Maragall sent una mena d'horror a l'anarquisme, però no pot dominar el llevat anàrquic que porta dins, perquè per alguna cosa és fill de la seva època. L'obra de Maragall és una paradoxa constant entre aquests dos sentiments. Aquesta paradoxa de caràcter líric, de caràcter tendrament humà, és la que dóna tot el dramatisme i tota la simpatia als seus escrits.

I la prova d'aquella paradoxa de Maragall és que el poeta estimava apassionadament els clàssics, és que, malgrat la seva teoria poètica —que és la més anticlàssica que pugui existir—, els moments més vius, més plens de "paraula viva" de la seva obra, són aquells en els quals la forma adquireix una gràcia perfecta, quan tots els versos obeeixen a una retòrica rígida [...] I és que el poeta era molt més gran i era molt més fort que la seva teoria poètica.

Tot això Maragall ho sentia perquè era una poeta polític, perquè ambicionava la màxima consideració pel seu país; i Maragall va voler començar la feina de fer cantar en la llengua pròpia aquelles paraules d'altres llengües, que agafen dintre les cendres de la mort un aire de joventut incommovible.

Josep Maria de Sagarra: "Traductor de Goethe", Obres completes, 1930.

* * *

...y que tan dentro de sí la sintió, la vivió y la soñó su cantor glorioso, aquella su Barcelona, "la gran encisera"; no se preocupó de meter en ella ruido, si no que día a día, pero para siempre, fue preparando para llevar al viejo Brusi artículos, […], con que servir desinteresadamente a la historia de la patria.

Miguel Unamuno. Pròleg a Obres completes de Joan Maragall, 1934.

* * *

Maragall (és) gairebé paradoxal: un poeta que compon per procediments d'escola —escola goethiana o pròpia o de qui sigui, tant se val— amb febre o amb febreta, sí, però també amb el serè despreniment de l'artista, que sempre ens apareix sentint-se més obligat envers el producte del seu geni creador que no pas envers l'emoció que el fa parlar o envers el cor de les coses que l'inquieten o l'encanten.

Parlà supremament en vers, però no exclusivament; i potser el més just elogi que es podria fer d'aquest home amb la seva personalitat genial, tota ell irradiació i influx, és que tot d'ell fou paraula viva: els poemes i les proses, els actes i fins els gestos i fins les inhibicions i els silencis.

Carles Riba: "Pròleg a Joan Maragall", dins Antologia poètica, 1954.

* * *

La serenitat —tan coneguda, tan enaltida— de Joan Maragall, també tenia una entranya volcànica, gairebé ignorada. En les profunditats de la seva ànima, sols visibles a la claror de grans llampecs intermitents, hi havia en perpètua fusió una matèria passional extraordinàriament inflamable.

La fe, l'entusiasme, l'innocència, l'amor que irradiava la seva ànima, tot esguardant el món, i l'èxtasi amb què rebia —com una mena de comunió amb Déu— la sagrada esgarrifança de l'emoció poètica, no han estat mai superats damunt la terra. La paraula era per a ell un misteri tan gran, que gairebé no sabia avenir-se de la gràcia que representava l'ésser home i el tenir una llengua. I la responsabilitat d'aquest do li comunicava una dignitat inexpugnable.

Gaziel: "Caires de Joan Maragall", apèndix de les Obres Completes de Joan Maragall. Obra catalana, 1960.

* * *

A la fi del proemi de Nausica, Maragall al·legoritza la seva intenció de fer nou lo vell:

Aixís, tal volta, enamorat, intenta
un constructor, de la immortal bellesa
d'antic palau, fer-ne una estada nova
per hostatjar-hi el seu amor per sempre.

Aquests versos, tan graciosament diserts, insinuen la idea d'un amor que, movent el poeta a crear, es realitza en la imatge del seu objecte, fixada i jove per a sempre dins un món de coses que en prenen significació, de bellesa que se li adiu. És curiós de confrontar-los amb un passatge de l'Elogi de la Poesia: "La Divina Comedia fou el palau que el Dante alçà per hostatjar-hi el gran amor de tota la seva vida". La similitud, deliberada o no, dels termes és prou eloqüent perquè no ens faci por de dir que [...] l'obra poètica de Maragall té també la seva Beatriu.

Per a la realització de la seva tragèdia de Nausica, Maragall tenia dues pautes: els cants de l'Odissea agrupables sota el títol de "Relats en el palau d'Alcínous", i el pla, fragments i esbossos de la Nausikaa de Goethe. En conjunt, si d'Homer va prendre el tema, de Goethe partí per a la seva interpretació psicològica [...].

Carles Riba: "Pròleg", Nausica. Tragèdia en tres actes sobre un tema de l’Odissea, 1936.