Autors i Autores

Eduard Escalante
1834-1895

Coberta del primer volum del Teatre original complet (1995).

Antologia

ESCENA PRIMERA

(PEPE I VICENTITO. Després ROSETA pel fòrum)

PEPE. Estarà dormint encara...?
(Mirant a la porta de Barbereta)
Són les nou, i és impossible
sent ella tan matinera...
Tornaré: jo necessite
fer pau; la vullc, i ademés
m'he entretengut estos dies
pintant-les, i m'han deixat
arrutx: maleïdes siguen...!
Sentiria que me vera
la de dalt, pues com me guipe,
s'agarrarà en Barbereta,
i jo em quedaré fent riure.
(Veient ROSETA, que ix pel fòrum).
Si més prompte ho dic...!
ROSETA. Oi, Pepe!
M'esperava?
PEPE. Estic solsint-me...
ROSETA. M'he entretingut ahí baix...!
PEPE. Pues ara ja me les guille.
ROSETA. Quina presa...?
PEPE. Estic fent falta.
ROSETA. Tinga, abans que se m'oblide;
(Donant-li una treneta de cabells embolicada en un paper)
la treneta de cabells
que em demanà.
PEPE. Molt estime...
(Ni tampoc me'n recordava).
Ja ens vorem.
ROSETA. Atenga: mire
que Bàrbara me provoca,
i diu que per molt que el lligue,
vosté se casarà en ella,
pues ja ha fet atres fugines:
però quien tuvo, retuvo...
PEPE. Xica, això tot són mentires.
Adiós (no faça el dimoni
que vinga i parlant nos pille).
ROSETA. Adiós (recelosa estic,
i en ella la vaig a tindre).

(Se'n va PEPE per la porta del fòrum, i ROSETA, per l'esquerra.)


ESCENA II

(VICENTITO al finestró de la porta de D. SANTOS; la so NÀSIA aguaita per la porta de la seua habitació, i al seu temps D. SANTOS.)

VICENTITO. ¡Cúantos peligros arrostro
por tu amor, querida Inés!
Tu tío...¡Dios le confunda!,
es un déspota cruel
que ha jurado estrangularme.
Siempre allá donde me ve,
me amenaza con un palo
cual si fuera yo un lebrel.
Anoche soñé contigo,
y esta mañana también.
Mi pasión es más inmensa
que la tuya, es más fiel.
Pero tu me amas, ¿no es cierto?
Repítemelo otra vez.
NÀSIA. Ma que es necessita tindre
humor pe'a pasar el temps
d'eixa manera dient-se
tots els dies lo mateix!
Si Don Santos ix i el pilla,
segur que no tindrà fred.
VICENTITO. ¡Dueño querido, alma mía!
En pago a mi ardiente fe,
deja que bese tu mano.
(Besant la mà que apareix per la reixeta.)
¡Oh!¡Más dulce que la miel!
¿Tu tío! ¿Que sale el tío?
¡Canario...!

(D. SANTOS apareix per la porta de la seua habitació, amb un pal-bastó en la mà, amb què farà un colp contra el terra. VICENTITO fuig precipitadament cap a la porta del fòrum, on entropessa amb D. JAUME, que apareix seguit de dos mossos de corda carregats amb uns quants mobles. Aquest final d'escena haurà de fer-se amb molta rapidesa.)

D. SANTOS. ¡Huyó!¡Voto a cien mil
demonios...!

(Desapareix per la mateixa porta i la tanca de colp.)

D. JAUME. Mala bomba t'aplane!
VICENTITO. Dispense usté.

(Desapareix pel fòrum.)

ESCENA III

(D. JAUME, els mossos de corda i la so NÀSIA aguaitant per la porta de la seua habitació.)

D. JAUME. M'ha xafat el ull de poll
que me martiritza més...!
En mal peu entre jo ací.
Vagen espai: espaiet
en pegar colps. Eixe armari,
més fàcil per a vostés
haguera sigut muntar-lo
per lo balcó. Ja li han fet
saltar una estella: és clar,
com van a trompaes en ell...

(Desapareix un moment amb els mossos de corda per la porta de la seua habtació. Els mossos, tot just hi deixen l'armari, se'n van una altra vegada pel fòrum, i tornen a aparéixer després, portant una gerra menuda i una tarima d'un braser.)

