[L'Àngel Blau] és una novel·la realment ambiciosa, pertanyent a un gènere molt poc comú en la novel·lística catalana, tan poc comú que potser es podria dir que en Miquel Mas n'és un pioner. El lector serà aviat captivat per una trama ben menada, amb el procés de la conspiració i les investigacions. La versemblança és prou aconseguida i la barreja de realitat i ficció prou ben calculada per crear una creixent sensació d'angoixa. 

Pau-Joan Hernàndez. Diari de Barcelona, 28 de desembre de 1991.

* * *

Confirma el domini tècnic apuntat en la primera novel·la: una bona habilitat descriptiva, una facilitat certa per a la fabulació a l'hora d'imaginar ambients i personatges i un interès gens gratuït pel cosmopolitisme. A L'Ocell del Paradís hi ha dues o tres històries diferents. Cadascuna hauria donat una bona novel·la.

Lluís-Anton Baulenas. Diari Avui, 11 d'octubre de 1992.

* * *

Tots els que hem gaudit alguna vegada amb el talent de Jaume Cabré a l'hora de crear una estructura narrativa complexa i ben travada i amb el talent de Llorenç Villalonga a l'hora de descriure com ningú el món decadent de l'aristocràcia mallorquina, podem considerar-nos d'enhorabona, ja que acaba de sortir una novel·la que combina sàviament les virtuts d'aquests dos grans escriptors fins a obtenir un producte senzillament excepcional. Ens referim a Camí de Palau, guanyadora del Premi Andròmina... El resultat de tot això es Camí de Palau, un llibre del qual podríem estar parlant hores i hores sense cansar-nos, ja que és ple de detalls que inviten a l'anàlisi. És un d'aquests llibres que llegim goludament, sense adonar-nos que passa el temps perquè cada pàgina és una dosi més del plaer de retrobar allò que, dissortadament, és tan difícil: una gran novel·la, des del començament fins a l'última ratlla del text.

Joan Josep Isern. Diari Avui, 25 de gener de 1996.

* * *

Fa quatre anys, Miquel Mas Ferrà va guanyar el premi Andròmina de Narrativa amb Camí de Palau, una de les novel·les més recomanables i pitjor promocionades de la literatura catalana dels darrers deu o quinze anys. Construint, a la manera d'un Cabré o d'un Moncada, la seva obra de manera callada, bastint un univers creatiu ambiciós i de gran solidesa. La mort -al llit- del dictador i l'adveniment de la monarquia són les fites històriques al voltant de les quals Miquel Mas Ferrà fa discórrer, amb mà mestra, les aventures i desventures dels seus personatges.

Com ja és habitual en les novel·les de l'autor, l'estructura de La Rosa d'Hivern és rica i complexa com la trama de sentiments que travessen el relat. En relació a Camí de Palau m'ha semblat detectar un pas endavant a l'hora de treballar amb el punt de vista narratiu. Un punt de vista que, per si mateix, conté elements expressius que ajuden a situar en cada moment les simpaties o antipaties de l'autor pels seus respectius personatges. Les vicissituds de l'estat d'ànim de Rosa se'ns descriuen en segona persona, una opció sempre delicada que Miquel Mas demostra que domina plenament.

Joan Josep Isern. Diari Avui, 15 d'abril de 1999.

* * *

Un altre encert de la novel·la [El cel dins la memòria] és la creació d'atmosferes diferents. Tant la sordidesa del món de la pensió i de la Spierstrasse, primer, com l'elegància refinada de l'alta societat del barri de la Steinenbergstrasse, després, queden admirablement reflectides. També és molt interessant el procés psicològic de Lleonard. Tant el procés de degradació primer, com el de l'ascens després, estan molt treballats, sobretot l’enviliment quan aconsegueix la prosperitat.

L'estil és, com a la trilogia anterior, un element clau de l'obra: el llenguatge molt treballat, minuciós en la descripció i adient al ritme en la narració, és d'una precisió extraordinària. Miquel Mas diu allò que vol dir amb elegància i senzillesa alhora. A pesar de la cura estilística, l'autor mai no deixa de tenir present la història que vol contar i aconsegueix el sempre difícil equilibri de forma i fons.

Miquel Àngel Vidal. L'Espira, Suplement de Cultura del Diari de Balears, núm. 369, 28 de juny de 2008.