Manelic, Xeixa, Tomàs, Nuri, Pepa, Antònia, Josep, Nando i Perruca, homes i dones. Crits i gatzara de tothom. S'anirà fent fosc.

JOSEP (des del porxo): Ja és aquí el Manelic!
CRITS (fora): El nuvi! El nuvi! El Manelic!
PEPA (entrant): Que no surt la Marta!
NANDO (amb dos o tres d'altres, entrant): El nuvi! El nuvi!
MANELIC (entrant): I sí que ho sóc aquí! I com una daina que he vingut corrent! (Molt expressiva l'alegria.)
NURI (entrant, amb Antònia, Perruca i altres): Deixeu-me'l veure! Jo el vui veure!
TOMÀS (rient, al Manelic): I quin córrer, el bona peça!
MANELIC (al Tomàs): I no per vós, no; per ella que corria! A on és, a on, la meva galindaina!
PEPA: Marta! Marta!
TOMÀS: Ara sortirà, ara!
MANELIC (per los que el volten): Que gent que hi ha al món, Mare de Déu! Si sembla que siguem a Núria! (Tots riuen. Ell corre a mirar per la porta de la cortina i torna al mig.) Vosaltres tots que contents! I jo també! Tira-li! Sinó que si em giro cap a muntanya em poso xup, que ploraria; que hi deixo els moltons i els gossos que m'estimen com a germans, mal m'està de dir-ho! (Mig plorant.) Ai, Tomàs, sense jo, el llop! (Ploriqueja alt. Tothom riu, i ell, a l'adonar-se'n, s'eixuga els ulls i riu, bondadós.) De cop se'n va a mirar per la porta de l'esquerra per si hi ha la Marta.)
NURI (rient fort quan ja els altres no riuen): Ai, que em fa riure, el trapacer!
TOMÀS: Au, reposa, home.
MANELIC: Doncs que no hi baixa per aquí el llop, minyons?
XEIXA: Massa que hi ve, reïra! Ja el veuràs, ja. Si Déu no t'ajuda! (Riu la gent maliciosament, i els uns als altres se diuen que dissimulin.)
MANELIC: Sembla que avui nos casem tots aquí! Quin riure!
TOMÀS: Què tanta gresca! Aneu fora, aneu; encara trigarà el casori. (En Xeixa també els vol treure.)
MANELIC: No els tragueu, no; fins que surti la Marta. Oi que és guapa la Marta, minyons? Oi? Oi? Oi que és guapa? (Ha anat d'un grupo a l'altre preguntant-ho, ficant-se pel mig atolondradament.)
PEPA: Prou! I fresca, i... dallonses...
JOSEP: Ja ho crec! (Tots han anat dient que sí.)
MANELIC: Doncs mentres que ella es clenxina allà dintre, i es renta la cara... per mi que se la renta, per mi, la cara... vos contaré a tots, vaja, com s'ha engiponat això de que ens aparellessin. (S'asseu a la taula.)
JOSEP: Conta, conta. (Altres ho diuen amb ell.)
PEPA (i altres): Digues, digues.
NURI (posant-se dreta a vora d'ell): Jo aquí. Jo aquí. (En Xeixa s'estarà molt de temps dintre el porxo sense que se'l vegi. En Tomàs estarà assegut lluny, trist.)
MANELIC: Vet aquí que jo cada vespre, quan los bens s'ensopien i els gossos feien lo cap viu a l'entorn de la jaça, em ficava a la barraca, i abans de que fes cap al Sant Sunyé, vet quí que deia dos parenostres. L'un el deia per l'animeta del pare i de la mare, que, com s'estimaven tant, ja se'l partien; i l'altre parenostre el deia cada vespre, sabeu?, perquè Nostre Senyor me triés una... una bona muller. (Riu tothom. En Manelic se crema.) I que no rigueu d'això, que això no és cosa de riure! (Cremant-se més perquè segueixen rient.). I al que torni a riure li clavo una bufetada! (Tots deixen de riure.)
