Joanot Martorell
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Comentaris d'obra

Fa uns mesos va concloure el sis-cents aniversari del naixement de Joanot Martorell, autor d'aquell miracle anomenat Tirant lo Blanc, i, com cal en ocasions tan solemnes, se'n recomanava vivament la lectura. Les raons fonamentals que se solen donar és que és un clàssic valencià i que és un sac de rialles, el més divertit de la nostra literatura, i un repertori sorprenent d'escenes picants. No és un mal reclam per a començar. […]

De fet, el Tirant lo Blanc és un viatge de doble direcció. Un viatge per la geografia coneguda (Anglaterra, Sicília, Rodes, Constantinoble, terres del Magrib…). I un periple personal de formació. Les diferents circumstàncies l'esculpeixen, mentre crema etapes: guerrer, estratega, audàcia diplomàtica, general, ambició i l'aparició de l'amor que li farà canviar la visió de les dones. La lectura de la fabulació de Joanot Martorell ens submergeix en el túnel del temps i anem a parar a un dels fonaments fundacionals de la novel·la moderna europea, perquè és una polifonia polièdrica d'universos i mirades, d'on emergeix una ambigüitat fabulosa que arreplegarà i desenvoluparà el Quixot de Cervantes, amb l'existència de multituds de vasos comunicants que connecten les dues obres, com diu Albert Hauf.

Alguns medievalistes, per la por dels abusos, afirmen que el Tirant no és una novel·la moderna, sinó una obra del seu temps. Però d'altres, en canvi, aposten pels drets del lector a fer-la més viva, en apropiar-se dels components més propers d'acord amb la sensibilitat d'ara, com són les històries picants, l'esperit rabelaisià del joc carnal i el fet de demostrar sovint un món girat al revés. Els lectors no volen mòmies de paper, volen ésser vius i carregats de contrastos, lligats al temps, al seu, però també al nostre. Aqueix és segurament l'objectiu últim de l'operació: apoderarse'n sense desfigurar-lo.[…]

El Tirant lo Blanc és un d'aquells llibres fabulosos que ofereixen una mina de lectures i de passatges de goig, de lectures polièdriques, jocs d'espills que se superposen, veus i perspectives mutants que encadenen un progrés aparentment caòtic i que, de vegades, poden semblar contradictòries. Això passa al final. La novel·la és el cant del cigne de la fantasia fastuosa de la cavalleria. Per aquest motiu els personatges que n'ixen més ben parats i sobreviuen, com Hipòlit, són els més espavilats i pragmàtics.

(Francesc Calafat. "Un remolí fabulós d'històries i de vitalitat", El País. Quadern [València], núm. 550, 7 d'abril de 2011, p. 4)

* * *

[…] la fina sensibilidad de Cervantes captó al vuelo el mensaje tragicómico que emana de la ficción martorelliana, impregnada a la vez de sutil melancolía y de punzante realismo. Salvando siempre las distancias, hay creo una evidente sintonía entre el Tirant lo Blanc y el Quijote. Porque el utópico triunfo de Tirant, reconquistador de Bizancio y representante del ideal caballeresco de cruzada, ni atenúa ni consigue disimular el mensaje de un duro fracaso vital. Pero mientras el Quijote fue leído y entendido como lo que era: una corrosiva parodia de una moda literaria abocada a la irracionalidad, y una magistral expresión literaria del choque entre la nueva mentalidad renacentista y los míticos ideales de la caballería artúrica medieval, el Tirant, que contenía in nuce este mismo mensaje, transitó rezagado por la Europa de la Contrareforma, como lo que Cervantes captó que no era ni pretendía ser: una más de las desbordadas fantasías imaginarias representadas por el Amadís y su fabulosa estirpe. Resulta, a mi entender, difícil continuar leyendo la gran novela valenciana como propuesta nostálgica de recuperar los valores de la utopía artúrica. Porque, aparte del evidente final antiheroico a consecuencia de lo que Joan Fuster denominó con razón una histoire de cul, hay en el libro una acumulación de descripciones picantes, algunas obscenas si no fuesen cómicas, de frases y comparaciones religiosas puestas en evidencia en las notas de mi reciente edición, que superan incluso la irónica irreverencia poserasmista, y son prueba de un espíritu carnavalesco casi prerrabelaisiano, que desborda por completo la prudentísima discreción cervantina.

Si Cervantes nos advierte de los engaños de la "amorosa pestilencia", destructora de cualquier posible Arcadia, y del peligro de confundir la realidad con los falsos encantamientos de la ficción, Martorell nos avisa de que el constante juego de apariencias y de espejos deformadores impide la normal percepción de la verdad al hombre inmerso en el teatral ritualismo de una sociedad impulsada por valores en el fondo irreconciliables, donde la voluntad más heroica sucumbeante la fatalidad, y la gloria humana es un espejismo inasequible.

Tanto Martorell como Cervantes parecen confirmar el mensaje pesimista del viejo Boecio, quejoso del siempre incierto giro de la rueda fortunal. El mundo imaginario de Martorell tiene la fugaz y polícroma belleza de una anacrónica falla valenciana, donde la lección ejemplar o la crítica de los mores de la tribu se convierte en estético subterfugio, en barroca ceniza efímera y desengañada.

