Domènec Guansé
1894-1978
Comentaris d'obra
En la primera carta que Domènec Guansé em va escriure des de Barcelona, després de la seva tornada a Xile, em deia, amb la bona intenció d'orientar-me, perquè sabia que jo em disposava a reintegrar-me també al país: «No es pot dir que ningú et tiri la porta pels nassos, però tampoc que la gent mostri moltes ganes d'ajudar el qui arriba. Es fa poca vida de relació, ara. La majoria d'amics i de coneguts, els veus només als enterraments o als sopars que es fan per celebrar alguna cosa. Depèn dels gustos...» És lògic de deduir que si Guansé trobava els uns als enterraments i els altres als sopars devia ésser perquè ell feia acte de presència arreu. Va tenir feina de seguida, com és natural. Els editors no podien desaprofitar un escriptor de la seva categoria i de la seva capacitat de treball. Però sembla que ell no havia tornat amb ganes de prodigar-se massa. Més endavant m'escrivia: «Jo simplement vaig fent perquè treballo a casa, i amb calma.» Ja, abans de la guerra, Domènec Guansé era un home que tenia més feina de la que podia enllestir i durant temporades li'n feia una bona part el seu germà Antoni, pare del pintor Antoni Guansé, avui instal·lat a París. Les traduccions de Bell amic, de Guy de Maupassant, i d'Afrodita, de Pierre Louys, signades per Domènec Guansé, són gairebé en la seva totalitat obra d'Antoni Guansé. Era fatal que Domènec hagués de recórrer a la col·laboració d'algú per tal de mantenir el foll ritme de treball que s'havia imposat, per gran que fos la seva capacitat.»
(Vicenç Riera Llorca. «Domènec Guansé», dins Nou obstinats. Barcelona: Selecta, 1971, p. 33-34)
(Vicenç Riera Llorca. «Domènec Guansé», dins Nou obstinats. Barcelona: Selecta, 1971, p. 33-34)
* * *
Ha estat un gran periodista i crític, i un novel·lista d'obra reduïda, que cal revisar i, segons el meu parer, reeditar. Quantes novel·les que no tenen la qualitat de les seves guanyen premis i són airejades per la premsa! La prosa guanseriana és exacta, diamantina i vellutada. En això és noucentista. Domina l'instrument de la llengua, de l'estil i de la idea. Els seus escrits capten l'atenció; els canvis d'enfocament ens sorprenen i els ambients que crea ens encerclen.
La darrera vegada que vaig veure el senyor Guansé va ser l'any 1975. Era un home atent, afable. Se'l veia poc o molt desorientat, amoïnat per la feina. La seva sordesa dificultava una comunicació fluïda. Em va dir que no feia gaire relació social. Vam recordar Siurana, paratges que he tingut la sort de no perdre junt amb la meva adolescència. En cap moment no va pronunciar paraules com frustració o pessimisme. Però sí que em va dir –a mi també– que li hauria agradat disposar de més temps i més tranquil·litat per escriure altres novel·les. Les publicades abans de l'exili li semblaven llunyanes, estranyes, com si no les hagués escrites ell. No li'n vaig fer cas i me les vaig llegir totes. Ara, a distància, veig que li hauria pogut plantejar alguns interrogants –encara en l'aire– sobre ell. No ho vaig fer i em sap greu. Ara, en canvi, el que em satisfà és que la seva ciutat, les institucions, el país, hagin estat capaços de preparar-li un record d'aniversari i de reeditar-li alguna publicació. S'ho mereix per molts motius. I nosaltres també ens mereixem llegir-lo. Si aconseguim millorar encara més la nostra situació cultural, estic segur que noves edicions perpetuaran el record d'aquest home que va posar la seva vocació davant de tots els altres interessos i valors.
(Joan Prats-Sobrepere. «Presentació de Domènec Guansé», dins Centenari Domènec Guansé (1894-1994). Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes, 1994, p. 9)
La darrera vegada que vaig veure el senyor Guansé va ser l'any 1975. Era un home atent, afable. Se'l veia poc o molt desorientat, amoïnat per la feina. La seva sordesa dificultava una comunicació fluïda. Em va dir que no feia gaire relació social. Vam recordar Siurana, paratges que he tingut la sort de no perdre junt amb la meva adolescència. En cap moment no va pronunciar paraules com frustració o pessimisme. Però sí que em va dir –a mi també– que li hauria agradat disposar de més temps i més tranquil·litat per escriure altres novel·les. Les publicades abans de l'exili li semblaven llunyanes, estranyes, com si no les hagués escrites ell. No li'n vaig fer cas i me les vaig llegir totes. Ara, a distància, veig que li hauria pogut plantejar alguns interrogants –encara en l'aire– sobre ell. No ho vaig fer i em sap greu. Ara, en canvi, el que em satisfà és que la seva ciutat, les institucions, el país, hagin estat capaços de preparar-li un record d'aniversari i de reeditar-li alguna publicació. S'ho mereix per molts motius. I nosaltres també ens mereixem llegir-lo. Si aconseguim millorar encara més la nostra situació cultural, estic segur que noves edicions perpetuaran el record d'aquest home que va posar la seva vocació davant de tots els altres interessos i valors.