NÀSIA. No hi ha dubte, eixe és l'amo,
i a soles segurament viurà,
perquè l'únic llit
que han dut és un catre vell.
D. JAUME. Munten prompte lo que falta
(Als mossos)
i espai en los colps. ¡Lusbel!
¡Pues no hay ya poca desdicha!
Sant Abdó i Sant Senent
me'ls trobe en l'úrnia, a l'u
gitat, i a l'altre caent.
Tinc un torero de Sant-
barati, qui sap el temps...!
Eixes coses que u les guarda
per lo antigues, i ara veig,
que, sense embestir-li el bou,
s'ha quedat curro: et pareix?
A vore si eixa gerreta
(Als mossos.)
no la sacsen molt, pues té
olives i es llançaran
a perdre. Porta un mareig
mudar els trastos...
Jo estic rendit a més no poder...!
(Als mossos, que han deixat els objectes a l'habitació.)
Ja està tot ací...? Pues tornen
acabant i els pagaré.
(Se'n van els mossos pel fòrum.)
TIO QUICO: faça el favor
(Tocant a la porta esquerra del fòrum.)
d'abaixar un instantet.

ESCENA IV

D. JAUME i el tio QUICO, per l'esquerra del fòrum.

QUICO. S'ofereix algo?
D. JAUME. Podrà
la seua xica després
netejar l'habitació?
QUICO. Tot quant siga menester.
Com que ha heretat la casa?
D. JAUME. Morí mon germà…
QUICO. Pues és
bona finca.
D.JAUME. Si pagaren
els inquilinos corrent…
QUICO. Entropessen?
D. JAUME. ¡Friolera!
I m'ho pregunta vosté…?
Benito, que en glòria estiga,
o era molt condescendent...
QUICO. Son germà? Un bello sujeto!
Jo vint-i-cinc mesos dec,
i mai...
D. JAUME. ¡Vamos!
QUICO. Per supost;
tot s'ha de dir. Jo li he pres
a esta caseta un cariño
tan gran...
D. JAUME. Mira tu, ja ho crec...!
Ací porte els seus recibos:
Traient-los d'una cartera.)
Francisco Pla i Ambuder...
(Llegint)
QUICO. Amigo, nos ha perdut
estar jo mal tant de temps.
D. JAUME. Però ja està bo del tot...?
QUICO. Home, ja vaig fent pinets.
Si no fóra perquè m'ha quedat
un gran desmenjament...!
Allò de no tindre ganes...
D. JAUME. (Ni de pagar, se coneix).
Pues, jo necessite fondos,
i eixe deute és menester...
QUICO. Home, jo a vosté li'l negue...?
Si li'l negara...
D. JAUME. Això és.
En què voste no me'l negue,
ja estic jo pagat i llest.
QUICO. Home, que jo ja m'he mort...?
D. JAUME. ¡Otra te pego!
QUICO. Algo més deurà el govern.
D. JAUME. Tio Quico,
eixe estribillo ja és vell;
de memòria el saben tots
els estafaors.
QUICO. Justet.
Roseta, baixa en seguida.
(Cridant-la)
Els pobres mai tenen veu...
D. JAUME. Pues vamos, el meu programa
des de hui serà el següent:
Artículo prinsipal:
el que no pague, al carrer.
Segundo: aqui no permito
roïdos ni canyarets.
(Se sent tocar una corneta de claus.)
Això és cornetí...?
QUICO. Corneta de llaves.
D. JAUME. ¡Hombre, muy bien!
I la tocateta és nova!
Ans d'eixir-me a mi les dents
ja la tocaven...!
QUICO. Ahí baix
hi ha un rellogat que deprén...

(Del llibre L'escaleta del dimoni. València: Bromera, 2007, p. 12-20)

* * *



ESCENA XIII

Pepeta, Macario, Romana, Pura y Mariquita por la puerta de la izquierda.

PEPETA. ¡Bon viatge!
¿Quina mosca els ha picat
a esta parella de locos,
que d'eixe modo se'n van?
ROMANA. Per si aplegaven els atres
i s'armava un guirigall,
no li he dit: por esta casa,
Manolo, no venga más.
D. MACARIO. ¡Me feu fer a mi uns papers!...
MARIQUITA. Mireu, ¡Pepeta! encà estan
per mig totes les caïres.
¿Això és lo que t'han manat?
¡És lo més gossa!...
D. MACARIO. Deixeu-la.
PEPETA. Xiques, aneu a filar.
ROMANA. Com no l'ix un nòvio, ràbia.
PEPETA. Les que es quedaran rabiant
sereu vosatros, coentes,
que volent aparentar
lo que no sou, tots els hòmens
us pareixen poc, i al cap
la que tot li pareix poc,
sinse res se sol quedar.
ROMANA. ¿Veus? ¡Ai, mosote!
D. MACARIO. ¡Pepeta!
PEPETA. ¿Per què me vénen punxant?
Vase por el foro

ESCENA XIV

Dichos y Santi-Ponce, Silvestre y el Afligido, por el foro. A su tiempo, Pepeta por la misma puerta.

