ACTE SEGON

Taller del pintor Albert Serraclara a Barcelona. 

Som en una habitació de pas, però poc caracteritzada: vol dir que si bé els seus recons i reconets conviden al repòs i parlen d’eventuals intimitats, no obstant –en lloc avinent–, un cavallet i una tela començada, assumeixen la missió desorientadora d’evocar, en aquell niu equívoc, les febretes creadores d’un artista solitari...

Al fons, porta d’entrada a l’estatge. A l’esquerra, gran portalada, protegida per uns cortinatges, que dóna a la peça principal del taller. I a la dreta, comunicació amb altres cambres i cambretes subsidiàries.

Mitja tarda d’un dia de tardor. Un perfum i una llum enervants...

(En alçar-se el teló, l’escena tota sola. La porta de l’escala està oberta. La més absoluta quietud... Passen uns instants; un home, amb molta precaució, avança el cap per la dita porta i apareix, finalment, gairebé de puntetes, el DESCONEGUT. Ben marcat, passeja els ulls per tots els detalls que té a l’abast, com per orientar-se o deduir-ne del cert, alguna cosa que t’interessa molt. Al bo de la seva investigació, heu esment que s’acosta algú i, ràpid i amb gest de contrarietat, es fa escàpol, deixant la porta ajustada... Els que arriben –dreta lateral– són ALBERT i un seu AMIC, seguint conversa:)

ALBERT.– ... Les dones més de plànyer, són les de la nostra burgesia. S’esllangueixen de soledat i avorriment. 

AMIC.– Però a aquestes, almenys, no els manca res, en riquesa i comoditats.

ALBERT.– És cert: tenen de tot.... fora marit. (Amic, queda parat. Albert, s’explica més:) El marit – al magatzem, al despatx, a la fàbrica– s’esforça i treballa per arreplegar diners; no atina que la seva mitja taronja es migra en un recó, enyorosa dels jocs i coqueteries de l’enginy... que són un element indispensable a l’ànima femenina.

AMIC.– O una mala herba –xacra d’una falsa educació–, que cal desarrelar.

ALBERT.– Però, mentre no es desarrela, algú se n’aprofita. (Posat entre rialler i confidencial.) Els artistes –homes relativament desvagats, en compararció amb el tràfec comercial i industrial de Barcelona–, poden proporcionar a les dones aquestes flors de l’oci, que són la galania i l’adulació... D’aquí el secret dels seus èxits. I així en certa manera, podem dir que, a casa nostra, els homes de negoci mantenen les dones i nosaltres –els homes d’esperit–, les fem viure. 

AMIC.– (Escamat) Però aquesta... obra de misericòrdia, tanmateix deu tenir els seus perills.

ALBERT.– Tan pocs, que ni val la pena d’esmentar-los. 

AMIC.– ... Vull dir, perills morals. Les dones són –perquè m’entenguis–, unes bestioletes delicioses.

ALBERT.– Et deixo tota la responsabilitat d’aquesta afirmació...

AMIC.– Són unes bestioletes delicioses... però mengen cervell. Es el seu gran defecte. L’intel·lectual o l’artista, que cau a les seves mans, s’exposa a no fer res de bo...
(...)

AMIC.– A tu, sense anar més lluny, et succeeix una mica per l’estil. Vas començar a pintar amb molta empenta, però a la vegada, el teu do de suggestió personal, et proporcionava un gran èxit entre la bona societat... i això et va perdre. Ara, en lloc de produir les magnífiques teles que tothom espera de tu, passes el temps administrant les teves aventures galants... (Protesta muda d’Albert, que provoca aquesta rectificació:)... O, si et sembla millor, la teva famosa Institució benèfica.

(Pompeu Crehuet: La vall de Josafat. Barcelona: La Escena Catalana, núm. 245, 1927, p. 9-10)

* * *

PRIMER ACTE

“SOLTER TOTA LA VIDA”

ESCENA

Botiga d’apotecari.

En lloc ben visible, uns cartellets que diuen: “Si voleu fills, pegats Prudenci”.

A banda i banda del taulell, dues portes, que comuniquen amb la rebotiga i altres habitacions interiors.

