S’ha llevat al mateix temps que el sol. La primavera sempre l’atabala, la descontrola igual que quan tenia quinze anys. Llavors només ho patia. Ara n’és conscient. Tota la natura es revolta, neix, creix, brolla, s’expandeix i floreix, descarada, incipient, sense mesurar res, s’escampa a dojo, aquí i allà, només necessita l’energia que la conforma, la pròpia pulsió vital per fer-ho. Tot això ho sent, ho olora, ho percep a cada porositat de la seva pell i a cada cèl·lula del seu cos. Amb els anys ha aprés a controlar-ho, a respirar-ho per no entrar en les disbauxes emocionals que t’acaben deixant sense alè. Aquesta primavera, però, no és fàcil.

(Fragment de La línia alba. Barcelona: Comanegra, 2020)

* * *
 

Pells de sargantana, caps d’ocell, plomes de gall, dents de cocodril, terra vermella, l’Albert ajagut sobre aquesta terra vermella. La selva. L’àspid faraònic, el verí, la mort sense retorn. La vida que gasta i desgasta, plena de formes. L’ADN, el cromosoma 4, no voler ignorar la caducitat genètica. Gàmbia, l’Àfrica estimada, la Maisha amb un nom que vol dir vida. Una noia anomenada Manon. Un cel atapeït d’estels, que fan una partitura de rèquiem, una brisa inexistent, el verí que entra a la sang, una estranya claror a la fosca. La incertesa, ànima endins.

(Fragment d’Un cel invertit. Barcelona: Columna, 2024)