AL JARDÍ FLUENT

Retaule del jardí I

Podràs tronar-hi flors, t'oferirà
els amagats joiells,
els esquelets lleugers de les gavines,
la fràgil canavera del conill,
els minúsculs fragments de vaixelles de nacre
que petges. Mai, però,
no hi dura cap empremta
sobre el jardí fluent.

Recorda-te'n en acalar-te
per escriure el teu nom
entre la terra i l'aigua.


Retaule del jardí IV

Entre la garriga
i l'ametlerar,
entre els hotels i l'aigua,
de la pell a la boca
com la besada,
creix el poema.

Arrela a la secreta
fermentació, a la fullaca
de la memòria,
floreix en l'altra rama
de l'imprevist.

T'afanyes a collir-ne,
brèvol, el fruit,
que cau i canta,
mor i madura,
secall de temps,
pansa de llum,
escuma clara,
càlida, sòlida,
d'aquest no-res
que sembla estiu.

Entre la pell i l'ànima,
al jardí esquerp,
al pedregar daurat de la paraula,
com la fam,
com el foc,
com la besada.

Llavors, quan l'hora del lladre
torna l'hora de l'arada.
 

* * *
 

LES TERRASSES D'AVALON


Avalon

Llaguts, cervesa,
pluja inconstant, oronelles.
Oratge a les faldilles
de les palmeres.

(Que tu es en l'Isla Enxantea
Hon repayre Morgan la fea
E mesire le roy Artus,
precària la primavera,
la planeta de l'espera.)


Variació
Sobre un tema de Marc Granell i una música de Kodo

Desprevinguda troba la ciutat,
aquest migdia
d'estiu, la pluja

que arriba colpejant tambors de seda
i de paper,
toca la pell de les dones daurades,

estén frissoses, fluvials, catifes
i hi alça ballarines que s'escampen,
havent saltat, en dibuixos concèntrics...

Desprevinguts ens troba, com sempre, a la intempèrie.


Després d'una conversa amb Àngel Terron

Floreixen a la mar xicarandanes.
Del sol davallen gòtics
brins madurs de cugula
que els núvols, en llur lenta
progressió d'esquadra,
tamisen fins a fer-ne plata vella,
teranyines esteses, tels de cendra
que acanen les distàncies entre els éssers
quan s'escampen per l'aire sobre totes les coses
visibles i invisibles,
somiant una nova fesomia del món...

- tot és llum i molècules
i uns ulls humans que incandescents s'alçuren,
amarats de memòria i de mirada.
 

* * *
 

INSULA AVALONIS


1.

Temps aturat de barques i gavines.
El vent a l'arenal, empenyent les savines,
ha romàs pres a un gest de llenya morta
que es vincla en l'abraçada del seu alè de sal.

Qui sap si es pot guardar l'ànima estorta,
amb tant de foc, sota el pes d'aquest blau.
Doncs tant se val. O no. Per quina porta
ha d'arribar, i què serà, i des d'on,
el que esperam a la blanca Avalon?


5.

Reposa Artús entre memòria i ànsia.
Tot ara és gris i la claror s'esquinça
talment un cavall blanc que entre les torxes
d'una ciutat alquímica de sutge
somiàs alicorns,
pàgines de llunari miniades,
la verdor certa d'un cortó d'alfals
on es despullen les donzelles blanques,
tendres cercant abraçar-se a l'escalf,
al pur batec de l'animal angèlic,
com si la mà no hagués de girar full,
no hagués d'obrir la pàgina boscosa,
sangonent, de l'emboscat.

Reposa Artús i la claror s'esquinça,
poltre de foc en terra de filferros,
destrer tot papallones que ha d'abatre,
floc contra floc, la neu depredadora.

Reposa Artús en terra de filferros.
Entre pedra i escuma dorm i calla.


11.
...totes les alimares a l'abast.
Bartomeu Fiol

Quin llamp del cel, quina espira
esperam que véngui a encendre
les alimares secretes,
les foganyes amagades,
els tions que amuntegam,
persistents, ferits per l'ànsia?

Si en colgam la caliuera,
treurà el vidre de la sorra?
courà el gest antropomòrfic del relleu pastat amb fang
de paraules, durarà com un jardí subterrani
—flors d'escalf— entre la cendra?

Quan l'ullal del vent esqueixi
les esteles d'Avalon, malgirbades i malcuites
sota el sol, a les terrasses
o als arenals on escriuen,
trespolejant, les gavines,
auguris cada matí
que a la tarda ratifiquen amb llur vol cuneïforme,

hi quedarà una ala d'ombra
del callat sentit que un dia
somiaren desvelar,
o al·ludir, quasi fingint-lo,
en un vol, en una empremta?


13.
S'alcen allà, dels vials de la Nit i del Dia, les portes.
Parmènides/Joan Ferraté

Des del llindar on els camins es creuen
del dia i de la nit, des d'on s'aixeca
amb dits de rosa l'alicorn del somni
sobre la mar vinosa de l'exili,
arriben els vaixells, i ja se'n tornen
pels laberints del dia i de la nit.

En saps màstils gronxant-se a viaranys
d'argent lunar com animals que dormen
pensant el temps, i enlluernades veles
sobre el vidre quiet, en el vertigen
transparent d'un migdia
de corbs marins.
En arribar la tarda
et troben sempre els motors de les barques
dels pescadors, com vells costums que tornen
amb contraban ocult sota coberta
i un defallent tresor en cubells de plàstic.

Des del llindar on neixerà la música,
silenci, so, pressentiment encara,
des del desfici
d'un ara incert, l'instant de foc proclames,
l'instant de neu, el pètal dins la boira,
i la llavor que encén les alimares
amb fruits de set,
brull d'un gemec que arrela
prop del llindar on els camins es creuen
i com un llamp ens crema amb tatuatges
que provam de transcriure a les esteles
dibuixant-hi la mar, quan ja l'esborra
l'aigua de la memòria i la transforma
en un eco de mots o pampallugues
a bassiots on l'oblit cristal·litza
en flors de sal, en faules que ressonen
a l'entreforc on els camins es creuen
i mai no es toquen.