Al nostre parer, Autonomies és un dels contes més interessants de Beatriu Civera, qui basteix aquesta narració a partir del conflicte intern que viu Albertina, entre el desig d'independència en tant que dona, i el sentiment amorós i la vida en parella, és a dir, de mestressa de casa; per aquesta raó, enfronta la protagonista a una situació límit: quan es troba a punt d'agafar un avió cap a Nova York i començar una anhelada vida de llibertat que li permeta desenvolupar-se personal i professionalment, es troba amb un amor d'infantesa, un professor de piano, que se li declara, no sense cert to de xantatge, i que farà trontollar tots els seus plans.

Maria Lacueva i Lorenz, Elles prenen la paraula Recuperació crítica i transmissió a les aules de les escriptores valencianes de postguerra: una perspectiva des de l'educació literària, Tesi Doctoral, València: 2013. 

* * *

El «Víctor Català» premia aquest any un valor sense sorpreses. O no? Vull dir: i si reprendre els valors coneguts no ens portés més d’una novetat? Beatriu Civera és una escriptora tenaç, amb moltes coses per contar […]. L’escriptora lluita, com tots els valencians, amb un problema de llenguatge, aguditzat en una narradora realista com ella, que no es vol desprendre de l’experiència immediata, del llast profund de la història més recent.

Maria Aurèlia Campany, «A la ciutat de Lleida», Serra d'Or, núm. 191, 1975, p. 44.

* * *

Entre el cel i la terra és una novel·la tècnicament confusa en el planteig temàtic, traçat com una simultaneïtat de línies desenvolupades a l’uníson i barrejades sense motiu convincent: l’angúnia i els trasbalsos d’un matrimoni burgès motivats per la impossibilitat de tenir fills i les vicissituds d’una casa de maternitat per a marginades socials, on la protagonista esmerça els seus esforços altruistes en cerca d’una compensació espiritual. Fins i tot, i per si el tractament fulletonesc melodramàtic no era suficient, en la novel·la no manca la incorporació de la història d’una d’aquelles mares esgarriades víctima d’un pintor desaprensiu i d’un marquès cràpula.

Vicent Simbor, «La novel·la de postguerra al País Valencià (1939-1972): entre la problemàtica llengua literària i el desfasament estètic», Caplletra, núm. 10, 1991, p. 51.

* * *

Amb Confidencial, Beatriu Civera arreplega, després de pràcticament més de deu anys de silenci, un recull de narracions curtes i una bastant més llarga –«Ella i els altres»–, característiques totes elles dels temes que d’una manera general l’han obsessionada. Es tracta de la recuperació d’una autora dedicada constantment a la narrativa en català, l’homenatge a una de les nostres primeres novel·listes de la postguerra, l’escriptora que, potser intuïtivament, va encetar entre nosaltres el tema de la dona.

Jaume Pérez Muntaner, «Beatriu Civera i la narrativa valenciana de postguerra», pròleg a Confidencial, València: Gregal, 1968, pp. 5-16.