1

Així va començar tot

El de la foto del centre de la pàgina anterior sóc jo, Elvis, i també sóc el de les altres fotos. Potser us semblarà que sóc la bomba, però com que això de ser la bomba ningú no sap exactament què vol dir, he pensat a posar-vos uns quants exemples.

Ara veureu què va passar el dia del meu penúltim aniversari.

A les 7:00 AM, vaig despertar-me de cop per culpa del soroll que va fer el despertador i vaig clavar-li un cop de puny.

[...]

A les 8:30 AM, em vaig equivocar i em vaig emportar a l'escola la cartera de la meva mare. Ella, sense adonar-se'n, es va emportar la meva.

[...]

A l'escola, quan vaig començar a treure cartes i més cartes de la cartera de la meva mare, la Jennifer em va esbroncar de valent.

–On són els deures? –va cridar.

Pressionat pels seus crits, vaig haver de mentir.

–Els té la meva mare, que s'ha equivocat i s'ha emportat la meva cartera –vaig dir.

–No diguis mentides, fracassat!

I, aleshores, la Jennifer em va aplicar un dels seus moderns mètodes pedagògics.

–Tot el dia d'avui –em va dir– portaràs una bola de presoner, perquè tothom sàpiga que ets un predelinqüent.

(Jo, Elvis Riboldi. Barcelona: La Galera, 2011, p. 11-14)

* * *

Avançava pel carrer lentament amb la motxilla a l'esquena i l'ànim per terra. Tenia por i em sentia ridícul. Ja sabia que, amb dotze anys acabats de fer, tenir por d'un nom era penós. I, amb tot, no hi podia fer més. D'ençà que l'Elena, la meva tutora, havia explicat que aniríem d'excursió a la Muntanya dels Dos Forats, havia començat a obsessionar-me amb aquell nom. Si el deia a poc a poc, fins i tot em semblava que sonava com el títol d'una pel·lícula de por. I, sense que sabés dir per què, no podia deixar de pensar que en un lloc amb aquell nom hi podia passar qualsevol cosa. Potser exagerava. Jo mateix me n'adonava. I, per si en tenia cap dubte, em va quedar clar del tot quan vaig arribar a la porta de l'escola i vaig comprovar que als meus amics el nom del lloc on anàvem no els feia fred ni calor.

(En Caratallada i els altres. Barcelona: La Galera, 2011, p. 9)

* * *

A gairebé tothom li agrada anar d'excursió amb l'escola, però a mi no. M'estressa molt. Sempre penso que em perdré, que em deixaré alguna cosa essencial o que m'avorriré mortalment. I he de dir que la primera excursió del curs em va agafar del tot desprevingut. I, així, de cop, tal com vaig arribar a l'escola em vagi trobar fent cua per pujar a un autocar.

[...]

Si hagués sabut que anàvem d'excursió amb autocar, no hauria pres llet per esmorzar, però aquell matí m'havia afartat de llet amb cereals i... En fi, tampoc vull donar detalls escabrosos del que va passar a dins de l'autocar.

[...]

El viatge no va durar gaire, just perquè jo tragués a passejar els cereals de l'esmorzar i poca cosa més. De sobte ens vam situar just davant del Palau de Congressos on se celebrava la Fira Internacional del Joc de Taula. Tot plegat em va semblar molt espectacular.

—Aquí tenim l'hotel on s'allotgen els participants de la Fira. I allà hi ha el Gran Palau de Galerna: més de sis mil metres quadrats dedicats als jocs de taula! Ens dividirem en grups i ens trobarem a les dotze just en aquest punt!

Que l'Emma ens dividís en grups com a mínim va permetre que la Lídia, els monstres i jo poguéssim passejar al nostre aire per la Fira. I la veritat és que ens va agradar perquè vam veure un munt de jocs de taula.

(L'Agus i els monstres. La carta més alta. Barcelona: Combel, 2017, p. 8-12)

* * *

Imagineu la pitjor classe que sigueu capaços d'imaginar. No. No penseu en taules, cadires o pissarres, penseu en els nens i les nenes que hi ha dins.

Si sou capaços d'imaginar la pitjor classe del món i després encara podeu exagerar una mica, llavors estareu molt a prop de la classe del Gat. O potser no.

Potser algú preferiria que parléssim de la classe de la Lia i els seus companys, la d'en Ton i els seus amics o la de qualsevol altre i la resta. Ho sento, però resulta que sense els vint-i-tres nens d'aquella classe –per ser més precisos, onze nens i dotze nenes– la classe del Gat no hauria existit mai. I, per això, si ens centréssim en la Lola, en Marc, l'Andreu o qui fos, només tindríem una visió molt parcial de tot el que va passar. Si tot i així hi ha lectors que necessiten un únic protagonista, que no pateixin, el món és ple de bones novel·les amb un o una única protagonista.

Fet l'aclariment, cal dir que, abans que la classe del Gat fos la classe del Gat, tot feia pensar que aquelles criatures no havien sabut mai què era l'ordre i el silenci. Fer-los treballar era impossible i conviure amb ells, un drama. Enllaçaven els problemes amb els conflictes i els conflictes, els aparellaven amb els càstigs. Eren xerraires i cridaners, remenats, agitats, esquerps i rebels. I les mestres ja no sabien què fer-ne, d'ells. O, més ben dit, la major part de mestres no sabien què fer-ne, perquè la Sílvia sí que tenia molt clar el que n’havia de fer: no n’havia de fer res.

(L'any del gat. Barcelona: Bambú, 2018, p. 11-12)