Aquella tarda del dotze de gener de mil nou-cents trenta-nou es va anar tornant groguenca i trista. Un sol de dol s'esforçava a il·luminar agònicament la serra de l'Argentera. Jo estava decidit a fer la meva feina perquè encara era un soldat de la República. Asclat, mig desencisat; però un soldat. 
El punt de mira i el centre de la creu del visor coincidien amb la boina vermella d'una de les figures que caminaven feixugament darrere del segon camió Mercedes, sorollós, atrotinat, tot ascendent el coll de Falset. El batalló nacionalista s'allargava com una serp, arrapat a una calçada esbocinada, des de la sortida del poble fins a mig vessant de la muntanya de les Torres, a l'alçada d'un gegant imponent de pedra vermella que sotjava la carretera tan tranquil. Malgrat la cadència lenta, em va impressionar l'ordre i l'elegància amb què s'arrossegava aquella serpent de rebels. Amb en Ray i en Thomas, sempre ens queixàvem que els soldats de la República no fossin una mica més endreçats i disciplinats, tot i que a la nostra brigada ens esforçàvem a tenir molta cura de l'aspecte personal i havíem après a moure'ns amb un tarannà intel·ligent i premeditat durant tots els avanços i els replegaments. Per a nosaltres, i més encara per als companys brigadistes britànics, aquella guerra era un joc d'estratègies per aconseguir matar més soldats que l'enemic i tornar a casa sans i estalvis, però ben condecorats. Com una gran aventura esportiva on els participants lluiten per ser-ne els millors i pujar al podi com a campions de la llibertat.

El genet nu. Barcelona: Columna, 2010.
 

***
 

Havia salvat en Jarry. De tota manera, el muntatge que havíem contemplat aquella tarda, un sofregit d’Ubú rei i d’Ubú cornut, cuinat per aquell director espavilat, del nom del qual no me’n recordo, havia tingut cura de destacar els episodis més morbosos del cicle «úbic»: l’empalament d’Achras, el col·leccionista de políedres i la relació carnal de Mare Ubú i Mnemó, l’escurapous egipci. És a aquesta darrera escena que feia referència la meva Montse quan criticava l’Ubú que acabàvem de presenciar. La veritat és que Jarry, en la seva obra original, mai no havia mostrat cap manifestació de sexe explícit damunt de les taules, només s’havia limitat a fer alguna insinuació rere una porta, al fons de l’escenari. Tot i ser un llenguallarg, era tímid tanmateix. Sigui com sigui i deixant a banda les intencions de l’adaptador, nosaltres vàrem ser testimonis d’un Mnemó que actuà amb els calçons abaixats i el cul enlaire, tot dant-lo al públic, és clar, mentre manxava ostentosament i amb ímpetu salvatgí dins de la llar ardent de la nostra admirable i esponerosa Mare Ubú, eixarrancada de forma impúdica sobre una de les butaques del saló. Les grapes de l’egipci no deixaven ni un moment de masegar les esplèndides mamelles de l’adúltera que havien sortit a prendre l’aire. Era autèntic o era ficció? No obstant, quins actors admirables!

Un sojorn a Baden-Baden. Valls: Cossetània Edicions, 2012.

***

No em diguis ja:
la vinya és morta.

El cel s’obri i badalla
i la lluna és veu torta,

ai! si el vostre esperit
s’adorm
i l’oreig s’abat
i engoleix la porta.
No em diguis ja:
la vinya és morta.

que el meu cor
amb pluja trista
es
fondria
en temps de tot.

Fragment del poema «Temps de tot», dins Poemes setantànics, Valls: Cossetània Edicions, 2011.