II

FENT EL PALLÚS

La seva situació havia empitjorat considerablement per haver quedat sense el càrrec de redactor en cap del diari del vespre La Tribuna. Vivia del que li reportava la seva eventual col·laboració a la premsa i la publicació d'alguna novel·la o d'alguna traducció, sense esma de tornar al teatre. A partir d'aquella època, les nostres relacions esdevingueren estretes. El convidava a totes les excursions que organitzava, com també a passar uns dies a casa i a participar en tots aquells actes de la meva vida amb els quals podia afavorir-lo sense humiliar-lo.

Havent-se dedicat a dissertar en públic sobre diversos temes d'art i literatura, durant molt temps esdevingué el conferenciant predilecte de totes les institucions culturals de Terrassa, on jo estava domiciliat. Els recursos d'aquells que el contractaven eren molt reduïts. És per això que sovint era jo qui pagava indirectament al conferenciant el preu convingut, o bé hi afegia una part si considerava que l'esforç de l'entitat era insuficient. Per casualitat se n'assabentà un dia i es va desfer en complimentoses protestes. El meu procediment, però, no varià; considerava més humà d'evitar-li l'angúnia que li feia haver-me de demanar diners amb massa freqüència.

El seu estat arribà tant a precari, que uns quants amics seus creguérem de bona fe que era oportú fer-ne una qüestió pública, després de consultar-lo. Ell es limità a inclinar un xic el coll cap a l'espatlla, en senyal d'assentiment, i tot seguit la premsa, sobretot la comarcal, es féu eco del clam que aixecàrem en auxili de l'escriptor que, per voler conservar la integritat del seu pensament, es veia en una vergonyosa pobresa que desdeia d'un poble que es vanava d'estimar els seus artistes. Aquesta campanya s'estengué tant, que arribà a fer pena. No mancaren tampoc aquells que se n'aprofitaren per atacar-lo; la consideraven improcedent, vexant pel mateix que havia de sortir-ne beneficiat, car eren molts els artistes que s'haurien trobat en idèntic estat lamentable si, per amor propi, o per amor de la família, no haguessin combinat llur labor artística amb un treball, rutinari si voleu, però tant o més digne que la independència que determinats elements, creient-se privilegiats, pretenien conservar a expenses dels altres.

(Fragment de l'obra El gran sapastre. Caldes de Montbui: Agut, 1977, p. 15-16)

VIII

EL «MATACABRES»

Conferències per ací, articles per allà, un llibre de tant en tant, el rebombori del «Premi Creixells», l'editorial que dirigia, el seu passat, la subscripció a favor seu, i l'esperit de Catalunya desvetllant-se després de set anys de dictadura, tot plegat contribuí a escampar el seu nom arreu de la seva terra. I com que, llevat d'aquells que el coneixíem en la intimitat, la gent que el freqüentava en públic havia tingut sols ocasió d'apreciar el seu caràcter a través de la seva llagoteria, i del rubor que carminava les seves galtes, aviat esdevingué popular.

«J'ai connu la popularité; ce n'est rien», digué Jules Simon. Però per a Puig i Ferreter la popularitat era molt, i n'estava cofoi. Recordo que una tarda vaig anar-lo a veure al seu pis del carrer d'Enric Granados, abans d'instal·lar-se a la torre del Carmel, i el vaig trobar a punt de sortir cap a Tàrrega, on havia de dissertar sobre un tema literari. Durant el trajecte de Barcelona a Terrassa, car vàrem prendre el tren junts, li vaig dir:

—Si això dura, amic, aviat esdevindreu cèlebre.

—Home, no ho sé. És veritat que el meu nom sona cada dia més, però, què voleu que us digui? La celebritat, en un poble petit com el nostre, és ben poca cosa. Comprenc que he arribat allà on arribà Ignasi Iglésies, però dubto que en aquest país es pugui anar més lluny d'allà on ell ha anat. Són celebritats d'estar per casa. Més que esdevenir cèlebre, allò que s'esdevé és popular. I la popularitat, és ben sabut que no traspassa les fronteres, ni reporta res més que molèsties.

Ell aspirava, no hi ha dubte, a una popularitat semblant a la de Víctor Hugo, per a poder dir, com aquest gran líric, que «la popularité c'est la gloire en gros sous».

Per a ell ja era molt, però, haver pogut handicapar el dramaturg Ignasi Iglésies, del qual sempre havia parlat despectivament, i trobava fictícia la seva humilitat i intranscendents i banals tots els seus drames. Això no impedí, però, que quan es cregué situat al mateix nivell d'aquesta simbòlica i venerada figura, en un acte d'homenatge que la ciutat de Figueres li tributà, Puig i Ferreter parlés d'ell com si parlés d'un déu, d'un geni. En restàrem astorats.

(Fragment de l'obra El gran sapastre. Caldes de Montbui: Agut, 1977, p. 39-40)