Autors i Autores

Andreu Martin

Tots els detectius es diuen Flanagan

Andreu Martín sempre ha escollit els temes que responien a les seves inquietuds personals del moment. Això li permet dedicar-se de ple a l'elaboració d'una obra que li interessa i aconseguir així un producte del seu grat que pugui també agradar als altres.

Potser per aquest motiu no s'ha limitat a conrear un únic gènere. Tanmateix, de tota la seva producció, en què s'inclouen novel·les de gèneres diversos, obres de teatre i guions cinematogràfics, destaca la seva aportació a la novel·la policíaca, tant per a adults com per a joves.

Per a Andreu Martín el gènere policíac permet reflectir un dels sentiments més atàvics de l'ésser humà: la por. Segons l'autor, el motor que mou l'existència és el desig de ser feliç. Però darrere d'aquest desig sempre s'amaga la por: la por de no aconseguir la felicitat o bé la por de perdre-la. Amb la novel·la policíaca, aquest sentiment sorgeix del conflicte amb l'entorn. No es tracta, doncs, d'una por metafísica, sinó de la por que emergeix en situacions de la quotidianitat (por a ser agredit enmig del carrer, por a patir els errors de la justícia, etc.).

D'altra banda, l'autor considera el gènere policíac un mitjà per analitzar el món en què vivim. Per això no és estrany que les seves obres continguin una bona dosi de crítica social. Seguint el cànon de la novel·la negra americana, la narració planteja un crim, producte de l'avidesa pel diner fàcil. Aquesta, però, no és exclusiva d'una única classe social; potser per això tant els baixos fons com les classes altes es veuen implicats en les mateixes xarxes delictives.

Així s'esdevé, per exemple, a Barcelona Connection (1989), on policies i polítics corruptes participen en el tràfic de drogues d'una organització mafiosa. O bé a Tots els detectius es diuen Flanagan (1997), en què Manolo, alies "el Llaunes", un pòtol que viu en una barraca, i el doctor Villena, un respectat ginecòleg de la part alta de la ciutat, són coresponsables del segrest del fill de la Feli i còmplices d'una xarxa de tràfic il·legal de nadons.

* * *

La novel·la negra clàssica nord-americana, però, no és l'únic referent de l'obra d'Andreu Martín. Aquesta també poua alguns recursos de la novel.la de misteri anglesa, en què la resolució de l'enigma és el motor essencial de la trama, tal com s'esdevé en les obres d'Agatha Christie i d'alguns autors espanyols, com Enrique Jardiel Poncela, de qui l'autor sempre ha admirat la consistència dels diàlegs, l'humor surrealista, l'amargor i la misantropia.

Així, doncs, l'autor aprofita els recursos que li facilita la tradició per a confegir una proposta personal, que ha anat evolucionat al llarg d'una vintena d'obres cap a realitats més pròximes al lector o a la lectora. Aquest procés, encetat a Deixeu-me en pau (1986), on els personatges canònics del gènere (el burgès dèspota, la dona frívola, el gàngster sense escrúpols) es transformen en personatges de la quotidianitat (un fotògraf i una actriu entestats a realitzar-se professionalment i uns empresaris d'avantguarda, els objectius dels quals són mantenir-se eternament joves i evitar a tot preu la crisi econòmica), culmina en la sèrie de Flanagan, el detectiu adolescent, en què es retrata la Barcelona postmoderna de les tribus urbanes i de les remodelacions urbanístiques –no sempre reeixides, segons l'autor– de la ciutat.

Aquesta no ha estat, però, la seva única aportació al gènere. Andreu Martín ha conreat un estil personal en què és barregen recursos expressius diversos.