"Oferir a un poeta, com a homenatge, una antologia dels seus propis versos té alguna cosa d'avenç d'immortalitat: vol dir sempre, des d'un criteri o altre, una simplificació tallada, en la seva obra, un ajut al Temps per a canviar-la més en ella mateixa, un aclariment de noses per a reintegrar l'autor a la seva primera -i última- solitud amb la idea de força o de perfecció que ha col·laborat amb ell. Però si, com en el cas del nostre gran López-Picó, l'antologia ve a coronar el punt que, dins l'ordre natural, hem de creure mitjà d'una llarga continuïtat creadora, se'n prometen efectes immediats -anàvem a dir temporals- que poden edificar-nos i, en el nostre ambient literari, sens dubte conhortar-nos.
La glòria, deia Rilke, és la suma dels malentesos que es creen al voltant d'un nom nou. Llavors, deduiríem nosaltres, no pot estranyar que a casa nostra les glòries siguin ràpides i prenguin un gran volum. Així, almenys, havia d'ésser per a un líric que, refusant des de bell antuvi les facilitats de la importació de formes o de la comunicació de sentiments o del decorament d'assegurats llocs comuns, es posava -s'imposava- l'ambició de senzillament expressar-se. És a dir, renunciava a formular-se de dret, "clar i català", com sota pena de la vida exigia un gust fins aleshores satisfet amb plaers poètics massa còmodes, per a dissimular els mil fluctuants sentits d'ell mateix, les seves mil íntimes reaccions, les mil accions del seu líric albir sobre la realitat dels objectes o cap a la vaguetat del pur possible, en un fons de remot de singular transubstancialment, al qual duien els meandres de deu mil combinacions verbals i musicals. Era inaudit. Però no era nou: de pocs anys el precedien en aquesta revolució Josep Carner, Guerau de Liost. Però el que aquests havien emprès amb gràcia, ironia, ordre, luxe, calma i voluptat, López-Picó semblava afirmar-ho per endavant, i tot alhora, amb una mena de duresa impacient gairebé fins al dolor, breu, nua, absoluta, com per ell sol i fins les conseqüències extremes. [···]
Vet aquí per on la present antologia, enllaçant perspectives de vint-i-cinc opuscles variats i dispersos, ens sembla poder dur a revisions, no sense interès, en la història dels darrers vint anys de poesia catalana. A un desplaçament de tòpics, si es vol. A la constatació, en primer lloc, que el nostre líric fins ara tingut per més distant i solitari, pel més fixat per una idea preconcebuda del seu missatge -anàvem a dir del seu programa, a la Baudelaire,- pel més igual a ell mateix, és en rigor el més mòbil, el de relació més amatent, el més disponible, el d'influències més generosament rebudes, encara, que exercides, el més continu curs d'esdevenir: en suma, el més neguitosament a l'espera del que podríem dir-ne, adaptant una fórmula feliç d'Aldous Huxley, "els esdeveniments poètics que se li assemblen". La seva obra no pot ja sinó aparèixer, definitivament, com una obra-suma: l'expressió lírica d'un home català del primer terç del Noucents. L'home del qual avui es parla: oscil·lant entre els multicolors vents innúmers d'una rosa que té, per a quatre punts cardinals, la vida i el cor, els llibres i Déu; no trobant, quan surt, insatisfet, de la unitat d'ell mateix, cap repòs en tot l'espai que ha de recórrer fins a poder-se refugiar en la unitat d'un seu estil."

(Carles Riba, dins "Pròleg" a Antologia lírica. Barcelona: Impremta Altés, 1931, p. 9-12)

