Autors i Autores

Andreu Martin

Antologia

Així mateix, la novel·la policíaca, urbana per excel·lència, es converteix en el mirall en què es reflecteixen els racons més inhòspits de la ciutat, tal com s'evidencia en el fragment següent:

"Baixar de les alçades de Pedralbes a les profunditats de les Barraques és una lliçó de sociologia que recomanaria a més d'un polític. El contrast és tan violent que et fa mal als ulls. La meva retina es fa ofendre en veure substituïdes les imatges de benestar i luxe per aquelles altres, miserables i depriments. Tot havia començat quan, de resultes d'unes greus inundacions, fa molts anys, l'Ajuntament va erigir en aquesta zona unes naus provisionals de xapa metàl·lica i fusta, forns crematoris a l'estiu i frigorífics polars a l'hivern, on hostatjar les famílies pobres damnificades. A poc a poc, d'altres immigrants o els parents dels que ja hi eren, es van posar a construir casetes al voltant i per entremig d'aquelles naus que, amb el temps, es van anar abonyegant i desballestant i ara eren com grans contenidors d'escombraries morts i oblidats."

(De Tots els detectius es diuen Flanagan. Barcelona: La Magrana, 1991; Barcelona: Columna, 2002. p. 80)

* * *

D'una banda, per donar credibilitat als personatges, ha elaborat un argot versemblant que reprodueix el món dels criminals i dels policies, tasca ja iniciada pels pioners de la novel.la policíaca catalana, com ara Manuel de Pedrolo, Rafael Tasis o Jaume Fuster. D'una altra, ha incorporat recursos narratius característics dels còmics per agilitar l'acció i fer-la més expressiva, tal com mostra el fragment següent:

"Es va interrompre la música i l'esperit va respondre amb un cop, un sol cop. Bang! El de la tapa del piano en tancar-se violentament. Va deixar en l'aire misteriosos ecos que s'anaren perdent en el silenci.
-Sí? -Provà en veu molt baixeta la infermera-. Això ha volgut dir sí, Manolo?
Bom!, un altre cop. Aquesta vegada va retrunyir per tota la casa, com si la Nines hagués deixat caure el sofà per damunt del seu cap i l'hagués deixat caure a plom.
-Ets el Manolo?
De nou l'estrèpit que feia escruixir les parets. Bomm! Era una afirmació indubtable.
-Estàs molt enfadat amb mi, Manolo? -Preguntava la invocadora amb veu molt prima.
Bomm! I tant que ho estava, d'enfadat."

(De Tots els detectius es diuen Flanagan. Barcelona: La Magrana, 1991; Barcelona: Columna, 2002. p. 149)