TOMÀS (a part): Però si jo no ho puc creure això, Reina Santíssima!
NURI: Digues, digues, que és més bonic això!
MANELIC (tornant a posar la cara complascuda): Sí, sí que ho és, sí! (Rient.) Doncs veureu que una nit jo que dic el parenostre pels pobrets de casa, bueno. I jo que començo l'altre. I a mig dir... tururut: dormit. I aquella nit vaig somniar que els ramats me fugien de dret als gorgs de Carançà; i jo, empaitant-los, que els hi engego un còdol; i, vatua, que el còdol va anar a dintre del gorg major! I l'aigua que comença a bullir, bullir i a treure una mena de fum negre... I entremig d'aquell fum que en surten unes... unes coses estranyes, amb uns ulls i uns braços i... i una mena de faldilles que mai no s'acabaven; que no ho sé si eren bruixes o si no ho eren, de bruixes... I una d'aquelles... envenzions, vet aquí que es va tornar més maca!... que semblava la Mare de Déu de Rocalaigua. (Pausa, eixugant-se la suor, rient.) I ella que em fa agenollar. I com que em va semblar que volia que li digués el parenostre aquell de la muller, que li devia, jo que li dic. I en acabat, jo que m'adormo altra vegada. I no ho vaig saber, si ho era una bruixa o la Mare de Déu. Sols sé que em va dir, tot adormint-me jo, que aviat me casaria. (Tothom ho comenta.) Calleu, calleu, que no he acabat encara. I a l'endemà de tot allò jo que em veig sortir d'entre la boira terrala a cavall de tres mules a tres persones veritables. L'una persona era En Tomàs: vós, vós, malandando, que ja me les pagareu totes! Ah, vatua! (Rient, de broma.)
TOMÀS: Jo, sí; i que no me'n penedeixo. (Amb intenció, picant a terra amb lo bastó.)
MANELIC: L'altre era l'amo, el sinyor Sebastià, i l'altra persona ja us ho podeu pensar que era la Marta. Compteu jo quina feina a escorxar un cabrit, i a espetarrellar-lo al foc, i a riure!... I quan ja ens el menjàvem, l'amo que em diu: "Manelic: que t'agrada ser pastor?". "Prou!", jo que li faig. I ell que em diu: "¿I que no t'agradaria ser moliner?". "Si hi hagués blat per moldre!", jo que li faig. I ell que hi torna: "I que no t'agradaria casar-te?". "Prou i reprou —jo que també hi torno— si hi havia dona que em volgués, i... fos maca!" I jo allavores estirava la carn del cabrit amb una delera! I em giro; i la Marta se n'havia anat d'aquí enllà amb vós.
TOMÀS: Perquè parléssiu tu i l'amo.
MANELIC: Com de fet que parlàrem. I que el sinyor Sebastià em va dir molt seriàs i baixet, que casi no el sentia, que... "Veuràs; tinc un molí tocant a casa, i com que es va morir el pare d'aquesta xicota, hi falta un home al molí que li faça de costat i que siga un tros de pa; i com que tu ho ets... si vols ja m'encarrego de tot, i quan jo t'ho mani baixes i et cases amb ella". I com que la Marta no era gaire lluny, me la miro, i em va semblar que m'agradava... vaja, que em va agradar força, força! I l'amo s'hi va acostar, i jo al darrere; i l'amo que li pregunta que si em volia an a mi; i ella que fa una miqueta que sí amb lo cap. I jo, que anava a riure, al veure que ella feia com si plorés, també ho vaig voler provar, d'enternir-me; i no vaig poder, i vaja, que no vaig poder; i... arrenco a riure tan fort, que fins les muntanyes contestaven! I vàrem quedar promesos. (Pausa.) Ah! I aquell vespre ja només vaig dir un parenostre: el dels de casa: que demanar muller, no; puix ja la tenia. (Riu i plora, enternit.)


(Acte I, escena VI de Terra baixa, dins Teatre. Barcelona: Edicions 62, 1995, p. 172-174)