Empar Beatriu Martínez i Civera neix a València el 29 d’abril de l’any 1914, al carrer de les Monges de València, al barri del Carme. Civera creix al si d’una família de classe mitjana, i s'inicia amb vint-i-tres anys com a redactora per al diari La Voz Valenciana, amb el qual col·labora des de l’any 1937 fins el 1939. Civera és la primera dona que escriu en un diari al País Valencià, i també la primera dona que publica una novel·la a València. 

Malgrat que els pares l'insten a estudiar una carrera, ella prefereix el contacte directe amb la societat i pren un camí que la porta a ser modista. Les converses amb la gent de carrer i els inicis en el món del periodisme marquen la seva futura producció literària, amb novel·les i narracions breus que mitjançant diàlegs quotidians presenten i expliquen de les injustícies i vulneracions que pateixen a l'època franquista. 

Amb les primeres imposicions de la dictadura franquista contra el català a València, decideix ajuntar-se amb gent com ara Carles Salvador o Enric Valor per combatre els constants atacs lingüístics. És en aquesta època en què exerceix com a secretària de Lo Rat Penat. 

Un cop acabada la guerra, comença a col·laborar amb la revista Pensat i fet, una de les poques publicacions que el règim franquista permet en català, i aconsegueix un cert renom entre els cercles intel·lectuals clandestins. És en aquesta època, en la dura postguerra dels anys cinquanta, en què comença a conrear el gènere de la novel·la, amb nou novel·les, tot i que només dues són publicades, Entre el cel i la terra (1956) i Una dona com una altra (1961). Per altra banda, amb Liberata queda finalista del Premi València de 1958, amb La crida indefugible rep el Premi Senent de 1969, i amb Vells i novells ocupa la tercera posició a l'Andròmina dels Premis Octubre de 1974. 

Als anys seixanta compagina la creació literària amb el treball més periodístic. La col·laboració cada cop més assídua en premsa la fan conrear la narració curta, entre d’altres, als fascicles Nostres Faulelles, on amb un llenguatge molt senzill, aconsegueix transmetre les insatisfaccions femenines i la hipocresia política del moment. És en aquesta època en què comença la tasca com a arxivera a l’editorial valenciana 3 i 4. En aquest període coincideix amb una altra dona que, com ella, manté una ferma militància lingüística, Carmelina Sánchez-Cutillas, amb qui va coincidir al diari Levante. 

Cirera viu l'any 1974, a l'edat de seixanta anys, un punt d'inflexió en la seva carrera, quan amb Vides alienes, una obra costumista, s'imposa a joves com Quim Monzó i guanya el Premi Víctor Català. Un cop iniciada la democràcia, comença a treballar al setmanari El Temps i entra de ple a treballar des del valencianisme cultural i polític. 

El profund sentiment catòlic de l'autora la farà viure sempre entre dues aigües en la societat valenciana de l'època. D'una banda, aposta per la recuperació dels valors cristians de base, però a diferència del que proposava Acción Católica, única organització seglar permesa, entén que un cristianisme progressista ha de ser, necessàriament, valencianista. Amb tot, mai no abaixa els braços en el seu desig per acostar l'església al valencianisme, i bona mostra són les cartes reclamant un canvi que, sota pseudònim, publicava a la revista Gorg.

Mort l’any 1995, a València, a l’edat de vuitanta-un anys. Actualment, un Institut d’Ensenyament Secundari a Aldaia, Horta Sud, porta el seu nom.