II

FENT EL PALLÚS
 

La seva situació havia empitjorat considerablement per haver quedat sense el càrrec de redactor en cap del diari del vespre La Tribuna. Vivia del que li reportava la seva eventual col·laboració a la premsa i la publicació d'alguna novel·la o d'alguna traducció, sense esma de tornar al teatre. A partir d'aquella època, les nostres relacions esdevingueren estretes. El convidava a totes les excursions que organitzava, com també a passar uns dies a casa i a participar en tots aquells actes de la meva vida amb els quals podia afavorir-lo sense humiliar-lo. 

Havent-se dedicat a dissertar en públic sobre diversos temes d'art i literatura, durant molt temps esdevingué el conferenciant predilecte de totes les institucions culturals de Terrassa, on jo estava domiciliat. Els recursos d'aquells que el contractaven eren molt reduïts. És per això que sovint era jo qui pagava indirectament al conferenciant el preu convingut, o bé hi afegia una part si considerava que l'esforç de l'entitat era insuficient. Per casualitat se n'assabentà un dia i es va desfer en complimentoses protestes. El meu procediment, però, no varià; considerava més humà d'evitar-li l'angúnia que li feia haver-me de demanar diners amb massa freqüència. 

El seu estat arribà tant a precari, que uns quants amics seus creguérem de bona fe que era oportú fer-ne una qüestió pública, després de consultar-lo. Ell es limità a inclinar un xic el coll cap a l'espatlla, en senyal d'assentiment, i tot seguit la premsa, sobretot la comarcal, es féu eco del clam que aixecàrem en auxili de l'escriptor que, per voler conservar la integritat del seu pensament, es veia en una vergonyosa pobresa que desdeia d'un poble que es vanava d'estimar els seus artistes. Aquesta campanya s'estengué tant, que arribà a fer pena. No mancaren tampoc aquells que se n'aprofitaren per atacar-lo; la consideraven improcedent, vexant pel mateix que havia de sortir-ne beneficiat, car eren molts els artistes que s'haurien trobat en idèntic estat lamentable si, per amor propi, o per amor de la família, no haguessin combinat llur labor artística amb un treball, rutinari si voleu, però tant o més digne que la independència que determinats elements, creient-se privilegiats, pretenien conservar a expenses dels altres. 

(El gran sapastre. Caldes de Montbui: Agut, 1977, p. 15-16)

* * *
 

El vell Girabau estava assegut al pedrís de l'àmplia portalada que, com una bocassa d'ombra, s'obria al sol de juny que campia la façana del mas. Passava la pedra esmoladora per la fulla d'una falç, el reflex de la qual feia la rateta en la penombra de l'entrada. Dos gossos i un gat jeien damunt les fresques rajoles. La sega batia el seu ple feixes enllà.

L'antiga casa pairal dels Girabau estava situada dintre el terme de Gallifa, en un revolt de la carretera giragonsosa. Els Girabau, seguint l'evolució del temps o llur fantasia, havien millorat i modernitzat la sòlida masia que, de fora, l'any 1926 encara oferia un aspecte acollidor, clar, pintada com era de blanc, amb grans obertures i els rebats vessant de clavellines. El ràfec de la teulada era molt sortit i aixoplugava una rastrellera de nius d'orenetes. En el pany comprès entre els dos badius del capdamunt, hi havia un rellotge de sol amb figures mitològiques entre les línies horàries, i aquesta màxima llepada per la intempèrie: Vulnerat omnes, ultima necat. A dintre, llevat el vell escó de la vora del foc, el mobiliari no era pas el del temps dels nostres avis que sol trobar-se encara per la pagesia catalana.

En aquell moment, el vell Girabau, el Quim, com l'anomenaven molts, es deseixia de la seva tasca amb la cura del que no sap fer res a mitges. Els seus ulls penetradors, cerclats d'arrugues, no s'aixecaven de la falç. Adesiara passava el menovell pel fil de l'acer per a cerciorar-se de la precisió del tall, fins clavar la vista al caminal, cap on acabà per mirar amb marcada atenció. Pel cantó de les feixes avançava en Claudi, el seu fill. En veure'l, les celles del pare van contreure's i romangué immòbil, mújol, el cos inclinat endavant.

(Més enllà del rancor. Barcelona: Laertes, 1986, p. 11-12)