Autors i Autores

Bernat Desclot
1240?-1288?

Comentaris d'obra

"¿Quines foren les fonts a què acudí el nostre cronista per a la redacció del seu llibre? No és cosa fàcil d'assenyalar-les, tant perquè no les indica mai en forma concreta, com perquè amb la seva gran habilitat literària les sap refondre dins del motlle uniformador del seu saborós estil. Amb tot, si no l'estil de les fonts, almenys llur diversa naturalesa era inevitable que d'alguna manera o altra es transparentés al llarg del text de la crònica; per això podem dir que des d'aquest punt de mira apareix dividit en tres sectors ben destacats: l'un integrat pels capítols anteriors al regnat de Jaume I (núms I a X de les edicions), l'altre format pels dedicats al regnat d'aquest rei (núms. XI a LXXIII), i el tercer constituït pels capítols que relaten el regnat de Pere el Gran (núms. LXXIV a CLXVIII). En el primer d'aquests sectors les fonts són predominantment llegendàries; en el segon preponderen les historiogràfiques, i en el tercer semblen consistir principalment en records personals de l'autor o de testimonis presencials dels fets historiats, sovint depurats i completats amb l'ajut de documents coetanis. I parlem de predomini i no d'exclusivitat, perquè també poden assenyalar-se, per exemple, fonts historiogràfiques per a certs passatges del primer sector, i fonts llegendàries o documentals per a determinats paràgrafs del segon."

(Miquell Coll i Alentorn. "Introducció" a B. Desclot: Crònica. Barcelona: Barcino, 1949, p. 13-14)

* * *

"La signada per Bernat Desclot és la més antiga de les quatre grans cròniques catalanes, ja que, com hem vist, el Libre dels feyts de Jaume I, el coneixem en un text refós el segle XIV. [...] És, doncs, un monument de la nostra prosa contemporani a la producció de Ramon Llull.

La crònica acaba amb els següents mots: 'Ací fineix lo libre del rei En Pere, dels bons feits d'armes que ell féu sobre sarraïns e altres gents, e com morí'. Aquest explícit correspon al títol que porta l'obra en el millor manuscrit: Libre del rei En Pere d'Aragó e dels seus antecessors passats. Per bé que hom podria dubtar tant de l'autenticitat d'aquest títol com de la d'aquell explícit, que no fóra estrany que es deguessin a mers copistes, una tal intitulació reflecteix amb encert el contingut de la crònica i segurament la intenció definitiva de l'autor. En efecte, la impressió primera i general que ofereix l'obra és la d'una manifesta desproporció entre la narració dels esdeveniments anteriors a l'aparició en escena de Pere el Gran (del primer capítol al cinquanta), i els capítols que tenen per heroi aquest príncep, des que només era infant (que passa a ocupar el primer lloc gairebé eclipsant el seu pare Jaume I) durant tot el seu breu regnat com a Pere II de Barcelona i III d'Aragó, fins a la seva mort, amb la qual fineix la crònica (o sia del capítol LI al CLXVIII i darrer)."

(Martí de Riquer. "La crònica de Desclot", Història de la Literatura Catalana. Barcelona: Ariel, vol, 1, 1964, p.429-430)

* * *

"Potser un estudi comparatiu de diversos passatges de la Crònica permetrà de detectar fórmules sintàctiques especials de l'autor, bé que sempre hi haurà la dificultat derivada de la transmissió del text. Estant, com sembla que estem, tots d'acord que Bernat Desclot era un home de cúria i probablement de cultura eclesiàstica, potser podríem considerar en primer terme com a més característics del seu estil professional els fragments on moralitza (cf. cap. 76) o on parafraseja documents jurídics o de cancelleria o textos religiosos. […] Aquests i altres passatges semblants, i especialment els patètics discursos de Jaume I i de Pere II a l'hora de la mort, tenen un to sentenciós ben diferent dels dialogats i descriptius, i sembla que és en ells on hem de cercar alguna nota personal i que correspongui en l'expressió al pensament de l'autor de la Crònica.