* * *

"Els amics de J. M.ª López-Picó han volgut commemorar la data de les seves "noces d'argent" intel·lectuals, prenent com a pretext la publicació del seu "Epitalami" (Op. XXV). En realitat, l'homenatge que aquesta "Antologia Lírica" fixa i concreta ha estat latent, en el silenci dels seus admiradors, durant anys i anys. I, en realitat també, l'acte commemoratiu no va dedicat tan sols al creador pur, sinó, així mateix, i d'una manera especialíssima, a l'animador inlassable de "La Revista" i les seves publicacions.
Homenatjar un home de disciplines intel·lectuals comporta sempre un risc d'antidelicadesa. I quan aquest home és un líric pur, la dificultat s'agreuja i es complica. Tot acte que transcendeixi excessivament a un públic vast minvarà la semi-intimitat de l'homenatge estricte, dispersant-se en ressons vagues o morts damunt la més o menys extensa jurisdicció dels profans distrets o indiferents. L'ideal seria que l'homenatge al mestre fos l'obra pura dels seus deixebles. No sabem si J. M.ª López-Picó, avui, pot vanar-se, ja, de tenir deixebles. Sabem, però, que té admiradors. Creiem que, com més personal és un líric, més difícil és imitar-lo, i, per tant, menys fàcil és que tingui deixebles purs. Imitar no és recrear. I, sovint, la rèmora pitjor dels mestres i llur obra és l'entusiasme i l'admiració dels imitadors. [···]
Doncs bé: J. M.ª López-Picó, entre els treballadors intel·lectuals de Catalunya, ha recollit en feix i ha lligat en bloc alguns dels més purs i dels més nobles instants de bellesa eterna convertida en joc expressiu i en espiritual pompa sumptuària. Gràcies a ell i a la seva obra, la moderna lírica catalana universalitzada ha pogut moure's i actuar damunt estadis de normalitat intel·lectual perfecta. Continuïtat en la superació: heus ací l'emblema total que més escau al noble autor d'aquesta "Antologia Lírica" que venim de llegir. No cal que siguem els seus deixebles per a admirar-lo i homenatjar-lo. N'hi ha prou amb què siguem homes de disciplines intel·lectuals pures, exercides noblement, perquè trobem en J. M.ª López-Picó l'home i l'obra, aquell "clima" cordial i mental imprescindible per a ben respirar i ben conviure. J. M.ª López-Picó, avui, a l'hora de les seves intel·lectuals "noces d'argent", representa el punt àlgid de superació de totes les nostres tendències líriques modernes, sota signes de dignitat i sota xifres de solvència. Tots, pensem com pensem i sentim com sentim, ens trobem aplegats en ell i la seva obra, en convivència ideal, per la simple virtut del seu pur intel·lectualisme. I això complementa, encara, el sentit d'aquest homenatge."

(Agustí Esclasans, dins "Epíleg" a Antologia lírica. Barcelona: Impremta Altés, 1931, p. 321-323)

* * *

"Lírica ortodoxa, és cert; i de la més pura i alta qualitat literària i religiosa. Car en l'obra del poeta, seguint aquella alternança ponderativa que ha hagut d'esdevenir habitual i arquetípica, no sabem mai què admirar més: si la plenitud poètica, de l'arrel fins a l'expressió, de la concepció fins a la forma, de la inspiració fins a la realització, a través d'una "manera" sempre seva, però infinitament canviant, en una inexhaurible varietat de matisos lírics, i d'un lèxic personal, sobri de modismes, però ungit de ressons suggeridors inefables, que evoquen, cosmològicament i taumatúrgicament, la força creadora dels "Fiat" divins i la tendresa humaníssima dels arrobaments regeneradors franciscans; o l magnífica propietat amb què el cant transfigura els més elevats conceptes teològics, recull i afina, com en un joiell, les manifestacions més delicades de la pietat popular o defineix i aferma, en la pertanyença a Crist -en una exclusivitat que equival als grans renunciaments dels grans místics-, tota la referència a la Divinitat de tots els estats, no solament contemplatius, sinó actius -valgui'ns l'expressió lul·liana- de la vida del poeta. [···]
Ans que tot, però, tornem sobre el que en podríem dir "fet poètic" o si volíeu "miracle poètic" de López-Picó, i analitzem en ell, d'un sol cop i per sempre, en el transcurs d'aquest estudi, el fenomen estètic de la seva "creació", els motius psicològics que la determinen i les relacions entre la vida i l'obra que hi conflueixen, i, sovint, l'expliquen. D'aquesta guisa tindrem per endavant una guia molt important, àdhuc en resseguir les adverances ortodoxes que hem postulat al lector.
Entrant-hi, sense arrogància però sense massa tímid pudor, podríem dir ja que en López-Picó la poesia, l'estat poètic, són vitals, inseparables de l'home. Pocs casos trobaríem d'una tan immensa, fonamental vocació lírica. La seva enorme sensibilitat, humanament tan propícia al goig com a la dolor, però amb més ressò interior d'aquesta que d'aquell -d'ací, moltes vegades, les inquietuds externes del literat i de l'home- és tothora amatent a captar i recollir, no sols les frisances interiors d'una ànima excepcional, sinó, fins i tot, les més llunyanes -grans o petites- efemèrides de tot el món que el volta.
I el volta TOT el món. Els qui hagin seguit la trajectòria de "La Revista", hauran pogut adonar-se que les antenes de la torre de vori de López-Picó no sols no eren gens egolàtriques, sinó que no deixaven sense esmentar mai cap fet, cap vibració, cap episodi de la història de la cultura del món sencer. Ni un autor, per remot que fos, que passés a l'Eternitat, no deixava de tenir-hi el seu comentari pòstum, ni les vibracions incipients dels més joves elements literaris del país no hi eren negligides, ans al contrari, acollides paternalment, però alhora responsablement.
El seu estat poètic, doncs -insistim-, és un estat de "permanència". Si el cant del seu gran amic Folguera, com ell diria, "no coneix rialla", de López-Picó caldria dir que el seu cant no coneix "repòs". Des del fet, més universal a la petita anècdota amical, res no escapa, ni a la seva cortesia social ni a la seva fraternitat humana; el seu delme literari sempre és a punt d'honorar els contemporanis que ho mereixen, de commemorar els precursors, d'adorar la Divinitat, de recollir els innombrables tons del paisatge i del temps, de reiterar la seva fidelitat domèstica, de plànyer-se dels trasbalsos del món, de mantenir la dignitat de l'idioma com a instrument e servei parlant. [···]
La poesia de López-Picó no es, segons algú ha pogut creure, com una selva difícil de fressar, sinó com un bosc geomètricament ordenat, on l'orientació del vianant i la direcció del conreu són referits a un punt cèntric, amb clarianes simètricament obertes a tots els vents del cel, i on multituds de camins interferits i acollidors priven de perdre-s'hi al viador. De vegades, però, en una cruïlla determinada, el xoc o el contrast del sol i de l'ombra són molt vius, i el lector pampallugueja, si no hi ha passat mai encara; sinó que, una volta conegut el fenomen, ja no pot tornar a enganyar-s'hi. Poques obres com la del nostre poeta necessiten menys explicació perquè elles soles s'expliquen; més, són, en el seu conjunt, l'"explicació" biogràfica, -és a dir estètica i psicològica- de tota una vida. I poques obres també tan tirades a dret fil, tan ben muntades damunt d'una estructura lògica inflexible. La clau hi és sempre, i no cal anar a cercar-la gaire lluny; però la millor manera de no haver ni de cercar-la és no espigolar-hi fragmentàriament, sinó seguir-la tota ella de dalt a baix, amb les convenients vacances de lector, però amb voluntat de comprensió, fins a la fi. La personalitat de l'autor, la seva tècnica creadora i expressiva, i la visió centrípeta dels seus temes, se li faran albiradores sense fadic; amb la gojosa exaltació que el tast i la troballa de la bellesa autèntica representen."

