Josep Carner
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Antologia

La galant noia

Embandereu finestres i torratxes
i venteu les campanes a desdir,
ompliu el got de les millors garnatxes,
mateu dotze pollastres i un garrí.
Que el nunci cridi al ball de les morratxes
i a una òpera amb piano i violí,
i a processó, que jo us daré les atxes
i diners per a música i llatí.
Escampeu pel carrer murtra i jonquilla,
que arribarà la noia que a mi em plau;
té els cabells llargs i curta la faldilla
i un cos de reina que se'n va a sarau.
Quan ella salti de tartana, a fe,
farem un -Oh!- tot empassant l'alè

(D'Auques i ventalls, 1914)

* * *

Inici del cant IV

(Jonàs dins de la balena)

Ni el pèlag que s'abissa ni el vent ja no em fan nosa.
Mon seny en la fosca reneix.
Ja só dins una gola més negra, millor closa;
i crec, dins el ventre d'un peix.

S'han esvaït, d'una bocada a l'embranzida,
ma petitesa, mon esglai.
Re no em distreu, dubte no m'heu, desig no em crida:
Déu és el meu únic espai.

(De Nabí, 1941)

* * *

Els animals s'expliquen com bonament poden

El lleó

-Sóc un rei que només sua
d'aquella amagada por
de trepitjar-se la cua.

El be

-Quina cosa em passa a mi!
Em diuen "Be", i és la sola
paraula que jo els sé dir.

El mosquit

-Contra els que volen artistes,
però els voldrien de franc,
fet el meu poquet de música
prenc una gota se sang.

La rata

-A un ratolí temerari,
nebot meu, que és molt tossut,
dic: -Vols fer-te saberut?
Doncs rosega un diccionari.

(De Museu Zoològic, 1963)

* * *

El falcó

El falcó de llargues ales,
quin envestidor cruel!
tot seguit que veu la presa
es dispara des del cel.

Estén tot el seu plomatge
com en un adéu al cim;
urpes i bec es convenen
en el deler de llur cim

Bat les ales, mou les urpes
el tirà de cims llunyers;
presa que ell hagi topada,
no la topa ningú més.


El gall

-M'he guanyat cada lloança,
cada crit d'admiració!
Sóc el símbol de la França!
I al corral, quan ve pitança,
jo l'estreno, gall que só.

Ja qui em guaita ho endevina:
em pertoca de manar.
El meu bec no és de joguina
ni suporta cap gallina
l'espurneig del meu mirar

I si el sol, per la galvana
que sa jaça li encomana,
veu la boira i no la fon,
-Què fas? -crido- tarambana!
Treu el nas i alegra el món!

(De Bestiari, 1964)

* * *

Lletres tocatardanes (fragment)

"El meu amic S. acaba de contestar a una lletra que jo vaig adreçar-li fa un any i mig. Li estic infinitament més agraït que no pas si m'hagués contestat a les 24 hores. Contestar a les 24 hores, és voler-se treure del damunt una obligació. Contestat al cap d'un any i mig és un fenomen extraordinàriament més delicat. Per espai de divuit mesos, més temps que una mare gràvida no porta el seu infant -exactament el doble de temps-, el meu amic m'ha portat en el si, o almenys hi ha portat la memòria de la meva lletra. Dir que en tot aquest temps ha tingut mandra, no seria sinó dar una versió grollera, calumniosa del fet. Res d'això: per a escriure'm necessitava un cert estat d'esperit, una certa inspiració estilística. Volia fer una obra tranquil.la i definitiva. La seva lletra de resposta, en el fons, s'anava formant en son esperit, a pleret, d'una manera subconscient. No creixia pas amb l'agosarament d'una carabassera, sinó amb la pausada majestat del roure. Ha vingut el moment que la resposta ha cristal·litzat en el seu esperit: aleshores, i només aleshores, el meu amic ha pres la ploma."

(De Les bonhomies i altres proses, 1981)






--------------------