L'AGNÈS

No sap per què va agafar aquella pistola de joguina del costat del contenidor. I encara menys pot entendre perquè rau amagada a la butxaca del seu abric. Tampoc troba cap explicació al fet d'acaronar-la com si es tractés d'un petit tresor mentre l'home de posat altiu i ulls de guineu, protegit darrere d'un taulell, li reitera el que ja ha llegit a la carta certificada, fent palesos i palpables els seus temors. I, sense ni adonar-se dels seus actes (o potser sí en el fons del seu cor, qui sap?), treu la seva mà de la butxaca, amb la pistola de joguina premuda, i apunta a l'individu directament al cap, cosa que provoca un concert de xiscles i corredisses que li són ben alienes i llunyanes. Només pel fet de veure empal·lidir al bergant que, fins aleshores, exhibia unes lleis i un posat de superioritat insultants, ja ha valgut la pena.

La dona somriu. I el somriure li és un gest tan estrany que li tiben les galtes.

L'Agnès, de professió a l'atur, mestressa de casa o dona de fer feines diverses que treballa en negre, com hom prefereixi, ja que, total, tant se val, viu en un barri d'aquells que la gent no visita per ganes. Sempre ha estat una dona humil, però neta com una patena, car la mare li va ensenyar, fins que l'aprenentatge se li va ficar ben dedins de l'ossada, que, quan no es gaudeix de gaires béns mobles ni immobles, ser net és el que t'atorga la dignitat.

Està casada amb un dropo, com ha de ser en aquests casos tan tòpics. La va deixar prenyada quan encara no rondava la vintena. I, així, va parir i pujar tres fills (haurien estat més, perquè el dropo és un dropo amb totes les de la llei, però va descobrir a temps la manera de prendre's píndoles anticonceptives d'amagat).

(Fragment del conte "Ad Kalendas Graecas", dins DD.AA.: Shazam! i altres narracions. Premi Vent de Port 2014. Lleida: Pagès Editors,  2015.)

* * *

Dilluns 27 d’octubre, matí:

TRIBULACIONS CAUSADES PER LA LLOGATERA I EN RODOLFO

En Rodolfo es masturba utilitzant la teva cama i això et treu de polleguera. Però té aquesta dèria des que el coneixes i no hi ha manera de fer-li entendre que és summament molesta i humiliant. Porta més puntades de peu que la pilota de futbol del pati d’una escola amb pocs recursos. Això no obstant, l’instint masoquista d’aquest cànid no té límits i, malgrat que per cada guitza profereix uns xiscles estridents i esglaiadors, reincideix en el seu delit hedonista.

En Rodolfo va arribar a la teva vida a través de la Gracieta Martí González, la qual, al seu torn, va arribar a la teva vida a partir d'una agència immobiliària. Només conèixer-la, vas tenir una cosa clara: no tornaries a confiar cap més lloguer a aquella agència en qüestió. Perquè, a despit del nom amb què fou batejada per un anònim mossèn de poble, aquesta dona grossa i d'indumentària barroca no compta amb gens de gràcia (bé, potser en temps de Rubens podria haver tingut alguna oportunitat, és clar, però més pel seu embalum que pel tarannà).

Contràriament al que hom pugui pensar, els animals et cauen bé i els sols agradar també a ells. Bé, de fet amb en Rodolfo el problema possiblement és que li plaus massa. Però, a tu, aquest gos se't fa tant o més carregós que la seva mestressa. I això implica un grau de "carregositat" tan elevat que esdevé inaguantable.

(Fragment del conte "La importància dels genitals en els escarabats cavernícoles", dins DD.AA.: L'angoixant espera dels desertors i altres narracions. Barcelona: Témenos edicions, 2015.)

* * *

POU DE GLAÇ

Poques ànimes coneixien l’existència del pou de glaç. La veritat és que havien transcorregut força anys des que havia estat útil i era difícil accedir-hi amb els vehicles convencionals, car abans eren les mules les encarregades d’arribar-hi i sortir-ne amb el preuat tresor que suposava el gel. Altrament, la fullaraca del bosc, que havia reviscolat en aquell entorn quan les tasques forestals havien deixat de tenir la importància d’antany, n’havia esborrat gairebé el rastre. Però si el tenies localitzat i furgaves una mica entre l’humus, en descobries la trapa metàl·lica, ara clarament rovellada, que havia estat utilitzada per entrar en aquell cau cilíndric, revestit amb pedra granítica curosament posada. 

Sí que havia existit una entrada a la part baixa, molt més accessible i ample. Però es veu que les rivalitats entre la gent que hi guardaven el glaç comprimit van fer que quedés tapiada i esborrada del mapa, darrere d’un gruixut embolcall de molses, heures, argelagues i boixos. Així doncs, durant més d’un segle, la trapa havia estat l’única entrada. A més a més, sortosament, algun espavilat havia substituït l’antiga escala de corda per una escala de gat de ferro, que, malgrat fos estreta i una mica malgirbada, donava certa estabilitat a qui gosés baixar fins el fons o, si més no, fins on hi havia la mercaderia. També en facilitava l’extracció vers la superfície, un cop tallada en blocs transportables.

(Fragment de La vida secreta dels trencalossos. Amazon, 2023.)