(Octavi Saltor, dins "Panorames de l'obra poètica de J. M. López-
Picó", pròleg a Obres Completes. Barcelona: Selecta, 1948)

* * *

"López-Picó donava així un pas endavant cap a la "poesia pura", i esdevé pont entre Carner i Bofill, d'una banda, i Carles Riba, de l'altra. LA seva poesia comença a ser una poesia que es pren a si mateixa com a fi: literatura encerclada en els seus propis interessos tècnics i nodrida amb incentius exclusivament literaris. La vida, ni hi ressona ni sembla interessar-li. Només un apagat ressò de la ciutat sorollosa arriba a penetrar-la: López-Picó ha estat un poeta barceloní com només el Noucentisme podia donar-lo, més barceloní -més sensible al color local- que el Bofill de La ciutat d'ivori i que el mateix Carner.
Gairebé per una fatalitat derivada del mecanisme verbal de l'"abstracció", López-Picó havia d'acabar tractant uns temes que tinguessin una certa aparença diguem-ne filosòfica. Aïllada al niell del "concepte", la seva poesia aparenta manipular "conceptes": paraules que sostenen simulacres ideològics d'una aclaparadora transcendència. En els seus darrers temps, concretament, acut a termes i fórmules propis de la teologia. Lopez-Picó era, evidentment, un poeta catòlic, potser el poeta català contemporani que més es mereix aquest títol. En ell, la religiositat és plenament "religió" -si podem dir-ho així-: presència del Dogma. La seva poesia no es redueix a l'estremiment piadós, a l'escenografia pintoresca, o a la reflexió moral: ben al contrari, va directament a la doctrina, i s'hi entreté, sovint, parafrasejant-la. La "fe" és present en la poesia de López-Picó des del primer vers, i no projectada a problemes, sinó al càntic o al reflex de la pau confessional. [···]
Des d'aquest nucli expansiu, res no li serà estrany, al poeta. En la seva obra abunden, junt a les odes d'ambiciós simbolisme, els epigrames i els madrigals amb motivacions poc emfàtiques: peces d'àlbum o de circumstància, sovint. Però el compliment galant, la flor o el paisatge, el record d'una terra, una amistat, una commemoració, qualsevol excusa, per banal que sembli, s'acomoda així en l'òrbita closa del seu lirisme ortodox. La facúndia de López-Picó perjudica, potser, el valor definitiu del conjunt: queda reiteratiu, massa previsible, sempre igual. En canvi, mai no decau de les seves discretes filigranes. Els moments de més volada, cal cercar-los en els poemes "teològics": Invocació secular, Excelsior, , Nuesa, Pax. El destí de l'home en la història i davant l'eternitat, el misteri de la caiguda quotidiana i de la redempció final, l'estampa bíblica o hagiogràfica convertida en signe, hi reben una interpretació clarificadora. Una mena d'impertorbabilitat garantida encara per la seva fe se sobreposa a tot el que l'envolta. [···] En Maragall encara hi ha una participació en les palpitacions col·lectives -del seu país, de la seva classe- i alguna cosa de semblant es pot destacar també en Carner. López-Picó només se'n fa eco amb uns quants poemes "patriòtics": asèptics, en definitiva. La seva poesia, creada en una època tèrbola i turbulenta de la seva societat, va ignorar els drames que esclataven al seu entorn. En Guerau de Liost hem suposat una "confiança": en López-Picó, hauríem de denunciar l'"evasió" sistemàtica."

