Jordi Llovet
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Antologia

"Aquest llibre, Frontera i perill, que recull les lliçons dels membres del Col·legi de Filosofia corresponents al curs 1985, arriba als lectors en llengua catalana en complir-se els deu anys d'existència d'aquesta institució.
En efecte: va ser l'any 1976 que, per iniciativa d'Antoni Vicens, Xavier Rubert de Ventós, Eugenio Trías i jo mateix, es fundava a la ciutat de Barcelona el que vam anomenar, per un elemental mimetisme amb institucions franceses d'alta anomenada –heus ací una mostra de supèrbia i imprudència ben inexplicable!–, Col·legi de Filosofia. Llegit a la catalana, el nom tenia, per contra, un ressò escolar i pueril: no deixava de fer-nos gràcia –i avui ens en fa encara més– que, ranejant tots la trentena adulta, diguéssim als de casa, els dies de sessió, que ens n'anàvem "al col·legi"...
(...) El Col·legi, si puc dir-ho així, donada la seva peculiar ubicació a la ciutat i donat el lloc escassíssim de la Filosofia en l'actual panorama del saber, re-pensa més que pensar. O pensa sempre re-plantejant-se les coses. Poc interessa a aquesta pinya de lletraferits –"intel·lectuals" també es podria dir, i amb justícia molt gran en més d'un cas– repetir el saber tal com ens ha estat donat o fabricat pels altres. Ens mou, més aviat, l'estrafolària passió –mania, he dit abans– de mantenir viu l'hàbit de fer-se una idea cenyida de les coses que són; el costum, antiquíssim, de fer arribar al món de la paraula allò que, pròpiament, sempre jeu en el desordre dels fets inanalitzats.
(...) Ens hem apinyat per defensar aquest sol territori: el de l'extrema llibertat de pensament. Ara s'entendrà millor que pugui considerar que el títol d'aquesta antologia de les lliçons de 1985 escau perfectament al nostre tarannà de sempre: no ens interessen els discursos tancats ni les idees fetes o rebudes; ens mou l'interès comú per territoris encara sense fites, oberts, mai encerclats per cap retòrica de saber o de poder."

(Del pròleg a Frontera i perill. Barcelona: Edicions 62 - Llibres a l'abast, núm. 221, 1987, p. 5-8)

* * *

"Disbarat o no, el que és cert és que totes les traduccions d'aquest relat, el més famós i el més significatiu de tots els que va escriure Kafka, han dut sempre a la portada el títol La metamorfosi.
Així, els editors d'arreu del món han induït els lectors del relat a tenir la impressió que es troben davant d'una obra pròxima a les característiques tradicionals de la literatura fantàstica, i, fins i tot, de la literatura mitològica. La paraula "metamorfosi" (...), s'associa quasi immediatament amb alguns monuments de les antigues literatures grega i llatina –amb Apuleu, amb Ovidi– i, per això mateix, amb els gèneres literaris que es desmarquen de la realitat o que, a tot estirar, l'observen i la descriuen elevant i transcendint allò real per mediació d'un registre simbòlic d'ordre sobrenatural.
Certament, aquest procediment no té res a veure amb el de Kafka, en el cas del qual, si s'ha de parlar d'una vinculació entre mite i realitat, només pot fer-se en un sentit invers al dels clàssics: en el cas de Kafka la tradició o el patrimoni mitològic no s'apliquen, com alguna cosa preexistent, a una visió i a una "lectura" de la realitat, sinó que allò real es presenta per si mateix amb tal grau de singularitat que, en el millor dels casos deriva a alguna cosa semblant a una "nova mitologia", a una mitologia fabricada de nou.
(...) En la seva llengua original, en efecte, la narració porta el títol de Die Verwandlung, que no significa altra cosa que transformació, canvi de forma, mutació de l'aspecte exterior. Aquesta paraula alemanya no suggereix cap canvi especial, i menys encara indica la participació de causes sobrenaturals o de poders incomprensibles: en aquests casos, la llengua alemanya usa la veu d'origen grec Metamorphose i no la més corrent, com prou bé ho sabia Borges, Verwandlung."

(De la introducció a La transformació. Barcelona: Proa, 2000, p. 9-10)

* * *

"De les dues grans passions de la meva vida, una és la música. Si he de ser sincer, la música m'interessa molt més que la literatura; o, per dir-ho d'una altra manera, m'agrada la literatura pel que pot arribar a tenir de suma de text i de música. També, en aquest sentit, els Lieder constitueixen la forma musical que m'agrada més, sempre que les lletres estiguin a l'altura de la música, cosa que passa rarament –a l'òpera, mai, pràcticament.
He de confessar que la meva relació amb la música és bàsicament ingènua i sentimental. La teoria de la música, la ciència musical o la musicologia són disciplines que no em diuen res, que atempten contra la meva manera de relacionar-me immediatament amb la música mateixa. Suporto molt millor la teoria literària aplicada al seu objecte que no la teoria musical aplicada a la música. I si penso que l'ensenyament de la literatura s'hauria de fer, essencialment, sobre la base de la lectura de textos –i no sobre la base de les anàlisis o dels comentaris–, encara penso amb més fermesa que, per ensenyar música, a part d'ensenyar la tècnica d'un instrument, el millor seria ensenyar els nois i les noies a escoltar i a sentir la música. Crec que el veritable sentit de la música no es troba en cap tractat d'harmonia ni en cap història de les formes musicals, sinó que neix en l'acte mateix de l'audició o la interpretació d'una peça musical."

(Fragment del preàmbul a la conferència "Variacions sobre el tema: Brahms", publicada a El sentit i la forma. Assaigs d'estètica. Barcelona: Edicions 62 - Llibres a l'abast, num. 251, 1990, p. 51)

* * *

"L'audició d'una obra que és, ben mirat, una de les primeres descobertes i adaptacions "modernes" del mite d'Orfeu pot servir, als nostres dies –i aquest ha estat, en el fons, el propòsit de la meva conferència–, per fer-los encara present, malgrat tots els avatars d'una història contemporània veritablement desgavellada, que la reunió de la música i la paraula en els efectes del vers o de la cançó, de la poesia o de l'oratori, del drama o de l'òpera, equival a la manifestació de tot el possible del llenguatge. La supervivència, durant dos mil cinc-cents anys, com els he volgut mostrar, d'un mite nascut a la Tràcia llegendària dels grecs, no fa sinó indicar-nos que la música i la poesia poden ser, encara, una resposta digne i eficaç davant les formes més barroeres o degradades del pessimisme i el fatalisme dels nostres dies. El mite d'Orfeu esdevé, en aquest sentit, una font inesgotable per a la producció d'una paraula rica en tant que paraula, i bella en tant que música. Per la vigència d'aquest mite, entre molts d'altres, la cultura d'Europa demostra, encara, que de la memòria i el coneixement de quelcom negatiu pot fer-ne néixer una forma de cultura renovada, intel·ligent i atenta."

(Fragment de la conferència "El mite d'Orfeu en la literatura i la música", dins de El sentit i la forma. Assaigs d'estètica. Barcelona: Edicions 62 - Llibres a l'abast, núm. 251, 1990, p. 143)



--------------------