La nit va arribar lentament i un embolcall de núvols grisos va cobrir el cel de Kyoto. Poc després, aquella foscor va ser truncada per la lluna, quan de sobte aparegué per mostrar el seu rostre blanc i lluent. A la zona de la ciutat coneguda com a “bosc de l’oest” hi regnava la tranquil·litat; només el “cric-cric” dels grills trencava el silenci que presidia aquells carrers. Mansions de luxe es barrejaven amb antics casalots que eren allà des de temps immemorials. Quan ja era negra nit, un cotxe es va aturar i del seu interior en baixà una dona jove. Després de dir adéu als que l’acompanyaven. Va empentar una porta de fusta, travessà el petit jardí i es dirigí cap a l’entrada de la casa.

Procurant no fer soroll, va extreure un clauer de la bossa i ficà una de les claus al pany. Llavors, es submergí en les penombres, caminant de puntetes per no fer soroll, aleshores quelcom va cruixir sota la sola de les sabates. Es va acotar per mirar d’esbrinar de què es tractava. Llavors, els seus dits van palpar una cosa fina i esmolada. Quan es va incorporar, va nota una brisa que s’esmunyia per una de les finestres que hi havia darrera seu. S’hi va apropar i aleshores es donà compte que el vidre estava trencat.

De sobte sentí un calfred. Volia estar-se quieta, però el seu cap girava en una i en l’altra direcció, a la recerca d’un senyal enmig de l’obscuritat. En aquell precís instant va pensar que si algú hagués entrat per la finestra, el soroll hagués despertat als seus pares. Això, però, només era una suposició. Llavors, la incertesa s’apoderà d’ella.

(Del llibre L'últim Samurai, 2002)