(Joan Fuster, "Josep Maria López-Picó", dins Literatura catalana contemporània. Barcelona: Curial, 1988, p. 186-187)

* * *

"Per a qualsevol lector de bona fe, l'obra de López-Picó aclapara. Són les dimensions descomunals i la posició estètica, molt d'època, condicionada pel Noucentisme d'inicis de segle. A la sensació d'una massa de text que se'ns imposa s'afegeix la sorpresa, per a alguns distrets, per raó de verbositat. En prosa o en vers López-Picó escrivia amb un verb segur, que funcionava en relativa dissonància respecte a la norma lingüística del temps de la seva formació. Educat en els moments vacil·lants de la prenormalització fabriana, optà per una versió radical de la norma noucentista. López destaca per la dicció hipernoucentista en la correcció, i el seu verb, contingut, sorprèn per un relatiu estrambotisme i la recerca forçada de neologismes. Prosa i vers excel·leixen en un experiment a la recerca del mot més pur, però amb resultats que poden sorprendre l'oïda contemporània.
L'obra publicada de López-Picó, la lírica i els seus textos en prosa, que és paral·lela als anys de direcció de La Revista, resulta un exemple de passió incondicional, a la pràctica i a la teoria, per l'ofici de poeta i les seves derivacions ocasionals. Això es tradueix per un respecte per la tradició que té una doble lectura. D'una banda, López-Picó té una devoció gairebé religiosa pel renaixement literari català inicial el 1883. Ell era conscient, com tots els seus companys de generació, que l'obra del Nou-cents no era sinó una etapa més en la maniobra de recuperar tradicions iniciada per Aribau. Per això, aquest dietari acompleix una gran funció com a llibre d'actes del Nou-cents, l'època que protagonitzen ell i la seva generació. Anota amb detall defuncions i traïcions, comenta amb major o menor satisfacció què resta per acomplir d'un programa. Acostumat a observar i valorar l'actualitat literària des de la tribuna de La Revista, continua emetent opinions contundents des de la intimitat del dietari. Se'ns presenta com una mena de notari del Nou-cents. En moltes anotacions es preocupa per indicar què s'ha acomplert o no del "programa" d'inicis de segle, se situa a ell mateix, i situa la seva generació, en termes del capítol que els ha tocat de viure del que anomenaven "el nostre renaixement", iniciat el 1833. Després de la guerra, anota amb puntualitat les desaparicions i estableix, per exemple, una nòmina molt completa del grup de Kal·ligueneia. D'altra banda, el respecte envers el passat li fa tenir una devoció exacerbada per la tradició. El dietari esdevé l'obra essencial per anotar repeticions i absències: la conservació del manteniment d'unes formes de relació regides pel respecte als més grans, la commemoració de qualsevol data important -molt sovint de signe religiós- que vol destacar el calendari. Aquest és el tret d'un home conservador, en el sentit radical i genuí el mot, il·lustra un dels components més singulars del "seny" català."

(Enric Bou. "El dietari de J. M. López-Picó: lirisme integral i memòria", pròleg al llibre de l'autor Dietari 1929-1959. Barcelona: Curial i Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1999, p. 5-7)