(Albert Hauf. "Martorell, anticipo de Cervantes", El País. Babelia [Barcelona], 6 d'octubre de 2007, p. 7)

* * *

Si tenim en compte que una de les actituds primordials de Martorell com a escriptor és la voluntat imitativa d'uns models fins al punt d'incorporar-los parcialment o completa al seu text, el fenomen de les traduccions resulta fonamental pel fet que la relació entre l'autor i els seus models no s'estableix entre models culturals determinats per l'oposició entre el llatí el vulgar, sinó en el si d'una continuïtat lingüística vulgar i, doncs, en un món cultural que no és dual com el de Corella o l'anònim del Curial sinó unidimensional, i en el qual vulgars i llatins, coetanis i clàssics, pertanyen a una mateixa categoria i s'igualen lingüísticament i estilística. És a dir: havent assumit les limitacions culturals inherents a la seva condició de laic i tot el que aquestes limitacions impliquen entre altres, el treball literari a partir d'una cultura exclusivament vernacla, els clàssics i els pseudoclàssics de Martorell són necessàriament clàssics traduïts i en conseqüència reduïts a una dimensió entre històrica i retòrica, i modificats per la prosificació de les obres poètiques antigues i per l'expansió informativa dels comentaris i les glosses que els traductors han traslladat dels marges i les interlínies dels seus manuscrits llatins a l'interior del nou text. Filtrats per les traduccions respectives, Sèneca, Ovidi o Guido delle Colonne poden anar de costat amb Corella, Boccaccio o Juan Rodríguez del Padrón, perquè, a ulls del narrador, tant l'acte de recreació estilística que hi ha en aquests darrers com el transvasament al català per l'expedient de la traducció produeixen uns resultats literaris convergents que permeten l'anivellament estilístic i la convivència paritària de tots aquests models en l'horitzó cultural de Martorell.

(Josep Pujol. "Escriptura, imitació i memòria al Tirant lo Blanc", Els Marges, núm. 65, desembre de 1999)

* * *

I heus ací perquè Martorell parla de traducció al seu pròleg. El Tirant és una obra que pertany al món del que els moderns en diem ficció, és a dir una obra inventada, però que a dintre amaga molts fragments autènticament traduïts i molts d'altres de manllevats. Aquests fragments són precisament els trossos que legitimen el llibre als ulls d'un medieval i no pas els trossos inventats: l'originalitat que avui dia idolatrem fins al paroxisme aleshores no era un valor reconegut, ans al contrari. Fixem-nos com el Tirant comença amb la història de Guillem de Vàroic, un cavaller anglès tret d'una vella història amena i exemplar del segle XIII, que abandona la dona i els seus béns per fer-se ermità. Només per raons de força major torna a prendre les armes: ho fa quan uns moros despietats envaeixen l'illa d'Anglaterra i, naturalment, aconsegueix de fer-los fora i de restaurar el rei legítim. Guillem de Vàroic és un model impossible de cavaller desinteressat, però Martorell ens el presenta amb la màxima serietat i, és més, fa que el seu heroi Tirant esdevingui el seu deixeble i l'imiti al peu de la lletra en diverses ocasions.

(Lola Badia. "El Tirant i la tradició moral", Serra d'Or, núm. 373, gener de 1991)

* * *

Com en tota obra medieval, al Tirant lo Blanc trobem fragments i passatges, de vegades prou llargs, que revelen la influència directa d'altres autors o que són purs plagis d'obres alienes. Ja sabem que el Guillem de Varoic, nucli del començament de la novel.la, deriva del Guy de Warwick i del Llibre de l'orde de cavalleria de Ramon Llull, i que l'episodi del rei Artús i la fada Morgana és inspirat en La faula de Guillem de Torroella. Són alguns més els autors catalans plagiats al Tirant: Cerverí de Girona, tant en un dels seus poemes com en els Proverbis que signà amb el nom de Guillem de Cervera, la Doctrina moral de Pachs, Lo somni de Bernat Metge, potser la versió catalana de les Històries troyanes feta per Jaume Conesa, i, com ja hem vist, la dedicatòria és presa de l'original català de Los dotze treballs d'Hèrcules d'Enrique de Villena. Certs paral·lelismes entre el Tirant i obres de Joan Roís de Corella (el Debat epistolar amb el príncep de Viana i la Història de Leànder y Hero) han d'interpretar-se, decididament, com a plagis fets per algun dels autors de la nostra novel·la, no com a plagis de Corella. Al Tirant apareixen un curiós plagi del Bursario, obra castellana atribuïda a Juan Rodríguez del Padrón, i influències d'un sonet de Dante i de dues novel·les del Decameron de Boccaccio.

(Martí de Riquer. "Joanot Martorell i el Tirant lo Blanc", dins MARTORELL, J.: Tirant lo Blanc. Barcelona: Ariel, 1979, p. 83-84)

* * *

Martorell és el primer d'aquesta estirp de suplantadors de Déu Fielding, Balzac, Dickens, Flaubert, Tòlstoi, Joyce, Faulkner­ que pretenen de crear en les seves obres una 'realitat total', el més remot cas de novel·lista totpoderós, desinteressat, omniscient i ubic." Això converteix el Tirant lo Blanc en una de les novel·les més ambicioses de la literatura universal, també diu: "novel·la de cavalleria, fantàstica, històrica, militar, social, eròtica, psicològica; totes aquestes coses alhora i cap d'elles exclusivament, ni més ni menys que la realitat.

(Mario Vargas Llosa. Lletra de batalla per Tirant lo Blanc. Barcelona: Edicions 62, 1969)

* * *

Por su estilo, es éste el mejor libro del mundo; aquí comen los cavalleros, y duermen, y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con otras cosas de que todos los demás libros deste género carecen. /.../ Llevadle a casa y leedle, y veréis que es verdad cuánto dél os he dicho.

(Miguel de Cervantes Saavedra. El Quixot)



--------------------