblioteca de la Facultat d'Història i a la Casa Ardiaca, on vaig poder consultar el dietari original manuscrit de Cerdà", explica l'autor.

Va dedicar dos anys a crear l'esquema de l'obra i a documentar-se i uns tres més a escriure-la. "He volgut fer ficció, una novel·la; i ho és, coral. L'esquelet és històric i el format, epistolar, però gràcies a la ficció miro de mostrar com podia ser aquella època. No he afegit cap trama amb misteris o assassinats…"

Les relacions socials, els amors i les traïcions, són més reals que en moltes novel·les històriques amb intencions de best seller, en el sentit de no forçades, com ara un fragment en què un grup de burgesos que fugen a les cases d'estiu de fora muralles quan la situació es torna perillosa contemplen, com si fos un espectacle, el bombardeig amb què Espartero ataca la ciutat.

La cadena econòmica

"És una època en què es pren consciència de les classes populars. Els diners dels indians que tornen a la ciutat després de fer-se rics a Amèrica serveixen per construir fàbriques. Els pagesos fugen de la misèria i van a treballar a Barcelona. I sorgeixen moviments com ara el socialisme utòpic i els icarians, que promouen la igualtat, que els nens no treballin, que la ciutat tingui més aire… Una mena de comunisme que s'enfronta al capitalisme", explica Bigas amb la passió de qui està amarat d'informació, i "aquests moviments influeixen molt en el que va venir després: la Renaixença i el pla Cerdà".

Són escriptors, metges, higienistes, arquitectes… que es preocupen pel que està a punt de passar a la ciutat, que s'ha convertit en una olla de pressió amb només cinc portes, cinc vies d'entrada, o de fugida.

A terra les muralles! és una novel·la versemblant i acurada, sense anacronismes ni descuits, madurada o cuinada a foc lent, en què l'autor ha abocat creativitat "en el que es diu, però sobretot en com es diu".

Bigas, que és enginyer de camins i especialista en transport i urbanisme, primer volia fer una novel·la sobre Cerdà, però es va adonar que la joventut de l'urbanista era molt interessant, en un entorn de tensió social que va desembocar en revoltes al llarg de tot el segle XIX.

(Lluís Llort. "Entre llums i bombes", El Punt Avui, 25 de juny de 2012)

* * *

"[…] Dos de las sorpresas del año han sido la multipremiada L'home manuscrit de Manuel Baixauli (Moll y Proa), sugerente reflexión sobre la escritura, y el retrato de la Italia de la dolce vita que propone Joan Maria Bigas en Tan lluny de Roma (Angle)."

(Xavi Ayén; Rosa Maria Piñol. "La biblioteca de las vacaciones", La Vanguardia, 24 de juny de 2008)

* * *

Roma ha estat des de sempre una ciutat mítica, en què l'aclaparador pes del passat ha acabat de vegades per ofegar les aportacions, algunes prou interessants, de les èpoques més recents. Això no treu que alguns creadors, com ara el cineasta Federico Fellini, s'hagin guanyat part del prestigi per haver sabut treure partit de la ciutat des d'una òptica moderna. Aquesta difícil relació entre tradició i modernitat és un dels temes de fons de Tan lluny de Roma, la segona novel·la de Joan Maria Bigas, enginyer de camins nascut a Barcelona el 1961.

