Carme Meix i Fuster neix a Gandesa el 6 de gener del 1937, en un país devastat per la Guerra Civil i en un territori que es troba al centre d’alguns dels episodis més durs del conflicte, especialment la batalla de l’Ebre. La infantesa transcorre entre fugides, bombardeigs, manca d’electricitat, pa de racionament i un clima constant de por i precarietat. Quan té només quatre anys, la mort prematura de la seva mare marca profundament la família i la seva pròpia vivència del món. 

Malgrat un ambient emocional i material difícil, Carme és una nena curiosa i vital, enamorada de l’escola i de la lectura. L’educació franquista només li permet estudiar fins als catorze anys; la mestra, conscient del seu talent, recomana que continuï el batxillerat, però la família no pot assumir el cost d’un internat. Així, deixa els estudis i es forma de manera autodidàctica amb els llibres que han sobreviscut a la guerra a la biblioteca domèstica: Homer, Tasso, Dante... La lectura esdevé refugi i fonament íntim d’una vocació literària incipient.

El 1964, es casa amb el seu cosí, el pintor Miquel Barrobés, i es trasllada a Barcelona, on neixen els seus quatre fills. Malgrat les exigències familiars i la manca de temps, reprèn l’estudi del català i s’inscriu a cursos cada vegada més avançats fins que, ja en la maduresa, accedeix a la universitat a través de la prova per a majors de 25 anys. Els anys d’estudiant són per a ella una experiència d’una felicitat recuperada: estudiar significa llegir, i llegir li és natural. Es llicencia en Filologia Catalana amb molt bons resultats, cursa el CAP i inicia la carrera docent. La seva manera d’ensenyar, propera, exigent i plena de passió per la llengua, deixa una empremta profunda en diverses generacions d’alumnes.

En paral·lel, desplega una obra literària que parteix de la poesia però que aviat s’inclina cap a la narrativa. El 1989, obté el guardó de la Reial Acadèmia Mariana de Lleida amb un poema dedicat a la Mare de Déu de la Fontcalda. El 1991, publica Palau d’absències, premi Caterina Albert i Paradís. A partir d’aquí la seva veu narrativa s’enforteix: La dansada (finalista del Premi Sant Joan, 1993) explora la memòria familiar i col·lectiva de Gandesa; El crit de l’esparver (premi Universitat de Lleida, 1995) recrea la guerra dels remences; Paisatge amb boira (finalista del Pere Calders, 1997) se situa en un Empordà de passions i aparences; Cercles (premi Vila d’Ascó 2003) ofereix sis relats units pel fil de la intolerància. El 2007, publica Collita de foc (premi Vila d’Ascó 2006), una novel·la coral que novel·la la crisi de la fil·loxera i la vida pagesa de la Terra Alta entre els segles XIX i XX. Participa també en els reculls El brogit de l’Ebre (2003) i Terres d’aigua (2004).

Meix combina una sensibilitat observadora amb una ficció de base històrica i un estil líric que transmet memòria, paisatge i una humanitat profunda. La seva escriptura integra amb naturalitat el català estàndard amb el parlar gandesà, cosa que confereix versemblança i textura pròpia als seus personatges. Paral·lelament, manté una activitat constant com a articulista en diversos mitjans, especialment l'Avui i La Veu de l’Ebre.

El 2019, rep el Premi Neus Garcia, que reconeix la seva contribució continuada a la formació en llengua i literatura catalanes i el seu paper actiu en la vida cultural de les Terres de l’Ebre. Fins als darrers anys, continua escrivint i llegint amb la mateixa passió de sempre, i deixa inacabada una novel·la sobre la Guerra Civil que l'autora considera un retorn necessari a l’origen vital i literari de la seva trajectòria. El seu llegat, marcat per la memòria del territori, la defensa de la llengua i una vocació literària incombustible, es manté com una de les veus més significatives de les lletres ebrenques contemporànies. Ha estat sòcia d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Carme Meix mor a Barcelona el 2 de febrer del 2025.