Autors i Autores

Josep Vicenç Foix
1893-1987

J.V. Foix l'any 1920.
J.V. Foix
J.V. Foix
J.V. Foix

Entrevistes

Quan va publicar-se KRTU, ¿us van penjar de seguida l'etiqueta de superrealista?
—Els pocs que ho coneixien, sí. És curiós, però la meva influència no era pas dels superrealistes, sinó de Bergson. Mireu si és curiós, d'una derivació del punt de vista filosòfic de Bergson, de la llibertat de l'esperit.

Antonio Machado també era un gran deixeble de Bergson. Em sembla que fins i tot va assistir a les seves classes de París. Una vegada, ja fa anys, em vau dir que vós no éreu seperrealista.
—Jo tenia un gran amor a la llengua, aquesta és la realitat primordial. Això em feia que m'afanyés a escriure en un català correcte i sobretot que fos com aquell català que s'hauria escrit si no hagués patit la influència del castellà. Havia llegit Marinetti, Breton, Max Jacob —un jueu que va acabar fent d'escolà...

¿Però us vau proposar directament de fer una literatura d'avantguarda?
—No. Era simplement la meva concepció d'interpretació de la realitat des d'un punt de vista subjectiu. Jo em vaig negar a dir-me poeta i em qualificava d'investigador en poesia, tot volent significar que el que jo feia era provar. Em sembla que en un dels meus últims pròlegs dic que detesto les escoles, per a mi tot són gèneres. Es pot escriure com es vulgui, mentre s'escrigui dintre d'un gènere i es faci bé.

Vós mateix ho heu demostrat, quan poc temps després del KRTU vau sortir amb aquells sonets de Sol, i de dol. I no pas sonets simbolistes o post-simbolistes, que és el que es feia al país, sinó amb sonets més emparentats amb el dolce stil nuovo i...
—Havia llegit una antologia gruixuda de poetes provençals i després els italians. A mi no m'interessava interessar. No he tirat mai a cap premi literari i no he format part mai de cap jurat. Treballava amb una independència radical.

Recordo una foto d'època en la qual vós esteu davant d'un avió...
—Era l'avió de l'Aeroclub, a la junta del qual pertanyia.

En un dels vostres sonets feu menció d'un avió que ix del Prat, sempre m'ha fet molta gràcia.
—Em feia amb gent jove afeccionats a l'aviació, a l'aviació esportiva, naturalment. Tenien una avioneta que després van canviar per avionetes de més categoria. Feien excursions aèries per Catalunya, perquè la benzina d'aquests aparells no dóna per a grans distàncies. A mi em servia per passejar una mica per l'aire, que és un plaer que ara no em donaria. Ara, si em fessin pujar a un avió, m'hi pensaria. Aleshores anàvem amb una avioneta sense cabina, a l'aire lliure, juntament amb el pilot, i encara sentíeu dir quan sobrevolàveu Montjuïc, per exemple: "No sé que li passa, ara, a aquest motor"... És tota una època.

¿Vós no havíeu pilotat mai?
—No n'havia tingut mai la intenció. No era una cosa adequada a la meva activitat física ni a la meva intenció moral.

Els sonets finals de Sol, i de dol o bé els poemes de Nadal, ¿s'han d'entendre com dintre d'una tradició occidental cristiana?
—Sí, tots nosaltres tenim una formació familiar, generalment catalana i cristiana. Vaig començar a tenir crisis religioses molt aviat. La primera em va venir de jovenet quan vaig saber que els fills naixien de la voluntat dels pares. Allò m'ho va trastocar tot, perquè sempre havia sentit a dir "Déu ens ha donat un fill" o bé "Déu no ens ha donat cap fill". Però quan vaig saber que els fills no els donava Déu, sinó que es feien a voluntat, vaig canviar la idea que en tenia. És un problema que m'ha interessat molt i les meves lectures des de fa quinze anys són freqüentment teològiques. Em trobo que provar de parlar d'aquests temes amb un teòleg o amb un capellà d'ara, és difícil. Conversant amb un jesuïta, em va confessar que tenia els mateixos dubtes que jo. ¡Ara sí que estic perdut! Els jesuïtes viuen una crisi impressionant. Els caputxins, igual. El pare Llimona nega la virginitat de Maria!

¿Però a desgrat de les crisi i dels dubtes, vós us considereu dintre de la tradició cristiana?
—Del tema religiós m'estimo més no parlar-ne. De jove, jo portava a unes llibretes una mena de notes quotidianes, o bé transcrivia algun text que m'havia interessat. Doncs les vaig cremar totes el dia que Joaquim Molas em va proposar de publicar-les. No m'agraden les autobiografies. Vaig guardar-me'n un full que he retrobat recentment, escrit als disset anys. Deia: "Ve't aquí que has nascut en un país que no has triat, en una època que no has triat, d'una família que no has triat, parlant una llengua que no has triat, inscrit en una religió que no has triat. Ja tindràs feina!" Són els mateixos dubtes dels disset anys els que han anat voltant la meva vida. Si em féssiu definir la meva creença, no ho podria fer. Jo no he triat. El meu pare va tenir la invitació d'un cunyat seu per tal d'instal·lar-se a Cuba. Sempre penso que, si hi hagués anat, aquest mateix Foix, jo, seria cubà i vés a saber per quins viaranys hauria seguit.

(Dins: Diàlegs a Barcelona. J. V. Foix / Narcís Comadira [conversa transcrita per X. Febrés]. Barcelona: Ajuntament de Barcelona / Editorial Laia, 1985)