Tardes daurades flueixen calmoses
i lleus es decanten als pous del capvespre.
Blau miralleig de les ones i blau obscur del cel
fonent-se en un crit.
Cap campana no retorna
les hores finites que cauen
als pous de l’oblit.
Però en l’horitzó amb tornasols que ara es
tanca
s’encenen guspires que trenquen
el vel de la nit.

Poema «Palau d'absències (VI)», dins Palau d'absències, Barcelona: Institució Catalana de la Dona, 1993.

***

Cada any, el segon diumenge després de Pasqua Florida, baixàvem a la Fontcalda en processó. El primer després de la guerra, vaig baixar la costa a peu, tal com li ho havia promès a la Mare de Déu si el meu germà se salvava.

La processó va sortir, com sempre, negra nit. Aquell any no van tocar les campanes perquè les havien foses per fer-ne armaments. Ni la més grossa i vella van respectar; aquella que havia acompanyat amb els seus tocs tota la meva infantesa, tota la meva joventut, vés a saber on havia anat a parar, potser era enterrada en el cor d'algun gandesà en forma de metralla!

Els escolanets sí que van sortir, com si res no hagués passat, tocant les campanetes i cridant com és costum:

—A la Fontcalda, a la Fontcalda!

Negra nit ens posàvem a caminar carretera de Tortosa endavant, cara a Pàndols. Clarejava el dia quan entràvem al camí i ens aturàvem al peiró, a resar les tres avemaries. Ningú no hi havia reposat la creu i allà era el fitó buit, escapçat, en companyia dels xiprers, un munyó mutilat que acusava els caminants amb el silenci deis vençuts.

La processó es va desfer i vam continuar avançant en colles silencioses. Tota l'antiga alegria semblava haver-se esvaït amb les canonades que feia poc ressonaven per aquestes afraus. Quan pensava en tots els homes fets i drets, plens de vida i de coratge, que s'havien dessagnat per aquest mateix matollar, tota jo m'esgarrifava. Déu meu, pietat!

Com un penitent recorria el camí, tantes vegades resseguit abans enmig de gatzara. El dia anava avançant, tan silenciós com nosaltres, i la claror dels primers raigs de sol tocaven desesmats la cresta dels Volandins. Jo no ho veia, només mirava a terra, al camí malmès per tants combats, per tanta desolació. Ni la vista, bellíssima, de la vall del Frare, tot de muntanyes blaves al fons i l'Agulla de Bot, afuada, alçant-se cap al cel, al davant, ni el Frare encaputxat, rigidesa de pedra feta llegenda enmig de la seva vall, aconseguí treure'm del meu encaparrament, de la meva angúnia. Passant el coll d'en Canà no jugava, com altres vegades, a endevinar, més que no pas veure, entre boires imprecises, la cinta lluent de l'Ebre camí del mar, el Delta dilatat i el Mediterrani tancant l'horitzó llunyaníssim. No veia res. No desitjava res.

Fragment de La dansada, Lleida: Pagès editors, 1996. (p. 54)

***

Sóc negra com la nit, com el carbó,
i encara que no em tinguin per molt bella
a tots us va sobtar la meravella:
mestre Corella, en una ocasió,

es valgué del meu nom, i a ma llaor
—i d'això que us explic traieu-ne estella—,
escrigué una balada i amb aquella
garsa m'aparellà sense parió.

Sóc doncs la merla, culta i elegant,
que pels llibres la cua remenant
va i, reptadora, a tots us desafia

que per més que em busqueu de nit i dia
no trobareu allò que just us manca:
trobar entre merles una merla blanca.

Poema «Merla», dins Palau d'absències, Barcelona: Institució Catalana de la Dona, 1993.