(Joan Prats-Sobrepere. «Presentació de Domènec Guansé», dins Centenari Domènec Guansé (1894-1994). Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes, 1994, p. 9)
* * *
Encara que Guansé no hagi estat considerat poeta, l'epistolari amb Benguerel, precisament, testimonia un dels períodes de més abrandament líric.
El comerç epistolar entre Benguerel i Guansé, conservat pel primer gairebé enterament però només fins a 1960, és crucial tant des del punt de vista humà –les impressions del retorn a Catalunya d'un exiliat com Benguerel són francament punyents– com literari: Guansé hi palesa el seu alè poètic com enlloc; Benguerel les seves creacions novel·lístiques, un cop arribat novament al país, des de l'optimisme de qui es disposa a fer una tasca que avui tots coneixem.
(Lluís Busquets i Grabulosa. «Domènec Guansé (1894-1978): Ruta d'Amèrica (Del carnet d'un exiliat)», dins Domènec Guansé, C.A. Jordana, Joan Oliver, Xavier Benguerel: París-Santiago de Xile (quatre visions d'un mateix viatge a l'exili). Barcelona: La Magrana, 1994, p. 86)
El comerç epistolar entre Benguerel i Guansé, conservat pel primer gairebé enterament però només fins a 1960, és crucial tant des del punt de vista humà –les impressions del retorn a Catalunya d'un exiliat com Benguerel són francament punyents– com literari: Guansé hi palesa el seu alè poètic com enlloc; Benguerel les seves creacions novel·lístiques, un cop arribat novament al país, des de l'optimisme de qui es disposa a fer una tasca que avui tots coneixem.
(Lluís Busquets i Grabulosa. «Domènec Guansé (1894-1978): Ruta d'Amèrica (Del carnet d'un exiliat)», dins Domènec Guansé, C.A. Jordana, Joan Oliver, Xavier Benguerel: París-Santiago de Xile (quatre visions d'un mateix viatge a l'exili). Barcelona: La Magrana, 1994, p. 86)
* * *
La darrera vegada que vaig veure el senyor Guansé va ser l'any 1975. Era un home atent, afable. Se'l veia poc o molt desorientat, amoïnat per la feina. La seva sordesa dificultava una comunicació fluïda. Em va dir que no feia gaire relació social. Vam recordar Siurana, paratges que he tingut la sort de no perdre junt amb la meva adolescència. En cap moment no va pronunciar paraules com frustració o pessimisme. Però sí que em va dir –a mi també– que li hauria agradat disposar de més temps i més tranquil·litat per escriure altres novel·les. Les publicades abans de l'exili li semblaven llunyanes, estranyes, com si no les hagués escrites ell. No li'n vaig fer cas i me les vaig llegir totes. Ara, a distància, veig que li hauria pogut plantejar alguns interrogants –encara en l'aire– sobre ell. No ho vaig fer i em sap greu. Ara, en canvi, el que em satisfà és que la seva ciutat, les institucions, el país, hagin estat capaços de preparar-li un record d'aniversari i de reedita-li alguna publicació. S'ho mereix per molts motius. I nosaltres també ens mereixem llegir-lo. Si aconseguim millorar encara més la nostra situació cultural, estic segur que noves edicions perpetuaran el record d'aquest home que va posar la seva vocació davant de tots els altres interessos i valors.
(Joan Prats Sobrepere. Centenari Domènec Guansé (1894-1994) Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes, 1994)
* * *
Guansé s'introdueix en el món del periodisme escrivint per al Diario de Tarragona, el director, Joan Cubells, li proposa una secció fixa, però, tanmateix l'escriptor té unes altres aspiracions: «El Diario de Tarragona no fou per a mi una iniciació literària, sinó una iniciació al professionalisme periodístic». Tot i ser en aquest diari i no en un altre on li ofereixen feina, s'inicia en aquest món mogut pel «sentiment de justícia i el sentiment de la terra», segons comentarà en un article al Diario de Tarragona. Amb tot, cal dir que abans ja havia realitzat alguna col·laboració al Butlletí de la Secció Tarraconense i a Tarragona, tal com ho recull Josep-Lluís Carod-Rovira.
