Autors i Autores

Àngel Guimerà
1845-1924

Àngel Guimerà.
Retrat d'Àngel Guimerà.
Cartell de l'obra Mar i Cel produïda per Dagoll Dagom l'any 2014.
Àngel Guimerà.
Àngel Guimerà i Enric Morera. Fotografia: Núvol

Comentaris de l'obra de Guimerà II

Dels vuitanta ençà, a mesura que l'anomenat retorn del text s'ha anat afiançant i imposant dalt dels escenaris i en la consideració crítica, la vigència de Guimerà i, en definitiva, l'actualitat del conjunt de la producció dramàtica catalana ha pres nova embranzida. La Maria Rosa, que Benet i Jornet adaptà per al muntatge de John Strasberg, el 1983, preparà el camí posterior de la Terra baixa que Fabià Puigserver dirigí al Teatre Lliure (1990), de La filla del mar (1992), sota la responsabilitat de Sergi Belbel, o La festa del blat (1995), a càrrec de Joan Castells i Carles Batlle.

L'adaptació/versió d'antany deixà pas progressivament al respecte per l'autor, per deixar intacta l'estructura original pel que fa a escenes, situacions i personatges. Esporgament, requalificació del llenguatge gimeranià –quin gran encert, la dialectalització de la llengua proposada per Puigserver!

(Enric Gallén. "Guimerà, vigent", dins Guimerà, 1845-1995. Barcelona: Departament de Cultura, 1995)

* * *

Ramon Esquerra, en un important estudi shakespearià, documentat assaig d'història de la influència i la representació del dramaturg anglès en les succesives etapes de la nostra Renaixença, fa l'elogi d'Àngel Guimerà, l'obra del qual és indiscutiblement un gran avenç dins el teatre català del temps. El culte escriptor analitza amb mà mestra els personatges d'en Guimerà que tenen major intensitat dramàtica i fa un encertat paral·lelisme entre els herois guimerians i les creacions dels autors catalans que el precedien, sobretot Víctor Balaguer, autor de Les esposalles de la morta.

Entre les expansions declamatòries dels herois balaguerians o la poesia autèntica de Shakespeare hi ha –segons Esquerra– un abisme. La tragèdia veritable parla per primera vegada en català en pujar a l'escenari: Gal·la Placídia i Judith de Welp. Potser per això s'ha parlat d'una influència shakesperiana en la valuosíssima obra d'Àngel Guimerà. Evidentment. De fet hi ha una sèrie de semblances que fan pensar que en Guimerà tingué present Shakespeare en escriure alguna de les seves tragèdies, però aquesta semblança és simplement superficial, limitada als personatges i, més que res, a la manera de plantejar el conflicte.

El rei boig de L'ànima morta, evidentment, té un cert parentiu amb El rei Lear: la bogeria. També certs detalls del tema fan pensar en Hamlet. Mar i cel fa pensar també en Otel·lo i en Romeu i Julieta. Però les semblances queden limitades a una similitud de temes.

D'acord amb en Ramon Esquerra, el teatre d'Àngel Guimerà és essencialment romàntic, l'autor està molt més preocupat de fer uns personatges amb capacitat de provocar reaccions sentimentals en el públic, que no pas que tinguin una autèntica constància humana. Guimerà está més a prop de Víctor Hugo que no pas de l'autor anglès. I si els seus personatges recorden els de Shakespeare, s'assemblen també als d'altres autors.

("La tragèdia veritable per primer vegada parla en català")

* * *

Mar i Cel és una de les obres més representatives d'Àngel Guimerà. L'obra dramàtica, escrita en vers, se situa al s.XVII i explica la tràgica història d'amor entre un morisc, en Saïd, expulsat de València i capità d'un vaixell de corsaris, i la Blanca, una noia cristiana, nascuda a Mallorca que es prepara per ingressar en un convent de monges de Barcelona. Encara que l'amor que sorgirà entre ells serà vertader, es veurà impossibilitat per la diferència de religions entre els protagonistes (islam i cristianisme).

Tot i que el 1885, Guimerà ja havia acabat d'escriure la seva obra, no es va representar fins el dia 7 de febrer de l'any 1888 al teatre Romea. Els motius pels quals no es va estrenar abans foren que, en aquell moment, el panorama del teatre català vivia una situació complicada. D'una banda, es mostrava poc interès pel gènere de la tragèdia, bàsicament les obres representades eren d'un caire humorístic. D'altra banda, el públic estava acostumat a veure un gran canvi d'escenari, diferents decorats, etc. i es pot constatar, clarament, que a l'obra Mar i Cel no hi ha canvi d'escenaris perquè l'acció transcorre en un vaixell.

Frederic Soler, director de l'obra, finalment es va llançar a la piscina i va estrenar l'obra. Tot i que l'èxit va ser espectacular, va decidir retirar-la. Els amics de Guimerà, en saber-ho, van reunir-se i van omplir tot el teatre Romea perquè Soler continués representant-la. Malgrat els entrebancs sorgits, ho van aconseguir.

(...) Terra Baixa i Maria Rosa formen part de la segona etapa de l'autor, en la qual conrea drames realistes, basant-se en les característiques del moviment realista que en aquell moment era present. Mar i Cel, en canvi, es pot intregrar dins de la primera etapa de l'autor; aquesta primera etapa és bàsicament romàntica (tot i que hi consten alguns trets realistes), ja que s'hi troben presents: l'exaltació dels sentiments, la recerca de la pròpia identitat, l'essència de la llibertat, etc.

Observant les característiques enumerades, es constata que l'autor es proposa aconseguir versemblança. Per un costat, gràcies a la psicologia dels personatges, els quals evolucionen al llarg de l'obra (personatges rodons); per un altre costat, a través de la fixació de l'entorn, ja que totes les accions es duen a terme en un espai reduït com és un vaixell.

És molt important destacar la simbologia emprada en aquesta obra. A grans trets, el títol ja és emblemàtic: Mar i Cel. El mar és representat per Saïd, un pirata que navega en alta mar on se sent lliure; ara bé, el cel representa la Blanca, una noia molt cristina i pura, la qual ha viscut oprimida a les ordres del seu pare, un fanàtic del cristianisme. També, l'espai on transcorren les accions, el vaixell, esdevé un element simbòlic ja que representa el dinamisme de la vida.

Així doncs, Mar i Cel esdevé un canvi en el teatre del s.XIX, ja que es contempla una història d'amor impossible marcada per la lluita entre dues cultures irreconciliables. Una història d'amor tan equiparable a la de Romeu i Julieta de Shakespeare o a la de Jack i Rose de Titànic.

(Extret del bloc Viu la literatura catalana; 14 de març de 2013)