SANTI-PONCE. Ya estamos aquí de vuelta.
PURA. Prompte han vengut.
SANTI-PONCE. En dos saltos.
ROMANA. ¿Por fin salieron ustedes
airosos en el encargo?
MARIQUITA. ¿Vindran?
SANTI-PONCE. Si precisamente
lo habían ellas pensado.
ROMANA. ¿Allí quién estaba?
SANTI-PONCE. El novio
de Gertrudis y el de Amparo,
que se disfrazan también.
Saludándole
A la orden, don Macario.
AFLIGIDO. Salude...
SILVESTRE. ¿Vosté està bo?
D. MACARIO. Molt orgullós...muy ufano
de que honren mi humilde chosa,
y de que las chicas...vamos...
SANTI-PONCE. ¡Choza! Diga usté un jardín
de bellas flores sembrado.
ROMANA. ¡Quin piquerol! ¡Huy, amante
amantísimo!
D. MACARIO. No tanto...
AFLIGIDO. Ací té vosté un tresor
que dóna gust admirar-lo.
D. MACARIO. Si se l'endugueren prompte
ballaria jo el fandango.
SILVESTRE. En efecte, bé pot dir
que té vosté ací un ganao...
ROMANA. ¡Animal! ¿Que som borregues?
D. MACARIO. Tants d'elogis i agasajos,
proven l'afecte...
ROMANA. Papá
si te pidieran mi mano,
¿la darías? Considera
que tengo veintitrés años.
D. MACARIO. Siendo persona conforme...
ROMANA. Ya puedes pensar...
SANTI-PONCE. ¡Canario!
No hay que atropellarse de esa
manera.
ROMANA. ¡Es que me deshago
de amor!
PURA. Silvestre també
suponc que te vol dir algo.
SILVESTRE. ¿Qui, jo?
D. MACARIO. Foc en ells,
a vore si van caent.
SILVESTRE. No, reparo
ningú. Vosté ja sabrà
que sóc propietari..
PURA. Guapo.
SILVESTRE. Pos bé; com tinc una finca,
mire, m'han tirat el ganxo.
D. MACARIO. ¡Home!...

(Al Afligido)
MARIQUITA. Òbriga el seu pit...
AFLIGIDO. Tinc una passió d'ànimo...
MARIQUITA. ¡Ai! ¡No vinga en ploraeres,
per Déu! ¡Quin treball, Dios santo!

Pepeta por el foro, retirándose luego por la misma puerta.

PEPETA. Unes màixqueres pregunten
per vostés.
SANTI-PONCE. ¡Ellas son, bravo!
ROMANA. Que entren, ves.
MARIQUITA. ¡Ya están ahí!
PURA. ¡Anem a passar un rato
divertit!
SANTI-PONCE. Pronto han venido.

ESCENA XV

Dichos; por el foro Manolo y Llepolia
cogidos del brazo y disfrazados de
guerreros; el primero disimulando la cojera.


