Una novela soberbia, la de un autor en plenitud del uso de todos los registros narrativos (no sólo de la novela negra), que no rehúye la reflexión sobre el hecho expresivo ni las abstracciones técnicas que se desprenden.

Paulina Fariza. Sobre L'home que tenia raor, a La Vanguardia, 6 de juny de 1997.

* * *

Pessimiste, rapide, ce petit libre est issu de la meilleure lignée, celle qui va de Hammett à Manchette.

Edouard Waintrop. Sobre Barcelona Connection, Libération, juny de 1998.

* * *

Amb aquesta obra, Andreu Martín –el cap de cartell del gènere policíac a casa nostra, tant per a joves com per a adults, amb sèries tan reeixides com la d'en Flanagan, de la qual n'és autor juntament amb en Jaume Ribera– aconseguia el premi Bancaixa de literatura juvenil. Una novel·la amb un ritme i una agilitat trepidants, farcida d'acció, amb escenes al límit, al més pur estil de les pel·lícules de James Bond, i amb ingredients tan transcendents com l'amor, la infantesa i la mort, i amb d'altres de tan foscos i tan d'actualitat com les societats secretes i la maçoneria.

Si sovint s'afirma que la literatura, en especial la infantil i juvenil, actua de mirall del que succeeix al món del seu voltant, aquesta novel·la s'erigeix com un bon exemple. La Wendy Aguilar és probablement la primera mosso d'esquadra que es converteix en protagonista principal d'una novel·la policíaca –no en va fou de forma oportuna presentada pel Conseller d'Interior, Joan Saura. […]

L'autor, amb habilitat d'expert, sap cosir tots els fils que va encetant al llarg de la novel·la, que són gairebé tants com personatges van apareixent al llarg de la trama, amb un gran exercici de documentació del tema que es tradueix en l'argot policial utilitzat i en el domini de l'organigrama del cos.

Pep Molist: "Policia... i acció!", El País. Quadern, 27 de setembre de 2007.

* * *

La gran novel·la de Barcelona ataca de nou, amb més gana que mai. Andreu Martín (Barcelona, 1949) ha escrit un llibre de més de siscentes pàgines al voltant de tres amics, que no deixa res per verd: anarquistes utòpics, de bomba i de pistola; pinxos del Sindicat Lliure, guripes i confidents; tanguistes, entretingudes i mitges virtuts; comissaris, espies i maquis. En Miquel, en Víctor i en Fernando juguen un paper o un altre en funció de les circumstàncies. Es coneixen al cabaret Pompeya del Paral·lel i es fan amics, tot i que de seguida es veu que en Miquel és un mala peça, que per tal de poder d'anar ben vestit i amb diners a la butxaca, està disposat a trair la seva gent. Aquest Miquel Jinete, que aprofita les coneixences en els cercles llibertaris per estar a les bones amb la policia, és la figura principal de Cabaret Pompeya i un símptoma de l'atracció que susciten en els novel·listes actuals aquestes figures ambivalents, sorgides dels ambients populars que, en uns anys de flamarada ideològica, van jugar totes les cartes: el Justo Bueno d'El somni de Farringdon Road d'Antoni Vives, anarquista i franquista, o Manuel Martigalà, l'usurpador de Cada castell i totes les ombres de Porcel, fill d'una família de delators.

La novel·la històrica interpreta el passat i el present i, en el cas d'Andreu Martín, situa en un mateix pla barruts i herois de la resistència: figures complementàries que defineixen la continuïtat històrica del país. D'altres com Sergio Vila-Sanjuán a Una heredera de Barcelona o Núria Amat a Amor i guerra presenten una versió positiva de la mateixa ambivalència: la trobada entre els fills bohemis de les famílies de diners i els anarquistes de bona fe: substrat de la nova Barcelona. La reivindicació dels bons temps republicans (típica de la novel·la del postfranquisme que contradeia la trilogia d'Ignacio Agustí) ha deixat pas a un relat que examina les contradiccions i els fracassos d'una ciutat incapaç de resoldre el conflicte social. Al llibre d'Andreu Martín, la desconfiança en la política aboca els protagonistes a la vida d'acció. El pare de Víctor Luys porta el seu fill a un míting. El noi és molt jove i no entén res del que hi diuen. El pare li fa un comentari molt significatiu: "No estan parlant amb tu. Ni amb mi, Parlen entre ells. Nosaltres som el tema de conversa".

Julià Guillamon. "Tu, què ets? Policia? Milicià? Franquista?", La Vanguardia. Cultura/s, 28 de desembre de 2011.

* * *

Foguejat i molt prolífic, Andreu Martín és un dels patriarques de la novel·la policíaca catalana i espanyola. Com que ja és un gat vell, sap com ha de confegir una obra que satisfaci les expectatives dels aficionats al gènere. Societat Negra, el seu nou títol, té tots els elements distintius –temes, tipologies de personatges i ambients d'aquest tipus de literatura, cada cop més prestigiosa i popular. […]

Com és habitual en el gènere, Martín va per feina, estilísticament. Tot i que som lluny del laconisme desèrtic d'un Chandler o d'un Hammet, la seva prosa és directa, funcional, a vegades abrupta i atrafegada. Amb tot, sap fer frases lúcidament lapidàries, i les gotes d'humor (negre) que de tant en tant esquitxen la història et claven un somriure glaçat a la boca. Guardonada amb el cinquè premi Crims de Tinta, Societat Negra és una novel·la eficaç i entretinguda. Per passar una bona estona. Res més. Però res menys, tampoc.

Pere Antoni Pons: "Molt negra, i amb molt d'ofici", Ara llegim, 9 de febrer de 2013.