La casa de la llum

I

camines a les palpentes — pel marge
travesses alzinars garrigues maresmes bladars

una avinguda d'oms — un camí d'aire
les fosques aigües de la memòria
un silenci enfollit

enllà de l'itinerari albires una clariana lluminosa — la casa de la llum

creus haver arribat a l'indret d'on vas partir

i com més t'hi atanses més sembla allunyar-se't

(Dins de L'arquitectura de la llum. Girona: Els llibres del segle - Poesia Sèrie Culip, 2012, p. 13)

* * *

Les ulleres de Parmènides

per a Ramón Andrés

El paisatge es difumina en una llunyania clarosa, rere les muntanyes blaves del fons.

Per arribar-hi —diuen— cal ascendir quatre-cents noranta graons esculpits en temps pretèrits: ferida oberta que perdura en el granit, com un clam expiatori.

Acarat a aquesta llunyania, esguardes el camí dreturer que sembla menar al cim. Saps que és el ver itinerari, però no l'únic, i notes el batec del cor davant el parany dels sentits, davant d'un jo que s'extingeix a cada canvi perquè frisa per desvelar el fons dels enigmes, per abandonar les ruïnes de tanta certesa.

Ser i pensar —diuen— són u, i són tot. I són res.

Aquest món imaginat sense hipòtesis divines.

(Dins de L'arquitectura de la llum. Girona: Els llibres del segle - Poesia Sèrie Culip, 2012, p. 61)