1
 

Ara després de tant de temps
sense escriure,
perquè potser tinc ben poca cosa a dir
—jo no hauria anat
a les Croades,
ni tampoc no hauria colonitzat altres nous móns
en les Amèriques—.

Tot açò ho dic per un petit exemple
que em puja aquesta tarda al cap.

Senyors, jo em penedesc de tot:
dels arbres que no he plantat,
dels fills que no he tingut
i dels massa llibres que he escrit
—potser sols un en calia—.

Home, tu mateix compren-me,
tanca el puny
i deixa'l caure damunt el meu cos.
—També pels llavis de dona que no he besat
o pels pits que tampoc he acaronat—.

Promet,
i done la meua única-incommovible-aspra
dolenta-falsa-i-mentida paraula,
que alguna vegada
vinc,
no ho tornaré a fer,
i seré per sempre mai més
aqueixa
tres-mil-milionèsima part d'una humanitat
que, malgrat tot, no vull reconèixer,
i cessaré en la cerca
de la soledat incompartida
que fa de mi l'eixorc home que sóc ara.

(Del llibre Amb cansera, amb desengany. Gandia: Ajuntament, 1971, p. 11-12)
 

* * *

2 

Avui potser és divendres vespre,
amb somnis de reixes de persiana mig baixa
per tal que no hi entre massa llum,
i un llibre de Rimbaud
ara tancat.

Un cap de dona passa per la finestra
retallant-se de pressa,
i gairebé m'adone d'uns cabells
negres,
i la resta cal imaginar-se-la;
—pense també que podria ésser al llit
amb ella,
o així mateix bevent-me una cervesa
en un bar—.

Sóc un vint-i-més milions en el meu
carnet d'identitat,
i em sembla que hauré de fer-me una foto
un poc més agradívola
per si me'l demanen quan vaja a l'infern.
Un altre cap de dona per la finestra.
Un, dos, tres
segons.
Massa de pressa per a adonar-se'n.

El vent ja torna de nou a fer-hi la
xerrada
de totes les tardes.

No cal ja fer més metafísiques
d'històries
i deixem-nos de pensar amb el cap
—ompliré d'idees els meus mitjons
perquè se'n puguen eixir
pels forats de les sabates—.

El vent deia que cal ser hedonista i beure vi
—potser tinga raó—
per poder entrar en el club dels cors solitaris.

(Quan esternudes
cal dir: «salut»;
i després: «de res».)

Quin riures més simpàtic té el meu gat
si li grate el melic!

No es preocupe,
no m'oblidaré del seu número de telèfon:

el vint-i-tres,
dotze
i seixanta-dos.

(Del llibre Amb cansera, amb desengany. Gandia: Ajuntament, 1971, p. 14-15)

* * *
 

callaré doncs
o deuria callar i aturar-me
al silenci

oblidar el cos
perfum d'un pit en el temps

no em queda la cambra
ni el llit desfet
quan vaig passar la porta

i em dic que no calia
vindre
malgrat que la mà m'empenta
a seguir pel paper
i obrir portes
que darrere no tenen res.

(Del llibre Blanca Doble i d'altres cançons. Carcaixent: El Petit Editor, 2014, p. 21)

* * *

1
 

No vull ploure
ni tampoc fer que aparega el sol a través
la finestra.
Tot deu restar amb la calma de l'animal.
(Heu de saber que avui ho tinc tot:
he menjat, tinc la cervesa en la mà, i de reserva
un got de whisky, un llit calent que em servirà
per dormir; hem treballat
—doncs, això vol dir que dec trobar-me content i
satisfet
amb mi mateix— i etcètera etcètera.)

Res no em falta per establir la pau
—fins i tot una mica de música en la ràdio
que em recorda
la meua llunyana terra amb un toc de sentimenta-
lisme històric,
car a tothom en les hores de solitari
li és més fàcil de commoure's
amb aquestes dotze paraules:
de pàtria, pares, casa, poble,
paisatge,
i novament etcètera etcètera.

I jo, encara solitari contumaç,
no vull fer ploure
ni que aparega el sol per la finestra;

vull que vinga el vent
i que ho barrege
i s'ho enduga tot.

(Del llibre Des del meu exili voluntari. Gandia: Ajuntament, 1971, p. 31-32)