Ningú no dubtarà, tanmateix, que Desclot, quan escrivia de temes bel·licosos, encara que ho fes lliurement, vull dir sense haver de prosificar una font en vers, ho feia emprant les maneres de dir que la popularitat de les relacions joglaresques havia clavat a la memòria i que eren llocs comuns de tota narració heroica o militar. […] Sembla, doncs, que el cronista no solament tenia consciència de l'estil, sinó que n'emprava dos, segons que ho exigia el moment. Un de més discursiu i àmpliament clausulat, nodrit de reflexions i de comentaris subratlladors dels esdeveniments. Cap mostra més notable no en sabria triar que els dos darrers capítols de la Crònica: hi veiem l'historiador autèntic, que discuteix críticament una data (la mort del rei francès) o fa referència a anteriors asseveracions seves i parla sempre en el to sentenciós d'un home experimentat i segur d'allò que vol dir. Vegeu el cap. 68, on pren part sense pal·liatius en la lluita entre la noblesa i el poder reial. D'altres vegades es val dels parlaments que posa en boca dels reis per expressar la seva línia política i de bon govern (v. g., caps. 73, 157 i 167), o precisa, com en un eslògan de propaganda, la duresa de la lluita de Pere el Gran: el rei 'de la una part e puys tot lo món de la altre' (cap. 157), o bé: 'nostres enemics són totes les gents del món' (cap. 167).

L'altre estil és el de les relacions en vers èpic que manipula o imita: és el que Coll i Alentorn qualifica de 'simple i directe, despullat de tota interpretació psicològica de les relacions dels protagonistes'. […] Sempre ens hi meravella la diafanitat que l'editor remarca, la naturalitat i la vivacitat dels diàlegs i la precisa visió evocadora de coses i de paisatges. Per això crec que hom pot parlar dels dos estils conscientment emprats per Desclot en la seva obra."

(J. Rubió i Balaguer. "Sobre la crònica de Desclot", Estudis literaris. Barcelona: Edicions 62, 1996, p.133-135)

* * *

"Per poder entendre i avaluar correctament l'obra de Desclot, l'hem de situar en relació amb dos tipus de coordenades, que aniré detallant al llarg de l'estudi, que afecten la situació política i historiogràfica, tant europea com catalana. La convulsionada història europea del segle XIII està marcada, quant a impacte general, sobretot per tres esdeveniments polítics nous i, d'alguna manera, excepcionals, esdeveniments que s'han vist àmpliament reflectits en l'atenció dels historiadors de l'època: la presa de Constantinoble el 1204; la invasió del regne de Sicília per part de Carles d'Anjou el 1266, amb la successiva i tràgica mort de Conradí el 1268; la rebel·lió de les Vespres Sicilianes el 1282, seguida per la invasió de Sicília organitzada per Pere II, pel desafiament de Bordeus el 1283, per la invasió de Catalunya per part dels francesos el 1285 i la mort dels quatre actors principals dels esdeveniments d'aquells anys, els reis Carles I d'Anjou, Felip III de França i Pere II, i el papa Martí IV, tots el mateix 1285.

[…] Les implicacions polítiques i ideològiques d'aquestes lluites –el predomini del poder temporal dels papes contra l'autoritat de l'emperador; la consolidació definitiva de França com a potència europea determinant i alternativa; les lluites a Itàlia entre els güelfs, lligats al papa i als Capets, i els gibel·lins, lligats a l'Imperi, bàndol en el qual, tot i les ambivalències, es va col·locar la Corona d'Aragó de forma sempre més declarada a partir del matrimoni de Pere II amb Constança el 1262– tenen com a conseqüència el fet que qualsevol historiador de l'època que els relata no pot amagar les seves simpaties i la defensa, més o menys oberta, de les exigències del seu partit.

[…] D'aquesta manera és quasi il·lògic no pensar, ja com a necessària hipòtesi de partença, que Desclot no defensi sempre que pot, i de manera més o menys descarada o objectiva, més enllà d'una senzilla i evident celebració, el punt de vista català i monàrquic, fent-se ressò sovint de les típiques argumentacions gibel·lines en contra dels Anjou, i organitzant tota la narració com a promoció i defensa de les actuacions del casal de Barcelona, tot i que amb estratègies a vegades diferents d'una redacció a l'altra.

Serà, evidentment, només al final d'aquesta anàlisi que podrem comprovar amb més exactitud les intencions propagandístiques de l'obra de Desclot i, doncs, a quin públic, almenys en teoria, era destinada.

Per altra banda, Desclot ha d'expressar una visió política i historiogràfica, i veurem en quina mesura la podrem definir com a oficial, relativa a la configuració de la Confederació Catalanoaragonesa, fet que el porta inevitablement a confrontar-se, des dels dos aspectes polític i historiogràfic, amb l'obra, per alguns aspectes força criticada, de Jaume I. La crònica de Desclot la podem també veure, en bona mesura, com una resposta als valors polítics, ètics i historiogràfics defensats pel rei Jaume."

(Stefano Maria Cingolani. "Introducció" a Historiografia, propaganda i comunicació al segle XIII: Bernat Desclot i les dues redaccions de la seva crònica. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2006)