L'aigua del llac es belluga tan mandrosa, que hom diria que hi roman quieta, com un immens espill, a fi que puguen emmirallar-s'hi les aus aquàtiques de plomatge de gira-sol.

Sembla que cada cosa és al seu lloc, que cadascú té una missió a complir... no tan sols matar i maleir i esperar el moment oportú per escapolir-se'n.

Però, amb les mans engrapades al fusell, és ben difícil conéixer la missió de cada home.

I si una xarxa de fil de ferro barra el pas, llavors esdevé més que difícil... impossible!

I quan les mans són lliures, i res no barra el pas, malgrat que la memòria reporte els ulls esparverats que miren al cel sense hi veure's... caldrà cercar un punt d'arribada; caldrà trobar un motiu, d'amor o de rancúnia o de venjança.

S'ha pogut conéixer la pols de molts camins, i en ser al punt d'arribada, tot esdevé diferent perquè una dona ja és mare... i té la veu aspra, havent perdut la dolcesa d'abans... i al pare no li fa goig rebre la visita del fill que morí molt lluny de la terra nadiua...

No hi ha l'anguniós desert, ni tampoc l'oasi!

Un miratge tan sols! 

Fragments de Vides alienes. Barcelona: Selecta, 1975. (pp. 34-35)

***

Ella no havia nascut per romandre mandrosa entre les quatre parets d'una llar, entregada a la foscúria d'una vida grisa en el redós d'una cuina o davant d'una panera tipa de roba per planxar. Ço quedava per a dones com la seva germana Maria, que tenien l'il·lusió presa en un paradís de perols i cassoles i una taula ben parada. Tampoc no creia en l'amor. O, més exactament, considerava l'amor quelcom inassequible a la vulgaritat de les gents. La qual cosa l'obligava a pensar que aquells qui creien ingènuament que coneixien l'amor, no eren altra cosa que pobre il·lusos corpresos d'una mena de fantasia, que obsessionant-los en llur idea els empenyia a realitzar les majors ximpleses. Aquells herois que registrava la Història, la deixaven freda.

Fragment d'Autonomies. Barcelona: Editex, 1958, pàg. 16.

***

L'endemà, els diaris del matí pregonaven l'inexplicable suïcidi d'un home que a la cartera portava uns dècims de loteria premiats amb vora deu milions de pessetes. Els psiquiatres diagnosticaren un trasbals nerviós, per causa de la imminent joia de l'home pobre convertit de cop i volta en milionari. Els psicòlegs opinaren que era un esperit pobre, incapaç de superar els daltabaixos de la vida. El “vulguis vulgaris” afirmà que el tal era un pobre home, ximplet de naixença. Solament la seua resignada vídua, i l'amo de la finca, sabien el com i el perquè.

Fragment d'Un pobre home. Barcelona: El Pont, 1959, pàg. 52

***

M'agradava la solitud [...] Per a mi eren persones estranyes totes aquelles que no comprenien els meus neguits i que feien burleta de lo que dien les meues extravagàncies. En conseqüència, fins la meua família m'era estranya. Tenia jo una vida completament meua, fantàstica, enlluernadora, i ben íntima per çò, a la qual ningú no podia tenir accés, perquè jo no era gaire comunicativa, temorega sempre de descobrir en els ulls dels altres l'espurneig maliciós de la incomprensió i la ironia.

Fragment d'El rossinyol i el teuladí. València: Sicània, 1961, pàg. 23.