MARINERS EXÒTICS

Aqueixos homes semblen deslligats de nosaltres;
arriben a la terra i canten. Tot el mar
duen amb ells. Per'xò la terra els és petita
i s'hi mouen estranys en congoixa infinita.
Llavores s'embriaguen i canten més encar. 
Aqueixos homes semblen deslligats de nosaltres.

Ens els mirem, ens els mirem. I ells se'n riuen
de l'esforç que nosaltres posem en nostre esguard.
Passen a llargues colles desiguals i anhelants;
llurs vides a ple sol ens semblen flamejants;
se mouen com en l'aire es mou un estendard.
Ens els mirem, ens els mirem. I ells se'n riuen.

Demà se n'aniran i cantaran en altres
terres. Homes del mar, deslligats de nosaltres!

(Del poemari Poemes del port; Epigrammata-sonets, 1911)

* * *

IX

Si el jorn és dolç i l'hora és clara,
vivim el jorn i l'hora.
No ens descuidem, que l'instant d'ara
d'aquí un instant ja és fora.

Se'n va a l'instant, com l'aigua clara,
i se'ns endú aquesta hora. 
Vivim l'instant que ve, que el d'ara
llisca i se'n va, i ja és fora.

Així cantava un dia
a nostra vora amor, senyor. 
-L'encís, qui el desfaria?-
dic, i tu em dius: -Un altre amor-.

I això dient, com posseïda
d'una furor vident, 
mires lliscar suau la vida
i atures el corrent.

(Del poemari Espectacles i mitología, 1914)

* * *

DE LA BOIRA

És cega; la vergonya de ser-ho la domina.
Perquè no l'hi conguin fingeix un pas ardit;
més forta que la por, camina que camina...
Les punxes del camí li esqueixen el vestit.

DE L'OBLIDANÇA

Un amor nou faré de l'oblidança,
una nova guspira del meu foc.
Si és lent l'amor al pas mentre s'atansa,
que se'n vagi de mi poquet a poc. 

[···]

LA POESIA

Fa un batec d'ales cada mot novell
quan cerca, lliure, la volada franca
i fuig de mi com del seu niu d'ocell,
deixant-me un lleu tremolament de branca. 

(Del poemari Epigrammata: opus V, 1915)

* * *

XI

No em desficio i sé que moriré.
Tu, bell indret de pau on tota sola
de ser amb tu ma vida s'enriola:
quan jo no hi sigui, moriràs també?

Arbre discret com l'amistat: fullatge
que saps amb l'ombra asserenar el meu front:
quan t'abandoni, ¿restarà en el món,
fidel com ara, amb tu, la meva imatge?

Seràs d'un altre, bell indret; i tu, 
arbre discret, no em donaràs més ombra.
Mes, de les gents que no se'n sap el nombre,

tal com jo us tinc ja no us tindrà ningú,
perquè és ma vida que us fa ser vosaltres,
i aquesta m'enduré, no la dels altres. 

(Del poemari "Opus VI. L'ofrena" (1915), dins Antologia poètica. Barcelona: Proa, 1986, p. 72)

* * *

EL POETA

Si feia, com l'infant, llevant de taula, 
i a Déu captava una mercè divina,
Ell em donava la paraula
perquè jo en fes dins l'oci una joguina.

Jo, com l'infant, abans que recomenci
l'esplai del joc, vull heure'n el secret:
mou les paraules el silenci, 
i es trenca quan sabem com era fet.

(Del poemari El Retorn: opus XII, 1921)

* * *

INVOCACIÓ A FLORÈNCIA

Tu, l'arborada del posat esquiu,
que, com un ram, saps aguantar una brasa
i tens, gentil, pel teu somrís un riu, 
però, si et cal, el riu et fa d'espasa;

dura i viril, que en el combat el bust
no vinclaries per collir la glòria;
però, en la intimitat, trobes el gust
humà de fer sense ales la victòria.

Present en els jardins sense abandó;
present en el martiri, card i lliri;
qui t'hagi hagut, sabrà la passió;
qui t'hagi vist, menysprearà el deliri.

(Del poemari La Nova ofrena: opus XIV, 1922)

* * *

DESPRÉS DEL VALLÈS, LA COSTA

La soledat a mig camí del cel,
riera amunt, a penes representa
el bleix amorosit de l'aire-cel
amb tendra aroma de marduix i menta.

Una tzavara immobilitza el dolç
repòs aguditzat de puntes fines,
honor del pedruscall i de la pols
dels marges aspres coronats d'espines.

Llangueix esblanqueït el blau marí
i arran de platja un tremolor esborra
l'emmorenit desmai de llessamí
que excita l'or del sol damunt la sorra.

D'ací d'allà les murtres d'un tancall
i un boscatell de pins a l'escampada;
llorers petits i roses d'enfilall
i violetes de brunor daurada.

(Del poemari Carnet de ruta; Salutacions d'arribada, 1929)