ROMANA. ¡Calla!
PURA. ¡Chica!
MARIQUITA. ¡Y este cuadro!
SANTI-PONCE. ¿Dónde van estos guerreros?
D. MACARIO. ¡Eu! ¿Qui són estos tan majos?
SANTI-PONCE. ¿No sospecháis?
ROMANA. No adivino...
SANTI-PONCE. ¡Voto a mi nombre! ¡Ya caigo!
El novio de la Gertrudis...
ROMANA. Es verdad, y el de la Amparo.
D. MACARIO. Xe, ¿qui us ha enganyat?
MARIQUITA. ¡Qué risa!
PURA. ¡Qué broma! Digau-mos algo.
SANTI-PONCE. Ese debe ser Matías.
ROMANA. ¡Vaya un par de mamarrachos!
MANOLO. ¡Hum!...
LLEPOLIA. ¡Nos van a conoser
si gruñe usté, condemnat!
¡Este coixo del dimoni
me fica a mi en uns fangars!
ROMANA. Venga; ¿que no me dais mate?
MANOLO. Dígale...
LLEPOLIA. Bien; pero a (e)spai
en grunyir...Jo no sé dir
res en la cara tapà...
Romana, no me conoses;
yo sí te conosco.
MARIQUITA. És clar.
ROMANA. Querido, entrambos a dos
nos conosemos.
PURA. I tant.
LLEPOLIA. Tú eres novia de mi amigo
Coixinera.
MANOLO. ¡Barrabás!
¿Cómo Coixinera?
LLEPOLIA. Calle,
home, que me s'ha escapat;
per dir Manolo...
ROMANA. Te engañas;
mi novio es este marsial
teniente.
MANOLO. ¡Hum!...
LLEPOLIA. ¡No grunyga, Cristo!
Sinós, el deixe i me'n vaig.
Fingiendo la voz
Pues bien querías casarte
con l'otro.
ROMANA. ¡Qué atrosidá!
SANTI-PONCE. (A part) ¿También coqueta?
ROMANA. ¡La idea
es pelegrina! Mirad
que sería delisioso
verme por la capital
del brasero con un hombre
que me llevase al compás
de su coixinera, hasiendo,
repareu: tan tarantán
Imitando la cojera de Manolo
que las higas son verdes;
tan tarantán, que ellas madurarán.

Todos se ríen a carcajadas

MARIQUITA. ¡Romana, eres el dimoni!
A Llepolia, quitándose las caretas
MANOLO. ¡Quite usté, no puedo más!
LLEPOLIA. ¡Al bordell!
ROMANA Y D. MACARIO. ¡Manolo!
PURA. ¡Sielos!
¡Y Llepolia!
D. MACARIO. ¡Empastrà!
MANOLO. ¡Pérfida!
SANTI-PONCE. ¿Qué significa?...
MANOLO. Se lo voy a usté a explicar
fuera de aquí.
SANTI-PONCE. Las bravatas
no me intimidan jamas.
D. MACARIO. Escuche...
ROMANA. (A Santi-Ponce) No le hagas caso.
MANOLO. ¡Tu corazón desleal
me vendía!
ROMANA. No le creas.
LLEPOLIA. ¡Pura, vosté s'ha portat!...
SILVESTRE. ¿Sent lo que li diuen?
PURA. Deixe'l.
SILVESTRE. ¿Que el deixe? No xiularàs
tu en la meua finca.
D. MACARIO. (A Manolo y Llepolia) Ustedes
debían conocer ya
que a ellas no les hacen xiu...
LLEPOLIA. Home, quin xiu ni quin xau.
SANTI-PONCE. (A part) Veo que el lance es ridículo
y un susto les voy a dar.
A Manolo
(Alt) Lucharemos hasta que uno de los dos muera.
MANOLO. Si tal,
no ha de faltarme valor.
ROMANA. ¡Santi-Ponse, por piedad,
que me quedaré donsella!
SANTI-PONCE. No temas, venceré.
ROMANA. ¡Ay!
¡Pues entonses no lo mates;
encoixale nada más
la otra cama!

A Llepolia

MANOLO. Usté también
reñirá con su rival.
LLEPOLA. ¿Qui?
D. MACARIO. ¿Con Silvestre?
SILVESTRE. Al guerrero
li plante una garrotà,
i en seguida a tots vostés
els envie a passejar.
D. MACARIO. ¡Home!
MANOLO. ¡Salgamos!
LLEPOLIA. ¿A mi
què me fica este arrastrat?
Sosiéguense un poco. ¿Quieren
un carquinyol?
MANOLO. ¡Quite allá!
Despidiéndose
En marcha.
SANTI-PONCE. Pronto, a la orden.
MANOLO. Adiós, mujer desleal.
Sigan ustedes.
LLEPOLIA. Ya vamos.
Vanse Manolo y Sati-Ponce por el foro
Així pegares un bac.
Jo tremole. Deu fer goig
un guerrero tremolant.
A Silvestre
¿Però en mi té algun agravi
vosté?
SILVESTRE. Home, deixe'm estar.
LLEPOLIA. ¡Respire! Filles, si a un chino
no l'enganyen, les veig mal.
Vanse los dos por el foro

(Del llibre Les xiques de l'entresuelo dins Escalante, Eduard: Teatre original complet. València. Edicions Alfons el Magnànim, vol. II, 1995, p. 1483-1488)