“Allò més destacat [de Llibre del vesc] és la tematització del bosc com espai que capta i orienta la mirada poètica. Ara bé, convé precisar que aquest acostament a la natura no té un caràcter descriptivista ni decoratiu. Es tracta de l’ànima, de la mateixa ànima del poeta que es projecta en el bosc fins a trobar en el vers un moment d’humanitat. D’aquesta manera, tenim la pedra representada en els dòlmens; els arbres, els ocells i, sobretot, el vesc, com a símbol inequívocament bosquetà que dona títol al conjunt.”

(Vicenç Llorca. "Tria personal", Serra d'Or, núm. 604, abril 2010, p. 99-101.)

* * *

“El llibre [Aiguafoc. Bancal, roca, faune] està estructurat en dues parts. Al llarg de la primera, «L’arrel i el vers», el poeta estableix un lligam inequívoc entre l’arrel i l’origen del vers: “El poema, com l’arbre, / rep la força per les arrels”. Una concepció de l’univers poètic en què l’essència de l’escriptura i la de la natura esdevenen indissolubles. Una crida, doncs, a escoltar el paisatge amb tots els sentits amatents i amb el temps irrefrenable que hi transita sempre present. Un paisatge que batega en “l’anhel del riu”, en el “vol fecund de l’ocell”, en el cor mateix del poeta.

“Roca emergida” és el títol de la segona part de l’obra i, en termes generals, una continuació de la primera. Ara bé, els poemes que en formen part emfatitzen la idea de moviment, del pas del temps, de projecció cap a un futur des dels “confins de la incertesa”. Entre el dubte i la convicció,  el poeta segueix interrogant-se sobre els enigmes que traspua cada bri d’herba, on “tot recomença”, però cada cosa al seu ritme, segons marca el seu rellotge. La terra cedeix protagonisme a l’aire i, amb ell, a tot un desplegament d’ocells que volten per les interioritats dels versos i que, talment molts altres mots —bancal, saó, espiga— adquireixen un valor simbòlic.”

(Mar Fontana Peitiví. “Els versos tel·lúrics de Joan Graell”, diari digital de cultura Núvol, 8 d’octubre de 2016.)

* * *

“Com aquells músics d’ofici que improvisant no s’equivoquen mai, així brolla el vers alat i de granit de Joan Graell. Per què? M’ho pregunto sempre davant del miracle de l’art nítid, fluid, que sembla que esdevingui marbre per la seva perfecció i solidesa sobirana. Vers perenne, com la fulla de l’arbre perennifoli. Hi ha, en aquest misteri, evidentment, la traça de l’artesà: la feina fosca de qui ha conreat intensament la paraula, però aquesta condició —necessària, seria injust no reconèixer-ho— no resulta pas definitiva per obrar el miracle. Hi ha la gràcia, hi ha la musa, o el que en vulgar en diríem inspiració, que posa en boca del poeta què ha de dir i com ho ha de dir.”

(Víctor Obiols. “La folgança del llamp”, epíleg a Alfabet de l’ombra. Lleida: Pagès Editors, 2023.)