L'obra se centra sobretot en dos personatges: d'una banda, Marco Amato, un arquitecte de prestigi ja mort quan comença l'acció, les últimes obres del qual demostren una clara davallada respecte de les més emblemàtiques; i, de l'altra, el seu afillat, Claudio Toscani, narrador en primera persona i fill d'un obscur amic d'Amato, i que va esbrinant el passat d'aquest últim a partir d'una investigació: la que emprèn un tercer personatge, París Martini, un crític d'art entestat a esbrinar el perquè de la decadència del prestigiós arquitecte. La novel·la es va desplegant, doncs, en forma de flashbacks constants i fragmentats entorn del personatge de Marco Amato, vist des dels diferents punts de vista del que el conegueren; i, per tant, es va constituint com un trencaclosques entorn de la seva figura, que és també un retrat de les esplendors i les misèries que envolten l'èxit personal i social. Una cosa i l'altra fan que siguin evidents les relacions amb un referent cinematogràfic tan prestigiós com Ciutadà Kane d'Orson Welles. A banda d'això, la novel·la presenta l'atractiu de jugar amb una certa ambigüitat entre realitat i ficció amb la presència ocasional de personatges i situacions emblemàtics de la Itàlia dels anys seixanta: és així com hi desfilen Vittorio Gassman o Roberto Rossellini, o s'hi fa referència a la filmació d'Il Gattopardo de Luchino Visconti. Tant l'estructura com el joc de miralls entre realitat i ficció, o el retrat de l'ambient dels anys seixanta, poden fer pensar de lluny en Lleonard o el sexe dels àngels de Terenci Moix; però amb la diferència important, entre d'altres, que Joan Maria Bigas no fa en cap moment, com Moix, una novel·la satírica en forma de roman à clef, sinó que se centra en la reflexió, amarada de tristesa, sobre l'èxit i el fracàs, la puixança i la decadència –a banda de la ja esmentada abans sobre modernitat i tradició.

Evidentment, la novel·la presenta uns atractius considerables: molt ben construïda, insòlita en el panorama català –el precedent de Moix és relatiu–, centrada en l'ambient fascinador de la Roma cosmopolita de mitjan segle passat, i rica en tipologies i en matisos. Potser només se li pot retreure que la clau de la lleu intriga argumental –el perquè de la decadència de l'arquitecte– sigui força previsible, però és evident que allò que interessa a l'autor és més aviat el retrat de personatges, la construcció del relat o, sobretot, les reflexions de fons. Per aquestes raons i per d'altres, Tan lluny de Roma és una obra recomanable, escrita amb una ambició i un rigor poc habituals i d'una subtilesa remarcable en diversos aspectes.

(Josep M. Ripoll. Serra d'Or, núm. 587, novembre 2008)

* * *

Tan lluny de Roma és el segon llibre de l'enginyer Joan Maria Bigas, ambientat en la ciutat de la dolce vita, dels paparazzi i dels actors que es passegen per Via Veneto. L'obra introdueix el lector en un recorregut per l'art i l'arquitectura italiana. La combinació de les veus narradores amb els records del protagonista crea un itinerari oníric en què apareixen personatges reals com ara Fellini, Gassman, Rossellini i Visconti, a més de personatges de ficció.

La història arrenca enmig de la crisi dels noranta, quan a Itàlia encara perduren les ferides dels anys del plom. Un dels personatges centrals del llibre, Claudio Toscani, inicia una investigació sobre la veritable personalitat de Marco Amato, un famós arquitecte italià que va viure de forma intensa aquell ambient i va aprofitar-se'n per ascendir socialment a costa d'amagar «zones fosques». A través de la barreja de passat i present es va teixint un relat d'elements que es contraposen. Temes com ara la veritat i l'aparença, el geni i la mediocritat, l'ambigüitat de la memòria, l'arquitectura antiga i moderna aporten la «visió polièdrica» de la Itàlia de la segona meitat del segle XX.

Per Bigas, els dos grans reptes eren «fer actuar Roma amb personarges versemblants», amb italians de debò, i «erigir l'arquitectura com a escenari central de la narració».

La novel·la de Bigas és fruit de set anys de treball. La seva professió, enginyer de camins, mai ha estat incompatible amb la seva passió per escriure. Després de publicar Recorda en Barné (1999), va començar a fer una recerca documental dels anys de la reconstrucció de la capital italiana després de la Segona Guerra Mundial per recrear-la amb tots els detalls.

(Maria Soldan. El Punt, 13 de febrer de 2008)

* * *

Gassman, Mastroianni, Rossellini o Visconti en el mejor momento de sus carreras. Las mundanas fiestas en Via Veneto, la efervescencia cultural con los estudios de Cinecittà como gran foco artístico, los paparazzi, Anita Ekberg bañándose en la Fontana di Trevi seguida por el socarrón objeto felliniano.… En definitiva, los años de la dolce vita en una roma —la de los años 50 y 60— que, tras la devastación de la guerra, recuperaba su esplendor gracias en gran parte a la ayuda del plan Marshall. Todo este ambiente no es un mero escenario, sino en cierto modo el protagonista de la novela Tan lluny de Roma, con la que Joan Maria Bigas (Barcelona, 1961) irrumpe con fuerza en la escena literaria catalana.