(PRUDENCI és darrera el taulell, atenent UNA DONA DEL BARRI que li presenta la recepta. EL FILOSOF, el PASSANT DE NOTARI i UN DEL CARRER MITJÀ, distribuïts pels bancs, maten l’estona). 

PRUDENCI.– (Examinant la recepta) Un lleuger refredat. Fruita del temps.

DONA.– El metge parla de la grip...

PRUDENCI.– Ara de tot en diuen grip, els metges. (Donat-li un paperet, li diu, com a cosa sobreentesa:)– Torni d’aquí mitja hora.

DONA DEL BARRI.– Bones tardes. (Se’n va)

FILOSOF.– (Alçant els ulls del llibre que llegia) També reparteixes contrassenyes?

PRUDENCI.– I faig tornar al cap de mitja hora; ja ho has vist. Conec tothom del barri, i la fórmula és despatxada en cinc minuts. Però això de complicar les coses i fer perdre el temps sempre dóna importància. Desenganya’t.

FILOSOF.– (Cavernós) Ja estic desenganyat.

PRUDENCI.– Sembles un tro llunyà!

PASSANT.– Aquest; des que es dedica a estudiar la teoria de la relativitat, està enigmàtic.

FILOSOF.– És que sí que desconcerta, aquesta teoria! Això de pensar que totes les lleis que fins avui, havíem tingut per més indestructibles han fet un capbussó, posa pell de gallina. Que l’espai era una cosa relativa, ja ho sabíem. Però que el temps, el que en diem “el temps”, i ens semblava una veritat tan sòlida, també sigui una il·lusió... (Queda abstret)

PRUDENCI.– Bé, deixa’t de cançons. Totes les teories del món no podran desfer que ara... (Consultant el rellotge)... a les set de la tarda, siguem al barri de Sant Pere de la Ciutat de Barcelona.

FILOSOF.– (Concentrat, com parlant per si mateix) Aquí, no és aquí; ara, no és ara.

PRUDENCI.– (Fent un bot) Com has dit?

FILOSOF.– (Victoriós) Oi que et roda el cap?

PRUDENCI.– Oh, i a tu també!

FILOSOF.– Vés al dimoni! No hi vull tractes, amb analfabets!

PRUDENCI.– Per allò del “cogito, ergo sum”, encara hi passo. Però sortir-me amb que “aquí, no és aquí”.

FILOSOF.– (Segur) “I ara, no és ara”. Ja hi pots pujar de peus. 

PRUDENCI.– (Indignant-se per graus) Plegues el ram dels teus estirabots, o et trec de la botiga! Després no puc dormir!

(Pompeu Crehuet: El pare pedaç. Barcelona: La Escena Catalana, núm. 146, 1924, p. 4-5)

* * *

ESCENA

Menjador menestral. Una porta al fons que dona a l’entrada. A la dreta, l’escala, de quina se'n veuhen els primers grahóns. A l'esquerra, un altra porta que comunica ab la cuina.

A la dreta de la porta central, hi ha un escó arrimat a la paret y a la esquerra, un bufet. Davant mateix del bufet, a primer terme, la taula llarga ab cadires al entorn. Penja del sostre una gabia ab un canari. Totes les coses respiren un cert desordre, com si anyoressin aquella mà carinyosa que en altre temps sabia aconduhirles... 

Del carrer ve la llum d'un cayent de tarde. S’extén mandrosa per la gran entrada y arriva al menjador casi apagantse... 

(Llarch silenci. Trastejen per la cuina. Després, poch a poch, pesadament, se sent baixar I’escala. Entra l’ELOY repetint anguniós): 

ELOY

Mare!... Mare!... Mare!.., (Silenci. Se sent trastejar per la cuina. L'ELOY se frega’ls ulls, mira al seu entorn y s'asseu. De cop, s’enfila en una cadira y despenja la gabia del canari).

Mare!... 

(Surt l'ANTÒNIA de la cuina, arremengada de brassos y tota suada).

ANTÒNIA

Què fem? Deixa el canari! Bó! 

ELOY

Au, a trevallar, gandula!

ANTÒNIA Deixa't dich! (va per péndreli la gàbia).

ELOY (resistintse)

Au!. . Au!... Qu'es meu! 

ANTÒNIA

Ho xerraré tot al teu pare! 