Així doncs, el juliol de 1919, Guansé publica un dels primers articles, d'un to excessivament romàntic, «Camafeos. La novia de mis sueños» a la secció: «Paréntesis literario», encara que no és fins al 1920 que realitza alguns articles de qualitat com l'entrevista a Àngel Guimerà o el que podríem considerar la seva primera ressenya d'una novel·la, concretament de Ruiz Maya. El 15 d'agost de 1920 és la data a partir de la qual Domènec Guansé comença a escriure els articles amb el pseudònim d'«Oliverio».
Hem de tenir en compte que Guansé decideix escriure en català quan pren consciència que només els sectors d'ideologia d'esquerres –i especialment els més catalanistes– van a favor dels seus escrits.
(Txell Granados Salvadó. «La vida literària de Domènec Guansé (1894-1978)», dins Domènec Guansé: Revisió i actualitat. Tarragona: Ajuntament de Tarragona /Arola, 2005, p. 23-24)
Així doncs, el juliol de 1919, Guansé publica un dels primers articles, d'un to excessivament romàntic, «Camafeos. La novia de mis sueños» a la secció: «Paréntesis literario», encara que no és fins al 1920 que realitza alguns articles de qualitat com l'entrevista a Àngel Guimerà o el que podríem considerar la seva primera ressenya d'una novel·la, concretament de Ruiz Maya. El 15 d'agost de 1920 és la data a partir de la qual Domènec Guansé comença a escriure els articles amb el pseudònim d'«Oliverio».
Hem de tenir en compte que Guansé decideix escriure en català quan pren consciència que només els sectors d'ideologia d'esquerres –i especialment els més catalanistes– van a favor dels seus escrits.
(Txell Granados Salvadó. «La vida literària de Domènec Guansé (1894-1978)», dins Domènec Guansé: Revisió i actualitat. Tarragona: Ajuntament de Tarragona /Arola, 2005, p. 23-24)
* * *
Les novel·les d'exili de Guansé, escrites entre 1949 i 1955, són obres de maduresa, redactades en els anys més durs de soledat a Xile i amb un cert grau de compulsió, si n'observem la cadència productiva, mai no estroncada en aquest període, durant el qual també conreà la poesia, com acabo de comentar. Són filles de la seva situació de desarrelament, que es resol i es projecta en històries on es recreen les vides dels vençuts i s'estudia l'ambigüitat identitària en què es troben, immergits en un espai entre dos mons. Guansé explica aquesta situació personal i col·lectiva a través d'una narrativa sociològica, gairebé antropològica –en el sentit més genèric del mot–, tot duent a terme una anàlisi cultural del moment i dels fets, ajudant-se per al coneixement dels pensaments i les pulsions dels personatges de tècniques psicològiques subtils. En el punt en què Calders aplica la imaginació i la ironia, i on Ferran de Pol situa el naufragi personal, Guansé evoca i dóna sentit a tot un món paradoxal i absurd a partir d'una narrativa que acumula fets i emocions i d'una interpretació d'aquesta realitat estructurada com un mosaic a través de la creació literària i de la teorització sobre art inclosa també en aquesta creació. En aquest sentit es pot dir que les seves novel·les argumenten com un assaig i són veritables estudis sociològics i artístics, atès que els homes i les dones que hi van apareixent responen a uns tipus i uns comportaments molt determinats i es classifiquen en una tipologia, com la de l'home «màscara de guix», que apareix a Els errors de Carlota, incapaç de comunicar-se amb Carlota, la seva muller, a causa de l'enyor constant, d'emigrat, que el corseca, i que trobarà una segona concreció en el protagonista de La pluja d'or. La seva contrafigura, el pintor Marimon, representa l'artista pur, que se sublima en arribar a posseir la realitat en fixar-la al llenç.
(Montserrat Corretger Sáez. «Guansé, teòric de l'art, crític literari i novel·lista de l'exili», dins Domènec Guansé: Revisió i actualitat. Tarragona: Ajuntament de Tarragona /Arola, 2005, p. 81-82)
(Montserrat Corretger Sáez. «Guansé, teòric de l'art, crític literari i novel·lista de l'exili», dins Domènec Guansé: Revisió i actualitat. Tarragona: Ajuntament de Tarragona /Arola, 2005, p. 81-82)