Obra ambiciosa, de temática inusual y ritmo narrativo "hipnótico", ha sido editada por Angle. Bigas, ingeniero de caminos especializado en transportes, ha dedicado siete años a elaborar este libro, en el que el arte y la arquitectura están muy presentes.

La muerte de Marco Amato, famoso arquitecto que consolidó su prestigio en aquel ambiente de ebullición cultural, da pie a una investigación sobre su vida por parte de Claudio Toscani, su ahijado y a su vez hijo de otro célebre arquitecto. Esta trama sirve a Bigas para abordar "la creación artística, la contraposición entre genio y mediocridad, la verdad y la apariencia, la complejidad de la mente humana, o el deseo de transcendencia".

Mezclando personajes reales y de ficción, el autor muestra una Roma que "es símbolo de nosotros mismos, es la sociedad que se reinventó tras la II Guerra Mundial y que fabricó el engaño de la dolce vita para olvidar las miserias del pasado". Bigas refleja en la novela su querencia por la arquitectura. "En Roma se da una contraposición entre lo moderno y lo antiguo, y la arquitectura contemporánea queda ensombrecida por los edificios renancetistas y barrocos. La arquitectura moderna se expresó en los años 30, coincidiendo con el fascismo".

Tan lluny de Roma contiene homenajes a Fellini y a Greenaway, pero su autor también reclama como referentes el Ciudadano Kane de Welles y "la obra de autores como Lobo Antunes, William Faulkner o Claude Simon".

(Rosa Maria Piñol. La Vanguardia, 12 de febrer de 2008)

* * *

Com en El ventre de l'arquitecte, la famosa pel·lícula de Peter Greenaway, la segona novel·la de Joan Maria Bigas (Barcelona, 1961), Tan lluny de Roma, és un retrat obsessiu sobre la febre creadora i les virtuts de l'arquitectura com a art per superar el pas del temps. Ambientada a principis dels anys 90, aquesta excel·lent novel·la explica minuciosament i amb un apassionant joc de veus narratives la dolorosa iniciació a la vida adulta de Claudio Toscani, un jove arquitecte que deambula per Roma absolutament desorientat després de la mort del seu pare adoptiu i abocat a desvelar d'una vegada per totes els dimonis familiars que l'angoixen. És una Roma doble o triple, la clàssica i la renaixentista, la feixista i la neorealista, la de la dolce vita i la de l'era Berlusconi, una ciutat on "res no és el que sembla" i dominada pels arquitectes, en aliança amb polítics i empresaris.

Acabat de retornar d'un viatge a Somàlia que ni els seus amics més propers no acaben de saber justificar (sequera creativa?, sentiment de culpa?, desig de poder?, narcisisme insatisfet?), l'admiradíssim Marco Amato, figura estel·lar de l'arquitectura italiana contemporània, etern donjoan i encantador de serps femenines i masculines, mor precipitadament. Segons sembla, l'home que feia honor al seu cognom, l'home que s'havia deixat estimar per totes les dones, la figura atractiva que havia seduït la jet set de Portofino, Rapallo i Capri, on es feia amb ministres, banquers i cineastes, el professor fascinant, adulat per polítics i col·legues, adorat per alumnes i periodistes, va ser travessat per l'ull penetrant d'una maga que va veure allò que ningú no havia vist mai en ell: "L'ombra d'un altre a qui has abandonat i a qui mai no has demanat perdó".

Un personatge acomplexat

Poc després de morir, en la recepció al premi pòstum rebut per la seva última obra, l'hospital de Viterbo, Claudio, mediocre, acomplexat, esmunyedís, a punt que la nòvia el deixi, rep la visita d'un estrany personatge. És Paris Martini, crític d'art de la revista Arte e Architettura del NostroTempo, especialista en Oscar Wilde, convertit en investigador perniciós sobre el secret del pare. Perquè Marco Amato no era de fet el pare de Claudio, perquè era en realitat un suplantador, algú que havia ocupat el lloc d'un altre, que s'havia instal·lat com una heura resistent arrapada a un mur noble i antic o a un tronc centenari i li ho havia xuclat tot.

