L.D.— Per què no han volgut que la nova sèrie la protagonitzés un Flanagan ja adult?
J.R.— Perquè fer-lo madurar era com carregar-nos l'essència del personatge, ja que el Flanagan sempre s'enfronta als seus casos sense tenir ni l'edat ni els recursos suficients per fer-ho. A més, fer que la nova sèrie la protagonitzés el detectiu Àngel Esquius ens permetia continuar escrivint novel·les del Flanagan per a joves. La idea és poder jugar amb el màxim de cartes.
A.M.— L'Àngel Esquius potser respon a la nostra frustració, ja que malgrat que, modèstia a part, el Flanagan ha sigut un dels fenòmens culturals més importants d'aquest país i ha estat traduït a un munt de països, pel fet de ser literatura juvenil no ha tingut pràcticament cap mena de repercussió mediàtica, ni tans sols dintre de l'àmbit de la novel·la negra. El Jaume i jo tenim ganes que es reconegui la nostra activitat literària tant en l'àmbit dels autors de gènere com en el de la novel·la en general. Aviam si amb l'Àngel Esquius ho aconseguim.

L.D.— Primer van decidir l'argument d'Amb els morts no s'hi juga o van preferir definir com seria el seu nou protagonista?
A.M.— No ho recordo gaire bé, però jo diria que l'argument de la novel·la i el personatge de l'Àngel Esquius van néixer de manera paral·lela en la nostra primera reunió de treball. De totes maneres, tant al Jaume com a mi ens interessa molt més l'argument de la novel·la que el protagonista, perquè el que sobretot ens atrau és aconseguir una trama en què totes les peces encaixin. El repte és no caure en un argument repetitiu.

[...]

L.D.— Què va ser el més difícil a què es van enfrontar en el moment de fer el salt de la novel·la juvenil a la literatura per a adults?
A.M.— Crear un nou personatge. El Flanagan va néixer sense que nosaltres tinguéssim consciència que seria el protagonista de tota una sèrie, però amb l'Esquius ha estat diferent. Després de guanyar el Premi Nacional de literatura l'any 1989 amb No demanis llobarro fora de temporada, l'editor ens va demanar un altre llibre. Va ser llavors quan vam escriure El carter sempre truca més vegades, però ell va insistir que volia més novel·les del Flanagan i així va començar una sèrie que ja consta de nou llibres. Escriure la segona novel·la de la sèrie Flanagan va ser tan difícil com escriure la primera del detectiu Àngel Esquius, perquè t'adones que estàs creant un personatge que t'acompanyarà durant molt de temps.
J.R.— Quan t'inventes un personatge d'una sèrie, te l'estàs jugant: imagina't que al primer llibre has dit que és coix i que al segon necessites que escali l'Everest! Ja l'has cagat!

[...]

L.D.— Pel que es veu la por a la pàgina en blanc ni se la poden imaginar...
A.M.— La meva teoria és que la por a la pàgina en blanc només és té si estàs molt pendent dels teus lectors, perquè et preocupa si els agradarà, què en dirà la crítica, si et continuaran llegint... Si un pensa que cada llibre que escriu serà un esdeveniment transcendental per a la literatura, li agafa tanta angoixa que no és capaç ni d'escriure una plana. En canvi, si escrius per passar-t'ho bé i riure una estona, com és el nostre cas, ja no tens aquesta por.
J.R.— Falta d'arguments jo no n'he tingut mai. Al contrari, en tinc una pila i el que em costa és triar-ne un!

Lourdes Domínguez: "L'Esquius no és un detectiu que porti gavardina", Avui Cultura, 29 de gener de 2004.

* * *

—Quan va intuir que seria escriptor?
—Ja de petit, quan arribava de l'escola, en lloc d'anar a jugar a futbol al carrer, com la majoria de nens de la meva edat, em posava a escriure històries. Per a mi, allò era jugar. Es pot dir que escriure ha estat i també és un joc de nens. Poc a poc vaig començar a fer guions de còmics, i fins i tot, mentre feia el servei militar escrivia guions i els enviava a una editorial de Barcelona. Va ser en aquests inicis quan em van començar a pagar uns diners per aquella feina, i era una sort. Anys abans no em podia imaginar que un dia treballaria sense suar ni patir, com m'havia dit des de sempre el meu pare. Per a mi escriure era una diversió.

—Aquella primera etapa com a guionista de còmic li va servir de base per convertir-se més tard en escriptor?
—Certament els guions de còmics em van ajudar per descobrir i desenvolupar qualsevol obra literària. De fet, la meva primera novel·la va ser l'adaptació d'un guió de còmic que havia escrit anteriorment i que no s'havia publicat. Vaig entendre que, si la retocava, podia fer-ne una trama interessant. Però el que he de dir és que, des de sempre, m'han atret les novel·les policíaques.

—Per quin motiu s'ha decantat per aquest gènere?
—A mi, d'aquest tipus de novel·la, el que de sempre m'ha seduït és la transgressió. M'agrada poder saltar-me alguns límits de l'educació que sistemàticament ens han posat des de petits. Em fascinen les persones que transgredeixen certes pautes de comportament social que, sense ser greus, han estat marcades prèviament. En els meus llibres parlo de policies, però també de delinqüents, i és aquest vessant el que més m'agrada. A l'hora d'escriure, poder posar-me a la pell del dolent, sense ser-ho, té, per a mi, un encant especial.

Pere Jané: "Andreu Martin: 'sempre m'ha seduït certa transgressió'", Mossos. Revista, núm. 23, octubre de 2003.