ELOY 

Me'n fum!... Au, qu'es meu el canari! Maliatsiga! (aixeca un bras amenassant). 

ANTÒNIA

Reira! Sort que te'n falta un bull! (defensantse).

ELOY

Vos sou la ximple!

ANTÒNIA

Estigues! (lliurantse d'ell). Fes lo que vulgues, però un dia't trencaràs el cap enfilante per les cadires.

ELOY

Me'n fum! Es meu el canari! 

ANTÒNIA

Vols que te'l cogui per sopar? (Esclata a riure llargament boy anantsen).

ELOY

Lloca! Llocassa! Lloca! 

ANTÒNIA

(parant de riure en sech)

T'encasto aquets cinch dits a la cara, si no calles! 

ELOY 

Ay! (arronsantse, vegentsél cop a sobre). Mare! Mare! 

ANTÒNIA 

Sí, crídala ara... (entra la TERESA del carrer, tota silenciosa, casi de puntetes). 

TERESA

Què feu? 

ANTÒNIA

Cà! Aquet tabalot, que no pararà fins a trencarse'l coll... Desde que no't vigilen que'n fas més que may. Ja't faria llaurar dret jo, si caiguessis a les meves mans! 

TERESA

Deixeulo, tia. Que no ho veyeu? (Signantse el front).    

ELOY (Adonantsen)

Tu ets la ximple! 

ANTONIA

Veus? Enrèdathi! Jo crech que té més malicia que altra cosa. 

TERESA

Deu nos en guard de nosaltres. (Pausa. L’ELOY posa la gàbia sobre la taula y’s queda llarga estona boca-badat).

ANTÒNIA

Y donchs?

TERESA

Res, ja ho veyeu... Y vosaltres?

ANTÒNIA 

Preparo el sopar: penso que no trigaran gayre... 

TERESA 

No han vingut encara?

ANTÒNIA 

Ja es extrany, ja. D'aquí al cementiri no es tant lluny com aixó... Deuhen haverse entretingut.

TERESA 

Molt fàcil. (Pausa).

ANTÒNIA

Has passat per casa?

TERESA 

Sí. 

ANTÒNIA

Y què?

TERESA

Ja s'arreglen. Per un dia...

ANTÒNIA

Filla, no hi he pogut fer més; se m'ha trencat el cor y he tingut d'ajudarlos en aquet trastorn... Com s'ho hauria arreglat en Jaume?

TERESA

Ja teniu rahó. Pobre home! 

ANTÒNIA

Anem a dir que no s'ho mereix gaire, per xò, que'l compadeixin.

TERESA

No hi pensem.

ANTÒNIA 

Tu y jo'ns perdrem per massa bones, filla.

TERESA

No'm sab greu.

ANTONIA 

Y encara'ns retallaràn, per torna. 

TERESA 

Deixeu dir!

ANTÒNIA

Sí, sí, que diguen. No fem mal a ningú. 

TERESA

Al contrari. (Pausa.  l'ELOY, tornant en sí, treu el calaixet de la gàbia y’s disposa a arreglarla).

TERESA

Me necessiteu per alguna cosa? 

ANTÒNIA

No. 

TERESA

Ja heu fet els llits?

ANTÒNIA

Fa estona. (Adonantse de la maniobra de l’ELOY). Ja hi tornes, tu?

ELOY

Es meu el canari! (Bufa’I calaixet). 

ANTÒNIA

Aixís: empastifem el menjador. No m'ha costat rès d'escombrarlo, si't sembla! 

TERESA

Ves a la cuyna, home!

ELOY

No vuy!!

ANTONIA 

Tossut, més que tossut! Però no te'n riuràs: t'ho juro. Estich esperant que torni el teu pare per xerrarli tot.

ELOY

Me'n fum del pare!

ANTONIA

Ja dormiràs tou, ja, de la pallissa! Fes que't trobi aquí fent porqueries! (Pausa. L'ELOY, de cop, torna la menjadora al seu lloch, pren la gàbia cuydadosament y’s dirigeix cap a la cuyna).

TERESA

Ahont vas?

ELOY

A la cuyna... Aquesta vella...

(Pompeu Crehuet: La morta.Quadro dramátich. Barcelona: Ed. Bartomeu Baxarias, 1909, p. 7-11)