És extraordinari el retrat que fa Bellow de Nova York, amb unes descripcions poques vegades superades (i que gaudim en català gràcies a la magnífica traducció de Jordi Martín Lloret) i com és capaç d’aconseguir que la reflexió formi part indissoluble de l'acció. Una novel·la ideal per combatre la ressaca de banalitats de Sant Jordi.

(Damià Alou: "Estrelles càlides i cors freds", Ara Llegim, 16 de maig de 2015)

* * *

Éric Vuillard (Lió, 1968), novel·lista i guionista de cinema, s'afegeix a aquest solc que segueix la (no) ficció contemporània amb L'ordre del dia, un llibre breu –per destil·lació–, que recrea escenes rellevants i que, tan bon punt les ha abordat, ens trasllada a un altre escenari amb una lleugeresa que ens fa pensar en les millors obres d'Emmanuel Carrère o de Claudio Magris. [...]

En català disposem de premis que duen el nom d'escriptors venerables i que són obtinguts per autors mediocres. Ara bé: ¿algú ha llegit mai algun llibre dels germans Goncourt? Això no obstant, el premi que duu el seu nom l'obtenen sovint obres memorables. L'han guanyat Michel Houellebecq i Jean Echenoz, però també Jonathan Littell amb una llarga i tediosa relació d'atrocitats comeses pel Tercer Reich, tot el contrari de la sintètica obra de Vuillard, traduïda amb transparència per Jordi Martín Lloret.

(Vicenç Pagès Jordà: "Escenes de palau", L'Avenç, núm. 446, maig de 2018)

* * *

Gos blanc és la segona novel·la de Gary que tradueix Angle Editorial després de La vida al davant i de la mà de Jordi Martín Lloret. I esperem que no serà l'última, perquè la gran novel·la de formació i aventures La promesse de l'aube, recentment adaptada al cinema, val molt la pena, i Gros-Câlin, la maliciosa pirueta lírica signada amb el seu pseudònim més famós, una faula una mica grotesca sobre una serp solitària per París, acabarien de donar al lector català una imatge més global de l'escriptura irreverent, sensual i de denúncia de Romain Gary.

(Xavier Pla: "En blanc i en negre", El Temps, 29 de gener de 2019)

* * *

Romain Gary (1914-1980) va néixer a la ciutat bàltica de Vílnius, va aprendre rus i jíddisch a casa i polonès a l'escola, va emigrar a França el 1928, es va afrancesar el nom, va ser pilot de guerra durant la Segona Guerra Mundial i va publicar una trentena llarga de novel·les, que han obtingut un cert èxit. De fet, és l'únic autor que ha guanyat dues vegades el premi Goncourt: el 1956 amb Les racines du ciel, i el 1975 amb La vie devant soi, publicat amb el pseudònim d'Émile Ajar, que va aconseguir enganyar crítics i lectors. Algunes de les seves novel·les s'han adaptat al cinema: el 1977 Moshe Mizrahi va dirigir La vie devant soi (també coneguda com a Madame Rosa), que va obtenir l'Oscar al millor film en llengua estrangera, i el 1979 Costa-Gavras va dirigir Clair de femme. Gary també va escriure guions i va dirigir la seva esposa, Jean Seberg, en dues pel·lícules.

La vida al davant, l'únic llibre d'aquest autor traduït al català, va ser publicat per Angle el 2004 i ha estat recuperat arran del centenari de l'autor en l'excel·lent traducció de Jordi Martín Lloret. Gairebé quaranta anys d'ençà que va ser escrit, el llibre manté l'autenticitat i fins i tot l'actualitat: es pot llegir sense tenir la sensació de viatjar en el temps. Se li podria aplicar la frase que llegim al començament de The Kid (un altre ingenu seductor), l'aportació de Charlie Chaplin al gènere picaresc: «A picture with a smile –and perhaps a tear.»

(Vicenç Pagès Jordà: "Un altre ingenu seductor", L'Avenç, núm. 405, octubre de 2014)