Figura instigadora de noves informacions, encara que quedarà una mica desdibuixat cap a la segona part del llibre, Paris Martini pren la iniciativa i fa avançar la narració. Obliga Claudio a rememorar la seva infantesa i el seu veritable pare, a interrogar els deixebles de l'arquitecte, a regirar papers i projectes. Acabarà demostrant-li que, efectivament, l'estil del fins aleshores considerat com a nou déu de l'arquitectura italiana havia evolucionat bruscament des d'un cert racionalisme cap a una arquitectura postmoderna de tipus historicista, amb concessions al decorativisme i a l'escenografia que, entre nosaltres, podria fer pensar en Ricard Bofill.

Arribat a Roma amb les mans buides, Marco Amato havia començat a treballar amb l'arquitecte Augusto Toscani. Poc temps després, havia seduït la seva dona, començava a dirigir el seu despatx i a firmar nous projectes. Amb el progressiu eclipsi d'Augusto, afectat d'esquizofrènia, víctima d'un accident i reclòs en un sanatori, Amato passava de ser una ombra a començar a brillar amb llum pròpia.

La figura patètica de la mare, dotada d'un enorme sentit pràctic i empesa en un món que no podia aturar-se per foteses, com ara tenir un marit desequilibrat, actriu de l'època dolça de Cinecittà, que havia treballat amb Rossellini i amb Visconti a Il Gatopardo, reforça encara més la necessitat del llibre de fer avançar el lector entre les ruïnes de tota una generació.

El doble en la vida mundana del marit de la senyora Positano acaba adoptant el rol de pare i ella s'acosta al voltor i permet que aquest s'abraoni sobre el ventre del seu marit arquitecte. Amato era potser un bon autor, però quan esgota els projectes acabats o esbossats per un Toscani fora de circulació, convenientment desats i amagats, només sobreviu gràcies a la repetició estilística i l'autoplagi, les xarxes d'influències, els paparazzi i, irònicament, instal·lant una oficina al pis noranta-cinc del World Trade Center de Nova York…

Veritable novel·la sobre la identitat d'un fill pertorbat per l'absència del pare, aquest llibre, mogut per múltiples pulsions soterrades, és una bona reflexió sobre els mestres i els deixebles, sobre la decadència física dels artistes i el declivi de tota una foguera de les vanitats.

Bigas aconsegueix, amb frescor, ironia i, sobretot, amb una admirable contenció narrativa, interessar sense que les reflexions sobre arquitectura desorientin el lector profà ni el desviïn d'una intriga narrativa ben dominada en un complex joc de miralls sobre la figura del creador.

(Xavier Pla. Avui. Cultura, 24 de gener de 2008, p. 12)

* * *

[Tan lluny de Roma] En un intent de trobar noves veus dins la narrativa catalana, vaig agafar, amb cert escepticisme, aquesta novel·la. Els comentaris elogiosos de l'Antoni Marí i de la Teresa de la llibreria 'El cucut' n'eren, val a dir-ho, una garantia.

Claudio Toscani, fill de l'arquitecte Augusto Toscani i de l'actriu Serenella Positano, furga dins la vida i l'obra del Marco Amato, famós arquitecte recentment traspassat, que també és el seu pare adoptiu i examant de la seva mare.

A partir d'aquesta recerca, ajudat pel peculiar periodista Paris Martini, descobreix aspectes foscos del personatge tot rememorant la mitificada Roma dels cinquanta, mundana i desinhibida amb les estrelles de Cinecittà dominant la vida pública.

És una obra sobre la impostura i la vacuïtat de certes actituds socials amb una prosa molt fluida i formalment molt interessant.

Tot i que no ho ha dit en cap de les entrevistes que li he llegit diria que l'autor també ha volgut relacionar aquest grupet glamuròs que protagonitza la novel·la amb alguns personatges de la sobrevalorada i buida gauche divine barcelonina. El personatge del Marco Amato podria recordar el Ricardo Bofill, tant pel seu tarannà social com pel tipus d'edificis que projecta en els darrers moments de la seva vida. Per no parlar del paral·lelisme entre la Serenella Positano i la Serena Vergano.

Ens trobem davant una bona novel·la i des d'aquí encoratgem l'autor perquè entre pont i pont (és enginyer de camins) continuï delectant-nos amb les seves obres.

(Una illa plena de llibres. Blog de la Llibreria L'Illa)