Autors i Autores

Ignasi Iglésias
1871-1928

Biografia

Ignasi Iglésias i Pujades va néixer un 19 d'agost del 1871 a Sant Andreu de Palomar, actualment Barcelona. Tot i haver nascut a Barcelona, de seguida va haver de traslladar-se a Lleida, ja que el seu pare –d'ofici ferroviari– va ser nomenat cap de dipòsits de l'estació de Lleida. Allí va cursar els estudis de segon ensenyament. Durant aquest període va descobrir el seu interès pel teatre. Va fundar i dirigir la Societat Cervantes, el seu primer grup d'aficionats, el qual li varen estrenar la seva primera obra, en castellà, titulada La fuerza del orgullo, l'any 1886.

Dos anys després, el 1888, va tornar a Sant Andreu amb l'objectiu de dedicar-se a l'art i ser pintor; tot i que el seu pare el que volia realment és que fos enginyer. Durant la seva etapa de formació artística va ser deixeble de Joaquim Vayreda i va treballar posteriorment com escenògraf a l'estudi de Fèlix Urgellès. A Sant Andreu va fundar altres companyies d'aficionats i va reiniciar la seva trajectòria amb petites peces com diàlegs, monòlegs, quadres…

Ignasi Iglésias es va integrar a la redacció de les revistes Lo Teatro Regional i Lo Teatro Català i també va ser un redactor destacat del Catalònia. A final de l'any 1893, a causa de l'estrena de L’escurçó per part d'una companyia professional, Iglésias va iniciar el camí cap a la professionalització. Va començar a escriure obres de més pes estilístic i argumental, influenciat pel teatre europeu del moment, i més concretament pel teatre del dramaturg noruec Henry Ibsen. El primer intent de crear un drama ibsenià el trobem a L'argolla, estrenada a l'any 1894. L'escàndol provocat per determinats temes concrets de l'obra (l'amor, l'incest, la passió, l'adulteri), el van apropar a L'Avenç, un dels grups més destacats del Modernisme. Aquest escàndol el va allunyar durant un període no molt llarg dels escenaris de la capital catalana, així que va presentar les seves noves creacions a Lleida.

El 1896 va fundar, amb Jaume Brossa i Pere Coromines, el Teatre Independent, i va intervenir molt directament en la representació d'Espectres d'Ibsen. Justament amb Fructidor de l'any 1897 va ser la peça amb què va renprendre el seu teatre més ibsenià. Tot i que amb aquestes obres va obtenir una projecció important, no es va consagrar definitivament fins que no va estrenar al Teatre Català Romea peces de gran èxit. I això es va produir en el tombant del segle XIX al XX, amb obres com La resclosa (1899), Cendres d'amor (1900) i El cor del poble (1902).

Precisament el 1902 va ser l'any en el qual va ser publicat Ofrenes, el seu únic recull de poesies, moltes de les quals havien aparegut de manera esparsa a les revistes Lo teatro regional i Lo teatro català.

Dues obres relacionades amb el món obrer van ser les més destacades dels anys següents: Els vells (1903) –traduïda a altres llengües–, i Les garses (1905), estrenada simultàniament a Barcelona i Madrid. Cal esmentar que abans de Les garses, alguns dels seus drames ja havien traspassat fronteres, ja que el francès Lugne-Poe va adaptar i estrenar a París L'escurçó.

Tot i la projecció i l'èxit que havia aconseguit –en part al teatre d'idees–, a mesura que van passar els anys es va desmarcar més d'aquesta línia i va entrar en una crisi literària i estètica, en part, agreujada pels nous plantejaments del Noucentisme.

A partir de 1911, la seva activitat teatral va minvar considerablement. En aquells anys va participar activament en l'experiència del Sindicat d'Autors Dramàtics (1911- 1913).

A l'any 1916 va estrenar, amb poca fortuna i una reacció freda, la peça Els emigrants. Aquest fet el va allunyar durant un temps de la creació literària i es va dedicar a les tasques de director artístic de l'empresa d'Evarist Fàbregas.

Amb obres com La senyoreta Marieta (1919) va retornar als escenaris. El seu retorn i les seves noves obres van estar condicionades a les exigències dels empresaris teatrals que imposaven i preferien la comèdia burgesa. Un gènere que el va allunyar bastant dels seus plantejaments més compromesos –sentimentalment més que ideològicament– amb la classe obrera. Una de les darreres obres estrenades, l'any 1926, va ser La llar apagada, estrenada pel mític actor Enric Borràs. Un any després de la seva última estrena, el 1927, es va organitzar un gran homenatge ciutadà que va demostrar fins a quin punt havia arrelat el seu teatre entre les classes més populars.

El 9 d'octubre de 1928, una crisi sobtada en la malaltia que patia li va produir la mort.

Durant molts anys va prestar els seus serveis com a funcionari a l'arxiu d'Història de la Ciutat. Tot i que a la seva mort se li va retre un altre sentit homenatge, en els últims anys de la seva vida –a excepció de les tertúlies de Can Vilaró amb escriptors de procedència modernista–, va restar apartat dels cercles influents de la literatura catalana i del circuit teatral barceloní.

Poc després de la seva mort es van descobrir dues peces inèdites: Joan Barra i La baldufa d'or. El seu teatre és fruit d'una època, i els conflictes dels seus personatges són fruit de les circumstàncies molt concretes d'una època determinada, i potser per això queden una mica lluny del prisma de l'espectador actual.

Malgrat aquest fet, Ignasi Iglésias és un dels autors cabdals per entendre el teatre del Modernisme i d'una època com del tombant del segle XIX al segle XX.